Uomo qualque

El títol del poemari de Josep Igual estén un pont amb l'estellesià Un entre tants, però no és un pont de pedra, de ferro o ciment, sinó de memòria. De memòria de sentit o, perdoneu, de música de sentit. Un home qualsevol en italià també sona molt bé i té l'avantatge, a més, d'eludir una fórmula un xic gastada, com certs ecos que s'allarguen en la memòria, i d'evitar connexions massa planeres. Perquè més enllà d'una filosofia del quefer poètic compartida –compartida per bona part de la poesia contemporània– que col·loca el poeta ran de la terra de la quotidianitat, Uomo qualque té poc d'estellesià. O en té tant com de pessoanià (de l'home immers en el propi tedi existencial o en les petites alegries de la vida d'un Bernardo Soares), com de tantes aventures poètiques, tants solatges de lectures viscudes com convergeixen en els poemes escrits amb la tinta (al capdavall la més visible) de la pròpia sang. Per això recorre el poeta de Benicarló a l'italià i amaga a consciència les raons de la seua elecció per deixar que siga el lector –com ara jo, que diria mestre Josep Mir– qui es faça les preguntes oportunes.
I la quotidianitat de què parteix i on torna el poeta en les seues infinites reflexions ens dibuixen amb nitidesa el paisatge exterior (el paisatge per antonomàsia) i l'interior (el metafòric dels propis estats d'ànim, els balanços de l'edat, les difícils resistències a la misèria general…). Sempre la dialèctica del dins i el fora, del subjecte entrant i eixint per les portes de la realitat.
Unànime coincidència d'un jurat, no gens sospitosa, excel·lència dels poemes que demanen ser llegits un colp i un altre, que no s'esgoten en la suggerència de sentits: primera prova de foc de la bona poesia, que no admet les mitjanies. Ritme, mesura, limpidesa, celebracions i derrotes, elegies i homenatges. L'home sostret a la cruel indiferència dels paisatges, salvat de la seua quotidianitat grisenca per obra i gràcia dels poemes. I en el fons, bategant, això, un home qualsevol que ha fet de la coherència i la bellètica (em passeu el paraulot?) la seua fortalesa, que assumeix la digna derrota dels marginats i es venja de la misèria del món amb l'arma pacífica dels mots. Avance aquests apunts per si teniu gust, un colp llegits els poemes de Josep Igual, de començar a parlar-ne. Mentrestant, un botó de mostra especialment estimat per l'amiga Olga:

TARDA
un sextant, una ampolla bruta de rom,
la claror indecisa de la tarda solitària,
andròmines i pells
damunt les pedres grises de la cala,
després de les desfetes pròpies i heretades.

passant comptes, agosarat, amb déus
que escampen els arraps de les absències;
arrenglerant les paraules estimades
al prestatge repensat pels silencis enriquits
pels pianos de l'ínfima saleta de les esperes.

agranant les fulles calcinades
de certes falses promeses. repassant
la partitura de l'optimisme de la voluntat.
esperant el gest que gira la clau
i ofrena jardins acollidors.

endreçant calaixos i lliurant
a la profitosa mudesa decantadora
el sextant d'una embarcació perduda,
l'ampolla de rom d'un vell recollidor de rondalles,
la claror que recomença l'abraçada.

Això: l'optimisme de la voluntat i el desig d'esperança dels escèptics.