Com un quadre de Kiefer

Recupere les llagrimetes vessades a la moqueta dels UGC Cinecité, on vaig entreveure a través del líquid salat i els sanglots, la pel·lícula The road. Les recupere i escric. Per bé que vaig començar la novel·la de Cormac McCarthy ara fa un any, la vaig deixar cap a la meitat perquè aquella tensió interminable m'acabà vencent. L'argument, d'estructura concèntrica, gira entorn a un pare i un fill que caminen i caminen, sols enmig d'una catàstrofe apocalíptica. El món s'acaba, i s'acaba malament. No hi ha arbres, tots cauen, cremats. No hi ha animals. Només algun sobrevivent. De la lectura recorde l'angoixa dels personatges en comprovar que se'ls acabaven aquelles llaunes de conserva amb què s'alimentaven, mentre el camí cap al sud ("abrigueu-vos i aneu cap al sud" els diu ella abans d'anar-se'n) es feia llarg i més llarg encara.
En veure la cara de Kodi Smit-McPhee, actor que dóna vida al personatge del fill, em vaig quedar parada, immòbil a la butaca. Des del minut 10 aproximadament, plorava. També desconsoladament. Per moments em regirava al seient, em bellugava incapaç de sentir ni un gram més de turment. Aquells atacs de les bandes caníbals, la bondat intacta del nen front a la lluita aferrissada del pare per sobreviure.



Diuen que setanta-dues hores és el temps a partir del qual els efectes d'un mal es dissipen, les ferides es guareixen, els cossos moren sota les runes d'un terratrèmol. Ara, 72 hores més tard de visionar el film de John Hillcoat, encara sent un nus que m'oprimeix els nítols. El paisatge desolat, gris, polsós, brut, que contrasta amb les acolorides escenes que el record del pare ha preservat de l'oblit, aquesta fi del món que recorda a la pintura de Kiefer...




Però torne al xiquet. El seu plor, la seua veu, el seus gestos. La por hi conviu, amb un rostre ple d'innocència. Quina relació s'estableix entre tots dos, pare i fill, que no els calen les paraules? Es pot perdre res quan ja no queda res? Què esperen trobar, pare i fill, en arribar al sud, l'Ítaca dels seus somnis?
De vegades parlem de les versions que el cinema ha fet de les novel·les i, en la majoria dels casos, guanya la literatura. Aquesta vegada, però, la mort té un rostre que la nostra imaginació ignorava, la desesperació, la por, la pena, tot supera, amb escreix, la paraula escrita. Com un quadre de Kiefer.