dissabte, 12 d’abril de 2008

Jo estic viu i vosaltres morts

Apol·lo va escopir a Cassandra dins la boca i li va atorgar el do de l’adivinació. Era, més que un regal, una maledicció, amb el benentès que ningú se l’hauria de creure. Philip K. Dick va llegir un dia una pensada de Niels Bohr, aquella que deia que una veritat no s’imposa pel convenciment dels seus adversaris sinó perquè, més tard o més d’hora, aquests acaben morint i són substituïts per una nova generació per a la qual aquella nova veritat és d’allò més natural. Seu a la porta de ta casa i espera’t fins que passe el soterrar del teu enemic, diuen a Orient. Tanmateix, a vegades, ets tu qui es mor, i els de la funerària et fan passar per l’avinguda de Campanar, que deu ser on viu ara Richard Nixon.
Si no sabeu a què em referisc, començaré pel principi. Philip K. Dick va nàixer en 1928 i tenia una germana bessona, la Jane. Eren prematurs i a les poques setmanes Jane va morir de desnutrició. Els pares, aleshores, van fer una làpida amb el nom dels dos bessons i van deixar un espai per a engravar la data de la mort de Philip, quan aquesta es produís. Tot un exemple d’estalvi i previsió. Quan el 1982 va morir Philip, son pare el va soterrar en companyia de la seua germaneta i completà la inscripció que havia començat cinquanta-quatre anys enrere. Entremig, Philip va escriure les històries més paoroses que hagen estat imaginades des de les profecies de la Cassandra i tampoc ningú se les va creure. Tanmateix, el culte per la seua obra i la seua figura d’escriptor maleït es manté obstinadament i inopinada. Les reedicions de la seua obra, el degoteig de noves traduccions, l’esporàdica publicació d’una biografia, l’adaptació al cinema d’una altra novel·la, un bloc nou, els articles cada vegada més complets a les viquipèdies, les xiques jovenetes fullejant els volums dels contes complets a les llibreries em tenen espardalitzat. Serà que, potser, estem, al remat, davant l’adveniment de la reivindicació de Dick com un dels més grans creadors del segle XX? Potser ara la seua obra, deslliurada de la molèstia de la seua persona, s’obre pas per fi en el canon de les lletres occidentals? I per què tinc la sensació que no serà així?
Vaig introduir-me en l’obra de Philip K. Dick, com molts –potser com pocs– arran de la pel·lícula Blade Runner. El seu èxit va permetre la publicació en català de la novel·la en què aquella estava inspirada, Somnien els androides amb xais elèctrics?, en una petita editorial ja desapareguda, Pleniluni, dedicada a la ciència ficció –on, per cert, va aparéixer traduïda també altra novel·la decisiva: La mà esquerra de la foscor, d’Úrsula Le Guin. Immediatament vaig quedar atrapat i em vaig llegir tot el que queia a les meues mans: Ubik, El hombre en el castillo, Los tres estigmas de Palmer Eldritch, Los clanes de la luna Alfana, Loteria Solar, Fluyan mis lágrimas, Tiempo de Marte, El ojo en el cielo… Fins i tot, d’un viatge als Estats Units vaig tornar carregat amb algunes dotzenes de llibres en unes edicions esgarrifoses, pel paper, la coberta i la tipografia, però obscenament barates –crec que per un parell de dòlars te’n duies Valis… En tornar, per Amsterdam, en una anècdota pròpia d’un argument de Dick, com que s’acabava d’implantar la lliure circulació de béns i persones a la UE, la policia duanera neerlandesa em va retindre en un quartet de l’aeroport de Schipol perquè trobaven sospitós això de tant de llibre de Philip K. Dick. Supose que si se n’hagués assabentat, Dick ho hagués trobat revelador.
Philip K. Dick sempre conta la mateixa història, o gairebé sempre: sota l’aparença d’una realitat ordenada i assossegada s’amaga una altra veritat, fosca i terrible, que un poder manipulador i autoritari conspira per mantindre en secret. Algú, un alter ego de Dick, amb un nom curt i monosil·làbic com Chip, Fat, Kott, Fred, descobreix casualment una escletxa, una incongruència en el relat i es veu transportat a un món alternatiu on la lògica comunament acceptada perd tota validesa: el principi d’identitat queda abolit i els tranquil·litzadors referents quotidians no són el que semblaven o, senzillament, desapareixen; estem com dins d’un somni o d’un mal viatge d’àcid i, com en ells, no tenim cap seguretat que vagen a tenir un final.
Recentment s’ha publicat en castellà, a l’editorial Minotauro, una biografia apòcrifa de 1992: Yo estoy vivo i vosotros estais muertos. Philip K. Dick 1928-1982, d’Emmanuel Carrère. Com en tants d’altres casos, els intel·lectuals francesos hereus del 68 van mantindre un cert culte per aquest autor maudit. Com en tants d’altres casos, cal que no feu cas i no vos llegiu aquesta biografia. Almenys no per ara. Si no heu llegit a Dick i vos abelleix, comenceu per Els androides somien xais elèctrics, que teniu en català, després Ubik, que va ser rebuda en el seu temps com la millor descripció d’un viatge d’LSD –quan la va escriure, Dick encara no l’havia tastat, encara que després se’n va fer una cafissada– i en acabant El hombre en el castillo, que parteix de la hipòtesi que la II Guerra Mundial va acabar amb la victòria de l’Eix i els nazis i els japonesos es van repartir els EEUU en dues meitats, i que va ser escrita, conten, en successives tirades de l’I Ching, que anirien dictant-li a Dick el desenrotllament de la trama.
I vos deixeu per al final Valis, títol que es va traduir primer com a Sivainvi, i que conta una esfereïdora història de bogeria, drogues, conspiracions globals a través de la història –l’imperi romà es manté encara amagat sota l’aparença d’un món occidental democràtic i capitalista, i Richard Nixon n’és l’emperador– i on només la revelació de l’adveniment de Crist pot redimir la humanitat.

13 comentaris :

Giorgio Grappa ha dit...

Bona, aquesta; me l'apunte. No he llegit mai res d'aquest paio i, la veritat, Blade Runner em va impressionar.

Eps! "Yo estoy vivo i vosotros estais muertos"? D'això se'n diu interferència per memòria mecànica (a mi em passa sovint: si no fos pels correctors del Firefox...) :-) .

Begonya Mezquita ha dit...

He vist coses que mai no creuríeu: naus en flames que esclaten més enllà d'Orion... Tot això, però, es perdrà en el temps com llàgrimes en la pluja. És l'hora de morir.
Aquell moment final Blade Runner és una autèntica meravella. Espere que ens expliques més coses d'aquest home, Amadeu.

Tondo Rotondo ha dit...

Estic pendent de fer-me amb la reedició de B.R.... i després d'assaborir el teu post encara més...

Amadeu Sanz ha dit...

Giorgio La novel·la és molt diferent a la pel·lícula i jo les consideraria quasi dues obres autònomes, meravelloses les dues. De fet, aquelles paraules tan líriques que esmenta Begonya i que s'identifiquen tant amb la pel·lícula, no són de la novel·la. PKD no és un poeta i, fins i tot, el seu estil és considerat pels crítics, per unanimitat, de barroer i descurat. El moment més important de la trama en la novel·la és quan el propi Rick –altre nom monosil·làbic–, el blade runner és pres per un replicant i ell mateix comença a dubar sobre la seua vertadera identitat. Aquest tema de la identitat perduda, i que és molt present a tota l'obra de Dick, només apareix a la pel·lícula de passada, quan Rachel, Sean Young, la replicant morena, li pregunta que com sap ell que no és també un replicant. Tot aquest passatge és suprimit al film.
Tondo Rotondo benvingut al club de la sospita i la paranoia. Estan garantides incomptables hores de por, emoció i insomni.
;-)

Begonya Mezquita ha dit...

Sí que recorde aquella sensació de dubte a la pel·li. Entre els personatges que encarnen Sean Young (estupenda replicant) i Harrison Ford (impassible Blade Runner) hi ha un moment en què s'insinua que no importa qui és humà i qui no. O més ben dit, fa que l'espectador arribe a pensar qui dels dos és més humà. Cert que no es fa massa explícit però, si més no a mi, sí que ho deixa anar com un matís d'impressió.

D'altra banda, una narrativa com la que descrius -drogues, viatges al·lucinants, emocions diverses i estil barroer- ha de tenir interés per força. Si és així, en prenc bona nota per a futurs llegibles. Mercès, galan!

Amadeu Sanz ha dit...

Sí, és clar, a la pel·lícula hi ha el tema com una música de fons i hi ha tot de detalls que suggereixen aquesta ambigüitat. Al final, Rick es queda amb Rachel i revela, amb veu en off, que a última hora Tyrrell li havia dit que Rachel no tenia data de caducitat. Crec que aquest final va ser una imposició de la productora perquè era moralment inacceptable, i comercialment desastrós, que l'heroi s'enduguera aquella mena de nina inflable.
A la novel·la, aquest tema és la melodia principal.
Vos deixe l'enllaç al club de fans de Dick.

Amadeu Sanz ha dit...

Per cert, com és natural, Dick no va estar conforme amb l'adaptació que se'n feu, del seu llibre, però quan va poder vore la ciutat de Los Ángeles que havia recreat Ridley Scott es va quedar al·lucinat perquè era tal i com ell l'havia imaginat. Em sembla que va morir-se tot just abans que l'estrenaren.

Begonya Mezquita ha dit...

L'edició que mostra la imatge és de l'editorial Edhasa, oi? Com que parlaves de Pleniluni...
Aquesta col·lecció de clàssics moderns, negra amb les lletres blanques em mola. Jo tinc Les flors del mal de Baudelaire traduït per Xavier Benguerel i és un dels meus llibrets preferits, en el fons i en la forma.

Amadeu Sanz ha dit...

Originalment la va publicar Pleniluni i és la que jo tenia. Quan van tancar, crec que el seu fons se'l quedà Edhasa i, més endavant, si no m'enganye, Proa. La imatge de la portada l'he tret del club de fans de Dick que esmentava abans, on hi ha les portades de totes –o moltíssimes– edicions en totes les llengües del món mundial.

Amadeu Sanz ha dit...

Segons he vist ací el llibre de Dick no apareix en el llistat de la col·lecció 2001 de Pleniluni. Així que o m'ho he inventat jo o s'enganyen en aquell web. Ara ja no tinc el llibre i no ho puc comprovar.

Begonya Mezquita ha dit...

I què en vas fer, del teu llibre? te'l vas vendre? O potser tot fou un somni? Compte amb els al·lucinògens, que tu també vindràs...

Amadeu Sanz ha dit...

Vaig ésser abduït per un comando d'una Lluna Alfana i quan em van alliberar i vaig tornar a casa em faltava aquest llibre, un de fotos de Mapplethorpe i la guia telefònica de la província de Guadalajara.

Àlex Andrés ha dit...

Gràcies, amadeu. Jo que buscava alguna lectura postoperística...

He recordat quan feren la reestrena de BR a valència. Seria al voltant del 94. I la feren al Tyris, tocant a casa de la bego.

Anàrem el Paco -el millor amic de l'insti- i jo. Solíem pelar-nos les últimes classes del juandegaray per anar al cine (normalment a la filmo).

Hi arribàrem quan la pel·Lícula acabava de començar i el que ens vam trobar em va impressionar sobremanera (escric això i em retorna la sensació). Havien obert tota la pantalla (no ho solien fer) i vam entrar en aquell cinema infinit amb aquella pantalla descomunal projectant les primeres imatges de BR. Les recordeu?

Brutal.