Dissidents

Ahir volia haver escrit per a pegar-li un pal a Joan Garí, un dels nostres veïns, pel seu article en el diari Público, però com que ja li n'han pegat prou, en els comentaris que hi va rebre, no crec que dega jo afegir més. A més, si és cert el que diu

A los quince años, yo tenía un póster del Che Guevara en mi habitación. A los diecisiete, me había leído sus Obras Completas.

aquests dos anys malbaratats en una tan plúmbica lectura ja degueren suposar prou penitència. Tan avorrida és la lectura que el mateix Che confessava el 19 de juliol de 1964, en el discurs que va pronunciar amb motiu de la inauguració de la Fábrica de Bicicletas de Caibarién:

Compañeros:
La verdad es que a mí me daba un poco de pena venir a hablar a Caibarién donde hay tanta gente reunida porque no tengo nada que decir. Todos estos días estaba inaugurando fábricas iguales, se me ha acabado el repertorio ya. (…) Por lo menos vamos a referirnos a algunos problemas de la planta, de la fábrica, explicar lo que es la fábrica y hacerles algunas recomendaciones, las recomendaciones en sí son las mismas. Esas vienen por docenas en todos los discursos. Se repiten y tiene que ser así. Además, porque son las del trabajo de todos los días.

El que més mal sap és l'homogeneïtat i l'oportunisme acrític dels mitjans i la manipulació del llenguatge i de les dades. La mort de Orlando Zapata Tamayo no és exactament un suïcidi, però tampoc un assassinat.  I la dictadura cubana, sense deixar de ser-ho, no promou la injustícia i l'assassinat polític, com el govern del veí Colòmbia, suposadament democràtic i que no mereix cap toc d'atenció per part de la premsa, ni cap article de continguda indignació.
La revolució cubana va ser un fracàs pel que respecta a les llibertats del personal –no així quant a la justícia social, cosa de la qual caldria parlar–, però no és la mort d'Orlando Zapata el llindar que el delimita, el fracàs, sinó l'embargament econòmic que, en 1964, ja denunciava el Che davant les Nacions Unides. Una de les conseqüències del bloqueig, entre d'altres coses, a l'arribada d'antibiòtics, va ser l'extraordinari desenvolupament de les medicines alternatives i naturals: a Cuba tot s'ho curen amb pròpoli.
Llegiu-vos, si no ho haveu fet, la trilogia americana de James Ellroy, per veure una de les facetes més sinistres d'aquest episodi de la visita de la delegació cubana a Nova York.
Conten que el que perdé definitivament a Óssip Mandelstam, que ja s'havia portat malament amb anterioritat, va ser aquest epigrama de 1933.

No sentim el país que tenim sota els peus,
quan parlem no ens allarga deu passes la veu.
I qui enceta una mitja conversa
topa amb l'ombra de l'home del Kremlim.
Té unes mans amb els dits curts i grossos com cucs,
escup mots com patacs encertats i feixucs,
riu amb ull oliós d'escarbat,
brilla amb botes de cuir enllustrat.

I s'envolta de quídams de coll llargarut,
el serveixen mig homes llanuts i cabuts.
Qui somica, qui xiula o miola,
ell és l'únic que esbronca i que colla.
Llança, l'un rere l'altre, decrets com martells,
contra un ull, contra un cap, contra un pit o un clatell.
Cada encert és delícia burleta
i s'eixampla el gran pit de l'osseta.

Òssip Mandelstam, Poemes 

Dissidents del món, al final ballarem junts sobre les tombes dels tirans.