dimecres, 6 de febrer del 2008

Vier letzte lieder

La trobada

Gabriel i jo ens coneixem de la facultat. Ens va unir l’estudi de la nostra llengua. Però ara ens uneix molt més l’estima per la música. Podríem dir que jo des de dins i ell des de fora. Ell és un gran coneixedor –i amant- de la música clàssica “clàssica”. És a dir, aquella que va del barroc al postromanticisme. I és just d’Strauss, un postromàntic, del que tot seguit us volguera parlar.

Recorde com si fos ara una conversa amb Gabriel. Deu fer al voltant d’una desena d’anys. Gabriel i jo vam agafar el sa costum de quedar de tant en tant i fer una llarga sessió de versions comparades. Teníem la praxi molt optimitzada. Entre els dos triàvem l’obra. Ell posava les versions (la discografia del seu germà sembla la del corteinglés!) i la casa. I jo portava la berena. Invariablement consistia en orxata i rosquilletes. Gabriel i jo militem en aquesta facció dels valencians (l’ OEPARDTLV:l’orxata es pren amb rosquilletes de tota la vida). Som, a més, del sector ortodox (no hi ha res a negociar sobre aquest tema).

En fi. El cas és que just quan sucava una rosquilleta dins l’orxata (ai del meu blai si Proust hagués nascut a l’horta! Llàstima!) Gabriel em pregunta:

-Has sentit alguna vegada els quatre últims lieder d’Strauss?

I jo li conteste:

-Potser sí. No ho recorde.

La resposta de Gabriel va ser un somriure sorneguera, de gairó. I em soltà:

-No. No els has sentit.

Vàtua l’olla! Quina seria aquella música que feia incompatible el fet d’escoltar-la i no recordar-se’n?

Un dia anava jo per Tarragona en el típic circumloqui dels profes valencians. Entrí en una botiga de discos i vaig trobar un cd amb els famosos quatre últims lieder. Em faltà temps.

L’Strauss

“Després d’un mes de no sentir cap desig especial de compondre, de sobte, una vesprada agafe un llibre de poemes i li faig una ullada una mica arreu. De sobte, un poema em crida poderosament l’atenció i, alhora, al meu cap comença a sorgir la música adient, fins i tot abans d’haver acabat de llegir el poema. Tot seguit m’assec i en deu minuts finalitze la cançó”

més ací


Les cançons

Diuen que Strauss mai no va escoltar aquests lieder . Ni tampoc no va dir res sobre l’ordre en què s’haurien d’interpretar. De fet, va ser el seu editor, Ernest Roth, qui va donar nom a la col·lecció (Quatre darrers lieder) i qui atorgà les cançons el seu ordre definitiu:


Frühling, September, Beim schlafengehen i Im abendrot.


Un ordre que segueix el decurs vital que tothom hi veu, i hi vol veure, en aquesta col·lecció:


Primavera, Setembre, En anar a dormir, Al capvespre.


Totes quatre van ser escrites entre el 6 de maig del 1948 i el 20 de setembre. Prodigiós. Les tres primeres tenen lletra de H. Hesse i la quarta del Joseph von Eichendorff.

Strauss va escriure aquestes cançons amb la consciència clara que serien els seus darreres treballs (encara escriuria una cançó més i alguns fragments d’obres inacabades). I, digueu-me tòpic i faciló, però es nota.


Frühling Té un inici molt fosc, ombrívol per passar després a unes atmosferes d’un romanticisme arravatat. De fet, Strauss va retardant la resolució de les frases (mitjançant la modulació constant) fins al final.


September No us perdeu el melisma final, amb notes llargues que et deixa, literalment, sense respiració. Hi ha una versió de Renée Fleming on, a més, la soprano lliga aquest melisma amb la nota (i síl·laba) final. Agafeu aire!


Beim schlafengehen té una estructura ben senzilla:

introducció orquestral - A (soprano) – B (solo de violí) – B’ (soprano) – coda orquestral.

Ací trobem un eco de Frühling. Tant la introducció com l’A comencen també de manera fosca i només a la fi arriba la “llum”. El solo de violí és preciós i la posterior entrada de la soprano és prodigiosa (amb una lenta escala ascendent de la corda). No us perdeu el retard final (un retard és quan la penúltima nota s’allarga més enllà del que li pertoca i resol finalment en la nota que “esperàvem”). També en la versió de la Fleming és espectacular.


Im abendrot Aquesta és, potser, la més trascendental. Té una introducció i coda orquestrals que són veritables poemes simfònics. De la part vocal destacaré un parell de fragments que em semblen especialment reeixits. Sobretot perquè són d’una sorprenent senzillesa musical. Som gairebé a la fi del lied, i per tant, a la fi de la nostra audició... i de la vida:

El primer exemple està en el grau de dominant del segon (V-I): l'harmonia més bàsica que existeix!. I les notes també són ben simples: gairebé totes són tònica, tercera o quinta! En canvi, l'emoció que aconsegueix Strauss amb aquests mitjans tan mínims és extraordinària.

És un comiat a la música, i a la vida, realment corprenedor.

L’audició

Vaig valorar la possibilitat de penjar algun vídeo del youtube. Però finalment he decidit que no. I us anime a no fer-ho.

Si coneixeu els lieder, retrobeu-los.

Si no, i si volguéreu fer-me cas, jo us recomane d’invertir un temps en aquestes cançons.

A) Decidiu un dia per anar a la botiga de discos, mireu les diferents versions (n’hi ha moltíssims enregistraments), trieu-ne una.

B) Trobeu una hora al llarg del dia i dediqueu-vos-la. No feu cap altra cosa durant aquella hora que escoltar les cançons i llegir-ne la lletra. Trobareu els textos traduïts al castellà ací . No us alarmeu, és un castellà senzillet.

C) Escolteu, si més no, un parell de voltes cada lied.

Ja em direu.

Gaudiu-ne!

18 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

Després de llegir aquest assaig expositiu-instructiu-argumentatiu-appassionatiu, i aprofitant que avui no vaig al curro per motius citologicomamogràfics, córrec a buscar la peça en qüestió. Frise per dedicar-me aquesta estona a no fer res sinó escoltar música. És una pràctica que tinc oblidada, embolicada com vaig amb mil i una empreses. Merci, mestre dallapicola!

Anònim ha dit...

Gràcies a vosaltres.
Besades.
Llorenç

Begonya Mezquita ha dit...

Au, ja està fet (sóc tan obedient!). He comprat el cd, l'he sentit sense fer res més i he gaudit com ja feia temps. La versió és la de Jessye Norman, peasso soprano!, i l'orquestra de Leipzig sota la batuta de Kurt Masur.
Què en diré? La música sublim, capaç de dir allò que res més ni ningú pot dir. Hi ha moments, com tu bé has explicat, que et tenen amb el cor a la mà. És això l'expressió del final d'una vida? Genial. L'escoltaré més i més. Agraïda (d'Agres) per sempre, company papasito!

Amadeu Sanz ha dit...

Ufff!
No sé si esperar a dissabte per anar a l'fnac o mirar si les tenen a l'iTunes directament.
Rellegiré amb atenció el teu article mentre les sent ambs els cascs.

Amadeu Sanz ha dit...

Ufff, again.
En revisar la meua biblioteca d'iTunes veig que les havies passades, fa uns quants anys ja, en la versió de Lisa della Casa, amb Karl Bohm i la Filarmònica de Viena.
Recorde que les vaig sentir aleshores però, a l'inrevés que al teu amic, no ha restat en mi cap rastre d'elles :(
Vaig a fer-me un loop al reproductor fins que me les aprenga.

Olga Gargallo ha dit...

Jo ja havia pensat d'anar dissabte a l'fnac per escorcollar entre la música clàssica-clàssica i, com qui cerca un tresor, emportar-me els lied a casa per assaborir a glopets aquestes delícies musicals. Possiblement ens hi retrobem alguns aparaulats davant la prestatgeria d'Strauss.
Gràcies per portar-nos de la mà entre violins i gots d'orxata. Encara que siga amb rosquilletes, sacríleg.

Àngels ha dit...

Vaja amb el Gabriel, és una capsa de sorpreses. Ja veig que és un autèntic melòman.Em sonava d'haver sentit parlar a la penya musicòloga del meu germà i cia d'algunes obres d'Strauss, però ja sabeu com són a vegades aquests músics, sembla que parlen en una altra llengua (o almenys per a mi). A la fi li he comentat i resulta que els té i aquest cap de setmana els intentaré escoltar. Moltes gràcies per la recomanació compi.

Àlex Andrés ha dit...

M'ha posat content que agafeu la meua recomanació amb tanta il·lusió!

Per si us animeu a les versions (s'aprén moltíssim):

La versió de Norman està considerada una de les millors, juntament amb la de la Schwarzkopf (que no conec). És una versió que busca la profunditat, la trascendència. I com bé diu la bego, és una peasso sopranou!

Amadeu: la de Lisa della Casa és una de les meues favorites. La veu és menys potent però d'una bellesa i claredat sorprenents. A més, té el valor afegit que canta el cicle en un ordre diferent. L'ordre en què es van estrenar, i diuen, que el que preferia Strauss. A mi em fa l'efecte que tant és. A més Böhm coneixia perfectament l'strauss i li va fer moltes estrenes.

La de la Renée Fleming, que esmente a l'articlet té un problema i un avantatge. El problema és l'orquestra: li falta a muntó de xixa! En canvi la veu d'ella és impagable. És d'una claredat, una sensualitat i una bellesa absolutament incomparables. Llàstima l'orquestra i el director que no estan a l'altura.

A la de la Pryce (que vaig comprar a tarragona) li tinc molt de carinyo. És la primera i a més és una lectura d'un romanticisme arravatat. Fuig més de la trascendentalitat i tot és foc i vida. Llevat, òbviament, de l'im abendrot.

La parella G. Janowitz/karajan també té una versió molt bonica. També trobem ací una veu preciosa (lluny dels vibratos excessius d'altres sopranos)

Ja em diràs, oh àngels, quina versió et passa el teu germà. I com és.

Olga: no m'importa que suques fartons. Jo t'accepte com ets.

Olga Gargallo ha dit...

No heu anat mai als concerts de l’auditori de Sagunt? L’Orquestra de la Societat Musical “Lira Saguntina” ens regala un parell de concerts anuals que són sempre emocionants, per la selecció de peces i per la interpretació que en fan. Diumenge, nou de març a les 20h. si voleu gaudir amb música sacra de repertori classicista, dins el cicle Sagunt in Excelsis, interpretaran la Missa de la Coronació de Mozart. Esteu convidats

Àlex Andrés ha dit...

Què us ha semblat el september de la Fleming?

Begonya Mezquita ha dit...

La Fleming té la veu més neta i cristal·lina que la Jessye Norman. En canvi, aquesta darrera és contundent, definitiva i, a desgrat que respire al final del melisma, crec que aquest instant mínim en què calla, amoroseix més l'última síl·laba, convertint-la així en més llarga i, per a mi, significativa, autònoma, lliure.
Fet i fet, Strauss és lluminós i les dues interpretacions en saben, d'il·luminar.

Àlex Andrés ha dit...

Potser tens raó, bego. Però a mi em perden les veus netes i cristal·lines. Fins al punt de fer-me perdre "el bosc".

Pel que fa a la relació amb el "Pie Jesu" de Fauré, a mi em costa veure la relació: l'harmonia és molt diferent (molt estàtica en fauré, molt modulant en strauss) i l'orquestració també (senzilla en fauré, molt rica en strauss).

On potser veges la relació és en la concepció de la mort. El rèquiem de faure és un anti-rèquiem. O bé un rèquiem post-mortem. És a dir, semble més una música del més enllà que no del dol per la mort d'algú.

Les cançons d'strauss no són, en absolut, un rèquiem però el tema de la mort hi és d'una manera pregona. Tanmateix, i a l'igual que Fauré fera cinquanta anys abans -qui ho diria-, la concepció de la mort d'strauss no és desesperada ni desolada. És d'una acceptació tremenda. I encara que sobre strauss planara l'ombra de nietzsche, és una visió que fàcilment pot adaptar (lliurement i agosaradament)un ateu com moi. La mort, no com a porta, sinó com a culminació.

En tot cas, fes-li un tast -de nou- al pie jesu i investiga per quina raó el teu cervell sinapsia pie jesu i vier letzte lieder.

Amadeu Sanz ha dit...

A Im abendrot si que veig aquesta amable acceptació de la mort. En canvi a Septembre més que l'acceptació del que és imminent, el que veig és l'anhel, l'aspiració, quasi diria que la nostàlgia futura d'una mort entesa com a trascendència, una espera de la plenitud i la pau. Quasi diria que la pena per no haver arribat encara.
La versió de la Fleming i la Houston S.O. és molt més lenta que la de Bohm i Lisa della Casa, la qual cosa fa més fosques les melodies. La de Bohm és més enèrgica i més "alegre". Supose que això dificulta encara més la interpretació tan llarga de la Fleming: el melisma és impressionant. Quan per fi diu zu m'he adonat que jo també estava sense alè, contenint la respiració. El diafragma el tenia fet un nyap.
El so, per cert, és incomparablement millor el de la Fleming que el de Bohm/della Casa.
He repassat el Pie jesu del Fauré també i, com a Àlex, em costa trobar la relació.
Besits.

Begonya Mezquita ha dit...

He hagut de mirar la versió que tenia del Rèquiem de Fauré (un altre dia, si voleu, en parlarem), pensant-me que potser les semblances que a primer cop d'oïda hi vaig trobar, amb la joia straussiana, es devien a alguna coincidència de continent més que no pas de contingut: és que es tactava de la mateixa soprano, de la mateixa orquestra, del mateix segell discogràfic (aquestes cosetes també hi deuen comptar, no mestres?) i... no. El Pie Jesu que m'ha tingut enamorada aquests anys és interpretat per Kathlenn Battle, sota la batuta del Giulini (bones peces, també). Al remat, deduesc que és la FEMINEÏTAT que traspuen aquestes peces el que me les fa sublims i em mena a comparar-les. A veure si així enllacem els lied i la malifeta d'amadeuet i tanquem ja d'una PUNYETERA VEGADA aquestes llonganisses de comentaris. Esgotada no, exhaurida em teniu!!! Jo també us estime ;)

Amadeu Sanz ha dit...

Ah pos ja voràs, si açò et sembla llonganissa, quan comencem amb el Mirall romput. O esmicolat.
O, senzillament, amb la joieta que és Aloma.
Més besits i més love.

Begonya Mezquita ha dit...

No penseu que la cosa ha de quedar així: era el lied num.3 el que em recordava al Pie Jesu de Fauré, companys i companyes straussferits! Si escolteu la pujada que fa la cantant cap al minut 3.10 de la peça Abans d'anar a jóc, notareu com se sembla a la pujada de Fauré també cap a la la meitat-final del Pie. I en algun altre moment també me l'ha recordat (porte el disc al cotxe i avui, amb la pluja, era una meravella escoltar-lo). Besets passats per aigua!

Olga Gargallo ha dit...

Aquest matí he tornat de Museros surant entre els tarongers mentre escoltava Jessye Norman. Quina veu! Era al bell mig del paradís i no volia acabar el viatge.
Els lieds, si proves d'escoltar-los mentre vas conduint en hora punta per una carretera atapeïda de vehicles, amb el rellotge a punt d'esclatar i en el moment just que les portes de l'institut es tanquen...Si els escoltes mentre busques una plaça d'aparcament inexistent, en carrers amb cotxes aparcats a banda i banda en triple fila...Amb aquesta veu acompanyant-te, tot el món exterior deixa de tenir cap importància... durant el viatge et sents Ulisses atret pel cant de les sirenes. Poc importa si el món s'atura a fora del teu cotxe perquè tu et sent tranquil•la, nedant en un mar d'una altra dimensió.

Àlex Andrés ha dit...

Benvinguda, olga, al club de l'straussfilia. Efectivament, et transporten no-sé-on.
Coincidisc en la nota -interna- de la bego: el solo de violí seguit per l'entrada -responent- de la soprano és la bomba. A més, és curiós com les audicions posteriors fan canviar la recepció d'aquesta melodia del violí. Les primeres vegades és una meravellosa i preciosa melodia amb la qual vas ascendint. Després, com ja saps què vindrà després, pren un valor afegit immens. És una melodia prenyada. Una melodia que incorpora la bellesa d'eixe present (la mateixa melodia) més el "mare meua el que ve després!". I efectivament, ve i és l'apoteosi. Perquè la soprano se n'ix i perquè dus un minutet esperant-la.

Un geni, aquest strauss. Li augure futur.