Teuladins a la plaça

Al mercat, una dona pregunta a la carnissera:

–Oye, tú que eres así muy valenciana, ¿qué quiere decir "teuladí"? –la carnissera no contesta i em mira (sap que sóc profe i etc.), i jo vaig i dic:  
–Gorrión.
–Ah, pues sí, mi padre tenía razón –confirma la dona. Llavors la carnissera, amb un to de sorpresa extrema a la veu, amolla:
–Com? Teuladí? Ah... No! És que al meu poble sempre hem dit "taulaí". I tu havies dit... Com has dit, com? Teuladí?
–Doncs és el mateix, senyora –intervinc.
–No, el mateix no –i torna, a la dona: –Com havies dit tu? Teuladí? No, nosaltres diem "taulaí", pardalet, els pardalets...
      Llavors l'altra carnissera, més rossa i més impacient, intervé:
–És que las palabras en valenciano ahora són...
      Jo comence una explicació ad hoc: teulada, teuladí... però no em foten cas i ja estan per altres coses.
–Adéu! –dic. I la dona que havia fet la pregunta em mira i em dóna les gràcies.

–De res.