La màgia del teatre
És fascinant com funcionen les coses en els directes, ja siga música o teatre. La famosa comunicació entre intèrprets i públic esdevé, en ocasions, màgica.
Des de fa uns anys faig la música, sempre en directe -marca de la casa-, per a la Companyia Chapao, una companyia nascuda al barri de La Coma però que amb el temps ha crescut i s'ha nodrit de gent externa a l'espai original. Fer música per a teatre m'encisa. És un repte treballar amb tan poca llibertat: el text, el director, les pauses dels actors i actrius, el volum de la seua veu, on col·loques les músiques (de fons? entre escenes?...), el llenguatge, la immediatesa amb què has d'aconseguir l'efecte cercat...
Que el teatre, o la música, té màgia és conegut: les arts temporals vives (no fixes com ara el cinema) tenen tants factors que efectivament cada actuació és diferent. Ni que vulgueres, no aconseguiries dos bolos iguals. Però el que volia palesar en aquestes línies és que resulta fascinant l'entitat pròpia i, fins a cert punt, autònoma del públic.
Des de fa uns anys faig la música, sempre en directe -marca de la casa-, per a la Companyia Chapao, una companyia nascuda al barri de La Coma però que amb el temps ha crescut i s'ha nodrit de gent externa a l'espai original. Fer música per a teatre m'encisa. És un repte treballar amb tan poca llibertat: el text, el director, les pauses dels actors i actrius, el volum de la seua veu, on col·loques les músiques (de fons? entre escenes?...), el llenguatge, la immediatesa amb què has d'aconseguir l'efecte cercat...
Que el teatre, o la música, té màgia és conegut: les arts temporals vives (no fixes com ara el cinema) tenen tants factors que efectivament cada actuació és diferent. Ni que vulgueres, no aconseguiries dos bolos iguals. Però el que volia palesar en aquestes línies és que resulta fascinant l'entitat pròpia i, fins a cert punt, autònoma del públic.
2 comentaris :
M'agrada, aquesta màgia...
Sí, és màgic. Tendim a una terminologia esotèrica quan parlem d'aquella comunicació que s'esdevé en algun nivell que va més enllà dels nostres metallenguatges i les nostres semiologies: sabem que alguna cosa ha ocoregut, però no sabem dir-la. Dylan Thomas, en el seu to desafiant, borratxo com un cep, deia que podrem analitzar un poema –qualsevol text– fins a reduir-lo a les miquetes de la retòrica però, una vegada les tinguem a les mans i ens les mirem, no podem deixar d'astorar-nos que aqueixes engruenes hagen pogut arribar a commoure'ns.
Publica un comentari a l'entrada