Isidre Martínez Marzo

Aquest poeta de la terra ha guanyat el Carles Riba de poesia 2005. La seua tasca com a poeta es complementa amb la de traductor d'un centenar de poemes de Dylan Thomas, feina que porta fent des del 2001. Us copie una de les traduccions que ens ha anat enviant per e-mail fidelment, puntualment, amablement.

PLANY

Quan jo era un jovenet rebel i poregós
i el negre cop d'aixada de la cleda de l'església,
(murmurava la pica del vell esperó, morint de dones),
em posava tímidament de puntetes en el camp de groselles,
o quan el mussol cantava obscè com un pit revelador,
o saltava a la corda, enrojolat, mentre les noies
la feien volar sobre l'empriu dels rucs,
i les nits del diumenge de l'engronsadora feia la cort, de reüll
i amb picardia, a qui fos que m'agradés,
la immensitat de la lluna, jo podia amar-la, i deixar
les núvies esposes petites de fulles verdes
en l'arbust negre com el carbó i les consentia plànyer.

Quan jo era quasi un home, vehement,
i la bèstia negra dels seients dels escarabats,
(murmurava la pica del vell esperó, morint de gosses),
no pas un xicot, un poc més en la histèria-
banyant-me ebri en la lluna, com vedell vingut al món,
jo xiulava tota la nit en l'espiral de les xemeneies
i creixien les llevadores en les rases de mitjanit,
i els llits espurnejants del poble cridaven Més de pressa!-
en qualsevol moment que em capbussava a l'alt baix d'una sina,
onsevulla que em bellugava per les vànoves dels trèvols,
fes el que fes amb aquell caliu-
nit fosca, jo hi vaig deixar estremida la meva empremta.

Quan jo era un home de moltes penques
i la negra creu de la casa beneita
(murmurava la pica del vell esperó, morint de rebuda),
madur i roent a la meva resplendor, la saó del llobarro,
cap gat amb la cua d'abril al poble roig
bullint amb la seva esposa, la rateta,
un brau millor, de turons en plena calda
de l'arribada de l'estiu en un temps així
fins al ramat xafogós que espera, dic,
ai! prou si és que la sang es torna freda,
i ni m'ajec sinó és per dormir al llit,
per al meu esperit amoïnat i entaforat, negre com el carbó!

Quan jo era mig de l'home que vaig ser
i ben merescut que ho tinc, que ja ho diuen els frares,
(murmurava la pica del vell esperó, morint de marasme),
cap vedell batedor o cap gat en flama
o brau de turons per l'herba làctia,
l'ovella negra millor, que té la banya trencada,
l'ànima per fi des de ratera immunda
se n'anà fent petarrells quan el temps lànguid vingué;
i a la meva ànima, li vaig donar un cop d'ull cec i fulminant,
un crostís i un tendrum, vida de rugidor,
i vaig llençar-ho tot plegat al cel negre com el carbó
per tal de trobar l'esperit d'una dona per esposa.

Ara sóc senzillament un home, simplement,
i el negre guardó per una vida tremenda,
(murmurava la pica del vell esperó, morint d'estrangers),
metòdic i maleït en ma cambra que parrupa coloms
em gito prim i sento la gola de la campana-
perquè la meva ànima trobà muller igual que un diumenge
en el cel negre com el carbó i va parir àngels!
Harpies entorn meu, fora del seu ventre!
La castedat resa per mi, la pietat canta,
la innocència m'endolceix el fosc alè postrem,
la modèstia m'amaga les cuixes en les seves dues ales,
i cada virtut mortal m'infesta fins la mateixa mort!