Radiohead: in rainbows

I

Fa uns quants anys vaig treballar en la banda sonora d’una obra de teatre (La Caravana) de la companyia Zozobra Teatro. L’obra contava la història d’un espectacle organitzat per la Unió Europea que recorria Europa fent realitat els somnis de les persones que hi participaven. El director, Emilio Encabo, i jo vam arribar a la conclusió que feia falta una música moderna però amb un toc distingit, intel·lectual. I així és com vaig arribar a Radiohead. Des de la primera audició em va captivar. I em vaig posar a analitzar per què m’agradava tant. És el que m’agradaria contar-vos.


II

El meu fill major, el Manel, no arriba als cinc anys i quan estem sentint la ràdio a casa canta les cançons. Vull dir... canta les cançons que no ha escoltat mai! Després de consultar diferents especialistes de les més inversemblants nacionalitats, he arribat a la següent conclusió: hi ha una sèrie de factors a tenir en compte a l’hora d’analitzar aquest fet:

• Hauria d’assumir certa imparcialitat en aquest assumpte
• Fill de tabal, tabalet
• Les cançons pop són tan previsibles que les pots cantar (taral·lejar, s’entén) sense haver-les sentides mai.

La previsibilitat ha jugat un factor fonamental en l’èxit del pop. És indubtable que ofereix una sèrie d’avantatges evolutius que afavoreixen l’adaptació al medi d’aquesta espècie -musical-. La primera biòloga que trobeu vos ho podrà confirmar.

La pregunta és: no es pot anar més enllà? No es pot partir d’aquesta previsibilitat i oferir alguna cosa més?

III

Radiohead ha aconseguit, al meu parer, ajuntar dues coses que –si mirem bona part de la resta de grups- semblaven incompatibles. Quan escoltem radiohead assistim a un equilibri entre innovació i fidelitat a l’estil. No sonen a grup intel·lectualitzat, avanguardista. Sona a pop però aporta alguna cosa diferent. És un gresol que admet una audició ràpida, fàcil, però que també et permet fer audicions posteriors més profundes. És una música que parteix de la curiositat i la provoca.

El darrer àlbum és in rainbows. I és una meravella. Tot seguit faré una breu anàlisi d’alguna de les cançons d’aquest àlbum i hi trobarem els factors que caracteritzen aquest grup. Us anime a seguir l’anàlisi amb l’audició de les peces.

15 step El títol ja és tota una declaració de principis. Efectivament, trobem un compàs de en lloc de l’inevitable quatre per quatre. Com aconsegueix radiohead que l’oient no ho capte com un exercici purament d’estil? El grup combina aquesta “novetat” amb factors més “clàssics", com ara les frases del cantant, les quals sí segueixen el model que s’espera: en són quatre. I, a més, l’harmonia també recol·loca l’oïda en un lloc estàndard: I-IV-V-IV (Ab-, Db, Eb-, Db).

Bodysnatchers Ací trobem un radiohead més “guitarrer”. On és, aquesta vegada, la innovació? En l’estructura. Un simple ABA, utilitzat fins l’avorriment en la música clàssica, però no gaire en la música moderna, tant acostumada a l’estrofa-estrofa-tornada-estrofa-tornada-tornada. A bodysnatchers trobem una B molt contrastant i amb una melodia fonamentada en la repetició de la mateixa nota, un tret fonamental de les melodies radioheadianes.

Weird fishes/arpeggi Aquesta cançó ens ofereix un altre exemple excel·lent. Comença amb una bateria fent un senzill ritme en quatre per quatre. Posteriorment entra la guitarra fent contratemps:

Fixeu-vos en el joc de ritmes de la cançó. Tenim una accentuació binària contra una accentuació ternària (cada tres). Per si fóra poca cosa, la melodia que fa la guitarra en les notes accentuades (la primera de les tres) està configurada per una quantitat de notes inusuals: 10-11-11-10 en la primera roda i 11-11-10-11 en la segona roda. Unes numeracions molt i molt estranyes. I tot això dins d’un canònic quatre per quatre!

El millor de tot és que totes aquestes coses no creen una música “intel·lectual”. No és aquesta una música que “coste” sentir. En absolut. De fet, l’oïda interioritza ràpidament aquests elements com un fons sonor sobre el qual sona la melodia del cantant. És només quan pares molt l’orella que entens com és que està feta.

Reckoner Hi trobem la mateixa idea que acabem d’explicar (bateria i guitarra a contratemps). També tornem a tenir una estructura ABA però amb una melodia A i una melodia B amb gran paregut:

La idea d’ambdues melodies és la mateixa: una primer nota SOL i un motiu melòdic descendent (si-la-sol-fa#) més unes appoggiatures que en A apareixen a la fi i a B només començar. Amb aquesta eina d’estructuració musical, radiohead aconsegueix una cohesió en la cançó independentment dels canvis de ritme o timbre que hi introduïsca.

I per acabar, deixeu-me un apunt. Just aquest matí, tornant a escoltar aquesta cançó, he trobat una característica que m’havia passat per alt. I és un magnífic exemple de com aquestes “innovacions” arriben a passar desapercebudes. Es tracta de la seqüència harmònica (els acords) que si bé són molt habituals (E-, D, C, E-, C) constitueixen un nombre raríssim: 5! Ja hem vist abans com les seqüències tant melòdiques, harmòniques, rítmiques i estructurals en el pop són “sempre” binàries (2 o 4).

IV

No em resistisc a recomanar-vos la tercera cançó, Nude. Una balada preciosíssima en tres per quatre. D’aquelles per ballar amb la parella al bell mig de la pista.

(Amadeu, vet ací el meu regal: els acords d’aquesta meravella de cançó, per si vols agafar la guitarra un dia.

Part A: G#-, G#-, G#, G#, A, E, C#-, C#-, B, B x2

Part B: G#-, G#-, A, A, G#-, G#-, A, A, C#-, C#-, A, A

Part A

Part A’:G#, G#, G#, G#, A, E, C#-, B

Part B

Coda: E, A-, E, A-, C, B-, A-, A-, E)