Assentiré de grat

Hi ha dies que Salvador Espriu, amb les seues ulleres característiques, els llavis prims, el front ample i l'esguard inquiet, es passeja pels carrers. L’he vist sovint a Alcoi. I a València. Un home silenciós, un poeta mort fa 25 anys, que encara se m’apareix.

Assentiré de grat, car només se'm donà
d'almoina la riquesa d'un instant.

La riquesa d'un instant es va manifestar anit al teatre Micalet on músics, actors i poetes van compartir amb un públic entusiasmat, gairebé tres hores de paraules i música. Un instant dilatat durant la nit que acomiadava aquest febrer escàs.

Si podien, però, durar
la llum parada, l'ordre clar
dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,
la nostra llengua, el lent esguard
damunt totes les coses que he estimat!

Recitar Espriu és difícil. Els seus versos, de contenció i desesperança, demanen un ritme de recitació lent, contingut, sobri. Dir Espriu requereix omplir la veu de llargs camins, de llum i de paisatge. Pilar Almeria i Joan Peris, amb una veu nítida, s'hi van llançar.

Voltats de por, enmig del glaç
de burles i rialles d'albardans,
hem dit els mots que són la sang
d'aquest vell poble que volem salvar.

Poemes que anit eren, també, cançons. Roger Mas, Jordi Batiste, Òscar Briz, els suecans Inòpia, que em van sorprendre gratament, i la coral Salvador Giner, els uns al ritme estrident de guitarres i bateria, i els altres amb violí i violoncel, ompliren la sala d'un crit inequívoc: la paraula espriuana, la nostra llengua i aquest vell poble, més vell i més abandonat, si cal, que ara fa vint-i-cinc anys.

No queden solcs en l'aigua, cap senyal
de la barca, de l'home, del seu pas.
L'estrany drapaire omplia el sac
de retalls de records i se'n va,
sota la fosca pluja, torb enllà,
pels llargs camins que s'esborren a mar.

Els parlaments de Jaume Pérez Montaner, Isabel-Clara Simó i Vicent Torrent enriquien la vetllada, tranformaven l'absència del poeta en una petjada eterna i necessària, en solcs pregons en aquestes aigües tan tèrboles, en un exemple de llibertat, en una veu que naix de la insatisfacció i de la necessitat d'expressar-se, en una estima immensa a la llengua, a la cultura i a la nació catalanes.



De presentar i conduir l'acte, se n'ocupava Manel Rodríguez-Castelló, a qui coneixem bé en aquesta pàgina. Vestit de negre, el mestre de cerimònies perseguia l'ordre clar de la nit. La seua veu expressava la conformitat amb el llegat d'Espriu, també de bon grat. I una servidora, refredada i una miqueta en la inòpia, de la segona filera de butaques estant, envoltada del bo i millor de la nostra petita, covarda, vella, tan salvatge terra, veia passar l'home de les ulleres grans i d'esguard inquiet, per darrere l'escenari, entre bastidors.