dijous, 14 d’abril de 2011

Per una economia política de l'abundància

Unes notes sobre un projecte d’economia política. Advertisc i reconec que l’argumentació és feble, a penes una juxtaposició de fitxes que ha reunit la lliure associació d’idees i una certa sincronicitat temporal.

1

Hi ha dues qüestions sobre les quals no es discuteix perquè se les dóna per suposades. Una és la qüestió de l’escassedat i l’abundància, i que guarda relació amb la cultura de l’esforç. Una altra, se’n deriva de les implicacions morals i fisiològiques de la primera: la qüestió de la cobdícia.

2

En el seu llibre Els desposseïts (The dispossessed, 1974), Ursula LeGuin descriu un món on, no sense haver enfrontat terribles dificultats, una societat humana on ha coagulat la justícia social. LeGuin deia que el seu propòsit era indagar en com podria funcionar una societat anarquista en la realitat, particularment inspirada per les idees de Paul Goodman. Alguns crítics, com David Pringle, retreuen al plantejament de LeGuin que en la seua descripció d’Annares, l’utòpic planeta de Els desposseïts, partisca del supòsit de l’escassedat econòmica. Sembla com si la justícia només fóra abastable en cas d’una pobresa tal que no hi haguera altre remei que repartir-se els pocs recursos que hi queden.
Jo estic amb Pringle tot i que, com ell, sóc un fanboy de la LeGuin i d’aquesta novel·la en concret, a l’alçada, per a mi, d’un Guerra i pau. Per què partim sempre de la dada que som pobres?

3 Som pobres

  • Ho som, realment? O, més bé, s’hi juga el joc per controlar l’abundància?
  • La paraula llatina per abundància, ens ha deixat alguns rastres prenyats de sentits en català: a còpia de, i el verb copiar, l’exercici del qual sembla l’única acció que el capitalisme sent avui com una seriosa amenaça, en forma de còpia il·legal.
  • El capitalisme es basa en l’existència d’un mercat que fluctua entre l’abundància i l’escassedat. El mercat, en el sentit clàssic de l’intercanvi de béns, no fa sinó controlar el flux de l’abundància per desviar-lo de la cèquia comuna a la bassa pròpia per a revendre-la a un preu més alt. Avui això ja no és cert si el volum de l’economia especulativa, els anomenats productes derivats, és set vegades superior al total de l’economia mundial en un any, segons algunes fonts. Més, segons, d’altres.
  • El mercado de los derivados llegaba en 2008 a los 600 billones de dólares. La cifra se puede comparar con el PIB mundial, que fue en 2007 de 58 billones de dólares; con el PIB de los países de la UE, que fue de 19 billones de dólares en 2008; o con el PIB de EEUU, que en 2208 fue de 14 billones de dólares.
  • A vegades, l’ecologisme cau en el parany de la pobresa quan argumenta sobre la finitud dels recursos naturals i dels perills que ens aguarden en un futur més o menys imminent. Fent-ho així, només invoca la por del personal a l’avenir. I açò és més important del que sembla i tornaré sobre la por i sa filla, la cobejança.
  • Un llibre amb bona pinta: Poor Economics: A Radical Rethinking of the Way to Fight Global Poverty.
  • Els diners no existeixen: Com poden expropiar els diners a les entitats bancàries.

4 Els gurús

Segons Deepak Chopra, un dels gurús de la cultura de l’èxit, aquest no s’aconsegueix per mitjà del treball i d’un esforç esgotador i violent, una competitivitat inescrupulosa i la freda estratègia. La persona ha d’anar a la cerca de l’èxit, inclós l’econòmic, a partir d’una postura espiritual, perquè la riquesa no és sinó el flux abundós del bo cap a nosaltres, a partir de les lleis naturals que governen la creació.
D’una manera pareguda s’expressa Paul B. Farrel, autor de The millionaire code.
Robert Kiyosaki, autor de Rich dad, poor dad,, argumenta que la cultura de l’esforç, el treball dur i el sacrifici és la ideologia amb què les classes mitjanes i el seu instrument de difusió ideològica, l’escola, retroalimenten el que ell anomena la rat race, el laberint en forma d’escalada de consum, hipotèques i deutes en què el ratolí-persona es perd en la seua porfia pel desclassament. Als rics, en canvi, se’ls educa en uns principis diferents: no pagar mai impostos n’és un, per exemple. Per això, en els mitjans de comunicació, l’audiència dels quals són aquestes classes mitjanes, ens trobem amb consignes que ens adoctrinen en allò que interessa als rics que creguem:
"España debe competir con un marco laboral acorde con sus necesidades y su situación econòmica. Con ello no sólo estará dando un paso importante para cambiar la cultura de los españoles a este respecto, orientándola más al esfuerzo y a la productividad (...)" Javier Quintana, director general del Instituto de la Empresa Familiar, en "¿Fallan las leyes o nuestra cultura laboral?", El país, 10 d'abril de 2011.
Els rics no treballen per diners, sinó per aprendre. Els pobres treballen per subsistir, per consumir o "para sacar esto adelante entre todos".

5 Por i cobejança

Dennis Lehane, autor entre d’altres de les notables Mystic river i Shutter Island, i guionista de The wire, en Cualquier otro día (RBA, Barcelona, 2010), una novel·la que té com a rerafons els conflictes socials en els EUA d’entreguerres, despatxa amb unes poques línies condescendents la seua crítica als moviments, més o menys organitzats, que aspiraven a transformar les relacions socials de domini i opressió que, d’altra banda, són tan ben descrites en la novel·la. En ella el protagonista, Danny, reflexiona:
"...siempre había pensado que los anarquistas eran imbéciles, que sólo ofrecían al mundo una acerada sed de sangre, y sus lecturas no lo ayudaron a cambiar de opinión. También los comunistas se le antojaron irremediablemente ingenuos, obstinados en una utopía que no tomaba en cuenta el rasgo más elemental del animal humano: la codicia. Los bolcheviques creían que ésta podía curarse como una enfermedad, pero Danny sabía que la avaricia era un órgano, como el corazón, y retirarla seríala muerte del organismo completo." pàg 170
En efecte, com ja ens va il·luminar Nietzsche, la nostra naturalesa conté tota la gama d’instints i d’emocions que corresponen al nostre origen animal. Al cap i a la fi, no som sinó unes mones calbes que caminen tibades, a meitat camí entre el cel i la terra, i hem de retre obediència a la nostra condició dual si no volem patir l’infern de la divisió i el conflicte intern, a més de regenerar el karma del ressentiment.
Ara un poc de psicologia. Què és aquesta cobejança? Em sembla que no és sinó una de les possibles respostes emocionals a un instint encara més primari que ella mateixa: la por.
Segons un estudi recent del University College London, existeix una vinculació entre una estructura cerebral específica i l’orientació ideològica: aquelles persones amb una ideologia conservadora mostraven un volum més gran de matèria grisa en l’amígdala dreta del cervell, i això les fa més sensibles a les contrarietats i tendeixen a respondre d’una manera més agressiva davant situacions en què se senten amenaçades. És a dir, entren en pànic. Per la seua banda, els progressistes (liberals, en la terminologia anglosaxona) mostraven un major desenvolupament del còrtex cingular anterior (anterior cingulate cortex) part del cervell relacionada amb la monitorització dels conflictes i la recerca d’errors. És a dir, l’actitud progressista suposa una reacció més analítica que no agressiva davant la complexitat.
L’estudi s’atura a l’hora d’establir si és una determinada manera de pensar la que condiciona el desenvolupament de cada part del cervell o si és aquesta característica de l’òrgan la que crea la ideologia.
A mi m’agradaria creure que, de la mateixa manera que el cor s’hipertròfia quan se’l sotmet a l’estrés d’un exercici físic freqüent, i que aquesta característica s’accentua i es fa endèmica en determinades poblacions –les persones que viuen a l’altiplà de Kènia, prodigiosos fondistes–, la plasticitat del cervell hauria de permetre entrenar tant el pànic com la pausa davant el conflicte, i que ambdues respostes pugueren ser seqüenciades, i no, com aquell, que primer colpeja i després pregunta.

6 La gelosia

Aquest dies s’ha parlat prou d'allò que va escriure un famós columnista, Salvador Sostres:
Hay muchas formas de violencia, y es atroz la violencia que el chico (el asesino de la webcam) recibió al saber que iban a dejarle y que el niño que creía esperar no era suyo.
Així es compadia amb el dolor del pobre xic que, sentint-se traït per la seua parella, i dominat per l’incontenible dolor de la pèrdua d’allò que sentia com a part d’ell, l’havia executat en compliment del peremptori manament de la gelosia. El baix instint, la capacitat per a la violència que anul·la l’empatia, és com un òrgan, com un fetge fregit del qual no podem desfer-nos-en sense privar-nos del motor que alimenta la nostra vitalitat i la nostra alegria. Ara bé, una cosa és sentir i atendre els nostres instints i una altra, de ben diferent, és sometre’s a ells i actuar en conseqüència. La gelosia i la seua germana la cobdícia són inseparables del múscul i del nervi, val, però també ho són la compassió, l’abnegació i l’amor. I la reflexió.