Com una reina

He tornat a la ciutat dels ponts on els solcs del paisatge m’ajuden a vèncer el vertigen. Les gorges i els barrancs, les solsides, trencacaps, no em fan cap por. He tornat i he arribat sota un cel blanc amenaçant la darrera nevada, abans de l’esclafit primaveral. Els carrers, envoltats d’una teranyina entre boira i gebre, encara dormen i els fanalets de festa, encimbellats en arcades i merlets, esperen el seu torn.

La ciutat somniada d’escapades adolescents, de mentiretes i records. I més mentiretes i herberets. I floretes de la serra. Costeres amunt i avall m’engrunsen fins travessar un pont amb nom de conte de-les-set-llunes o amb una estampa parisenca i nom de reina regent o de sant. L’estimava ja abans de somniar-la. Era la febre fabril del món obrer. Era l’Ovidi, després fou el Manel. La ciutat dels ponts i de les fàbriques. La nostra Roda de Ter amb molins drapers i paperers i ponts i versos. La poesia.

M’he perdut, conscient, pel casc antic. Del riu Uxola al Riquer, he pujat per sant Llorenç i he tornat a baixar fins a la placeta del Fossar i la del Carbó. M’he esvaït entre miradors modernistes. He llegit tots els rètols que m’eixien al pas: carrer del Bambú, centre de salut la Fàbrica... noms evocadors.

M’he retrobat ronsejant a l’hotel al llit del riu. I poc després, entre amics, arrecerada per alcoians i per una família entranyable, m’hi he trobat millor que a casa. Com una reina sense rei.