diumenge, 25 d’abril de 2010

25 d'abril, backstage

Passegem per la ciutat un diumenge al matí. Deuen ser les onze quan arranquem des de Russafa. València desperta tranquil·la, de diumenge: la boda a la plaça de Sant Vicent Ferrer, les danses a la Mare de Déu, els qui bescanvien monedes i timbres pels voltants de la plaça Redona. Les esglésies i les grans portalades guaiten a cada cantonada, silents i ombriues. A cada pedalada un pensament: la paella a Massarrojos, la multitud manifestant-se pels carrers, la gala dels premis de Sagunt i, en arribar al Carme, els versos d'Estellés, una vegada més. Fem el recorregut gairebé fidel al Cos mortal, manxem per alguns carrers que hi apareixen. Fins i tot ens creuem, per la plaça del Tossal, amb un camionet de neteja com el de la pel·lícula, que ens remulla els garrons.
Els músics a la plaça del Doctor Collado, els ramats de turistes amb bicicleta, els afternighters que menen l'auto pels carrers impossibles del barri. La dolçaina i les albaes a la plaça del Mercat (Jaume Bru, per l'amor de Déu, no em deixes sol).
Aquesta ciutat se'm mostra estranyament bella. Fem una parada al Lisboa. Escric aquestes paraules al tovalló de paper. Parlen en anglés, en italià, els joves que porten xancletes de goma. Ai València, et faran una oda estranya, una oda maleïda, una ègloga, potser. I tu, que t'has deixat arrossegar pel fum i els miratges, et mostres sàvia i brutal aquest matí de diumenge.
Soroll de cadires a la plaça, mil perfums té la ciutat: la flor del taronger, la humitat, la fusta centenària, la roba estesa, la pedra de la Llotja, les pixarades a l'ombra opaca, la brisa suau que prové de la mar, dels terrats de les cases del Cabanyal, que, amablement, la deixen còrrer.
Evocàvem Estellés, inevitablement, el poeta de la ciutat que fou València, la urgència dels versos, la poesia necessària.
En fer-se la una, el paisatge va canviant. Tornem cap a casa. Ara tot és abundant, o redundant. Busque la inspiració. Encenc el forn. Escriuré un poema a València.


foto de Perolo Orero

5 comentaris :

Olga Gargallo ha dit...

No trigues molt a escriure'l.

Quan arribes a entendre València ja no pots desentendre-te'n. Hi vaig una o dues vegades per setmana, i ara, a la primavera encara em cal anar més a sovint.

Un dia vull fer l'itinerari del Cos mortal i recitar-lo al mateix temps.

Teresa ha dit...

M'agrada que escrigues un poema dedicat a la nostra ciutat. Ja tinc ganes de llegir-lo ;-)

Begonya Mezquita ha dit...

Olga, no sé si entendré mai aquesta ciutat, no sé si la vull entendre. Potser és millor així: estranyament.
Pel que dius de l'itinerari cos mortal crec que és impossible, ja que no són carrers contigus, ni tan sols propers, alguns d'ells. Si t'hi fixes, hi ha fragments del poema en què els carrers estan aplegats perquè comencen per la mateixa lletra, i així. Això no vol dir que no t'encoratge amb el teu ferm propòsit de passejant-rapsoda. Bona nit.

Begonya Mezquita ha dit...

Teresa, farem el que podrem. Merci per la visita. :-)

Olga Gargallo ha dit...

Impossible is nothing.