Mapa dels sons de Tòquio
Una altra manera de dir-li a una ciutat que l’estimes és capbussar-te al seu mapa i dragar-ne els sons. La pel•lícula de la Coixet n’és l’exemple. La trobada sentimental dels protagonistes no és més que el pretext per escriure un cant d’amor a la capital nipona. El silenci dels personatges permet d’escoltar tots els sons que ràdia la ciutat. La fotografia i l’estètica impecablement modernes filtren el cosmopolitisme i la fascinació pel detall. Vides al límit en una ciutat sense límits. Amor a la ciutat, en estat pur.
París és el passat. Nova York és el futur.
Tòquio no m’és igual.
4 comentaris :
A mi em va deixar un poquet fred, no acabava de creure'm la relació d'ells dos. Però bé, l'autèntic protagonista era Tòquio, el seu paisatge, els carrers, les llums, els sons, el mercat...
Bona entrada d'any!
Exactly. La ciutat és l'única protogonista. Els personatges són el pretext per mostrar el mercat i els carrers, per copsar la llum i el soroll...
L'entrada de l'any deu la passaré molt a prop del teu poble d'acollida.
Bon any per a tu també.
No puc opinar, no l'he vista. Bona entrada d'any també.
Supose que has estat en cada ciutat de què parles. Si ja veig que ets una viatgera...
Publica un comentari a l'entrada