Sense notícies

Girà cua i posà aigua pel mig. Va plegar veles. Havia estat una decisió irrebatible. Ningú no la va poder convéncer del contrari. El darrer cap de setmana de gener ens va dir adéu-siau i no va tornar a donar senyals. Perduda a l'illa de palmeres i moixos no vam saber més d’ella. I encara, després d’un any, no en tenim notícies. L’Antònia, cansada de cosir i de cantar, feia vacances.

Per més d’hora que em llevara, no gosava d’obrir la bústia. Em contenia l'impuls fins més tard, per si de cas al llarg del matí el carter em portava novetats. La incertesa de no saber res d’ella m’angoixava i, en tornar del treball, cap al migdia ben tocat, m’abocava a la caixeta on només hi havia arribat un grapat de factures, algun catàleg de publicitat i un flaix de reparacions domèstiques en forma d'enganxina. La descobria tan buida de notícies com l’havia trobada dia rere dia.

A la sobretaula, amb el café, llegia el diari sempre a l’inrevés: una vegada feta la ullada a la primera plana, el girava i en llegia la contraportada, després la secció de cultura i espectacles i, finalment, els successos. M’alleugia en saber que, després de tot, tampoc no li havia passat res greu perquè, d’una altra manera, el diari se n'hauria fet ressò.

A la nit m’adormia massa tard, després d’escriure al cercador el seu nom i de clicar una i una altra vegada sense cap resultat encoratjador. Les desactualitzacions al seu faceboock, bloc i myspace em provocaven una vigília insuportable, de la qual no em lliurava mai.

Ara, després de tants mesos de sequera, la situació s’ha agreujat. Fa dues setmanes que els diaris no arriben als quioscos. Han estat un seguit de dies insofribles. Em trobe vençuda sense l’Antònia i sense l’únic diari on podria saber si és viva o morta. A l’era de la comunicació em trobe incomunicada. Sense notícies.