diumenge, 10 d’abril de 2011

Lamparetes

Un home tot sol, absorbit pel paisatge rocallós, s’arrebossa de farina com el peix. Allunyat del sonar d’ones ultrasòniques, del cant de les sirenes. Caigut de la nau interestel•lar on feia versos. Un home tot sol, èpic, cerca l’eixida de l’amagatall en veure una estrella que titil•la. I confon les pessigolles d’aquella llum amb la lampareta de la tauleta de nit que el custodia. I forada el vermell de la flassada tot pensant que travessa el Grand Canyon. És clar, un home tot sol no sempre se basta. No mai.

He vist com els núvols han canviat de color i s’han espesseït. He esperat, amagada al mateix forat, l’eixida de l’estrella. I l’he vista també a la tauleta de nit. He fumat un cigarret mentre arribava en Clint Eastwood. I no m’ha sorprés. Sota la seua flassada de color terra, enfarinada de pols, les mans apedaçaven cançons velles.

Una balada amb ritmes que recorden l’astronauta rimador, amb uns anys més, sense embranzides. Un primer senzill amb un nom que recorda aquell que la banda britànica Gorillaz va editar fa uns quants anys. Un heroi, un actor, en Clint, una estrella que no destaca al bell mig del desert o sobre els ponts de Madison.

Espere que, aquesta nit al Xocolat centre, en presentar la resta de cançons del seu nou cedé, s’encenguen les lamparetes i s’il•lumine tota sa illa.

Un home tot sol no sempre se basta. L'Antònia però, sí.