divendres, 9 d’abril de 2010

L'experiment de Migram

En 1961, el psicòleg de la Universitat de Yale, Stanley Migram, va dur a terme un interessant, terrible experiment. Hi intervenien tres persones: l'experimentador, l'aprenent i el mestre. L'experimentador ordenava al mestre que sotmetera a l'aprenent a un test; si les respostes eren errònies, li havia de  proporcionar una sèrie de descàrregues elèctriques d'intensitat creixent. Era molt important que el mestre creguera que l'aprenent rebia realment les descàrregues i que li produïen un dolor creixent, perquè en realitat l'aprenent era un actor que, d'acord amb Migram i el seu equip, simulava estar patint-les. Per donar versemblança al simulacre, d'entrada s'amania un sorteig fals per als rols de botxí i víctima, i se'ls feia un sorteig ad hoc: havien de traure un paperet on hi havia escrit el rol que cadascun havia d'assumir. En realitat, en tots dos paperets deia "mestre", de manera que el subjecte de l'experiment, el mestre, qui havia d'infligir el càstig, podia pensar que havia tingut la sort de no ser al lloc de l'altre. A més a més, abans de començar, al subjecte se li aplicava una lleugera descàrrega com a mostra del que l'altre estava a punt de patir.


Quan algun subjecte es negava a tirar endavant, l'experimentador li donava una sèrie de consignes per a encoratjar-lo a continuar, en aquest ordre:
  1. Per favor, continueu.
  2. L'experiment requeriex que continueu.
  3. És totalment necessari que continueu.
  4. No té cap altra opció, heu de continuar.
Si el subjecte, després d'haver estat comminat quatre vegades a seguir endavant, insistia a aturar l'experiment, aquest es detenia.
Milgram va fer l'examen a quaranta persones, de les quals vint-i-sis, un 65 percent, van arribar a administrar la massiva descàrrega final de 450 volts, a pesar que alguns van manifestar la seua incomoditat per fer-ho, especialment quan l'actor que feia el paper d'aprenent començava a colpejar desesperat la mampara de vidre que separava els dos recintes on es realitzava la prova, a cridar de dolor, o a assegurar que patia una malaltia cardíaca i a implorar que s'aturara. De fet, en algun moment tots els participants van qüestionar l'experiment i alguns van assegurar que tornarien els diners que se'ls pagava per participar-hi –quatre dòlars per l'hora de feina. Tanmateix, només un es va negar a administrar descàrregues a partir dels 300 volts.
Es considera un voltatge letal per als humans un que estiga entre els 100 i els 250 volts, si prèviament hem humitejat la pell un poc, per allò de la llei d'Ohm. La durada, al gust.
Milgram va redactar les seues conclusions en l'article de 1974, "The perils of Obedience":
Les persones normals i corrents, senzillament, en fer la seua feina i sense que existisca prèviament cap ànim hostil en elles, esdevindran agents d'un terrible procés de destrucció. Fins i tot quan els efectes destructius del seu treball es fan evidents i se'ls demana actes incompatibles amb les normes fonamentals de moralitat, molt poca gent té els recursos que calen per resistir-se a l'autoritat.
Hem de considerar que el context històric de l'experiment de Milgram era el juí al criminal nazi Adolf Eichmann a Jerusalem, capturat pels serveis secrets israelians a Buenos Aires en una acció fulminant, inclosa la violació de la sobirania territorial de la República Argentina. Com molts d'altres abans, i també després, Eichmann va invocar el principi de l'obediència deguda a les ordes de la superioritat, que ell no era més que un mandao. Diu Milgram que
Fins i tot a Eichmann li van vindre ois quan va fer una gira pels camps de concentració, però en tornar s'assegué a la seu taula i despatxà els papers pendents.
També en aquells anys començava a gestar-se el moviment de resistència a la Guerra del Vietnam, quan més de 170.000 jòvens es van declarar objectors de consciència.
La pregunta és si aquesta conducta d'obediència acrítica a l'autoritat és adquirida pels éssers humans o si és congènita, si es tracta d'un d'aquells atavismes esclerotitzats per mil·lennis de convivència amb l'exercici de la violència per part del poder o si, més bé, és una conducta instintiva, innata en l'espècie, com la lluita per la supervivència o la reproducció.
I si ens passem a l'altre banda, si ens posem en el lloc de qui mana, un, que com a professor ha experimentat alguna vegada el vertigen del poder que atorga l'obediència de les criaturetes que l'estat posa al seu càrrec tres hores a la setmana, no pot sinó tremolar de por en imaginar el que deu sentir, posem per cas, el president d'aquesta Iniciativa Dharma on vivim en llegir les enquestes que li auguren un reforç de la seua majoria.
Milgram apunta l'existència d'una arcàdia, anterior a la divisió del treball:
El problema de l'obediència no és totalment psicològic. La manera com es conforma i desenvolupa la societat hi té molt a veure. Hi hagué un temps, potser, en què la gent era capaç de donar una resposta completament humana davant de qualsevol situació perquè hi estaven plenament involucrats com a éssers humans. Però tan aviat com aparegué la divisió del treball les coses van canviar. Més enllà d'un cert límit, la fragmentació de la societat en individus encarregats de feines molt especialitzades suposa la pèrdua de la qualitat humana del treball i la vida.

Si teniu un navegador relativament actualitzat que suporte HTML5, ací baix hauria d'aparèixer un reproductor on podeu sentir la cançó We do what we're told (Fem el que se'ns mana), del disc de 1986 So de Peter Gabriel, inspirada en l'experiment de Migram. Si no, proveu a punxar ací.

9 comentaris :

Giorgio Grappa ha dit...

Quina por! Això ens converteix a gairebé tots (bé, no a tots, només a dues terceres parts) en criminals potencials.

Per cert, i com a informació:
- amb el Firefox 3.6.3 només veig un rectangle gris;
- sobre Opera 10.10 no es veu ni el rectangle;
- sobre el Konqueror 4.3.2, tampoc;
- amb el Google Chrome Beta veig un reproductor, però en donar-li al play només s'escolten els primers dos segons de manera repetitiva (sembla un rap sobre un disc ratllat).

Amb quin navegador t'ha funcionat, Amadeu?

Amadeu Sanz ha dit...

A mi em funciona, sobre Mac, en Chrome 5.0.371.0 dev i amb Safari 4.0.5. Ambdós suporten els mp3. Chrome suporta també ogg, com Firefox. Teòricament estan enllaçats els dos arxius, un ogg i un mp3, però per algun motiu sembla que el Firefox –tinc la versió 3.6.3– no l'agafa. M'imagine que el Chrome està agafant l'mp3, i no se'm ratlla. Opera, curiosament, només accepta el format wav, no sé per quin motiu. No he provat a enllaçar un wav, així que en Opera no pot anar, en efecte. Segurament als navegadors i a les especificacions de l'html 5 encara els falta un bull, a més d'adoptar un estàndard, siga l'ogg, l'mp3 o altre. Potser sóc jo qui no posa el codi bé.
Salut Giorgio

Olga Gargallo ha dit...

En Opera se sent molt bé i també en Google Chrome, en Mozilla Firefox, no.

Un article molt interessant sobre un experiment tan esgarrifós com vaticinador del nostre present. L’administració ens exigeix una obediència a ulls clucs en programes i experiments, per no parlar de certes assignatures amb traductors simultanis. Tant de bo es tractara d’una simulació com a l’experiment, però a les aules la cosa canvia. A més a més havent ja començat el curs, modifiquen moltes vegades les regles de joc, cosa que ens desconcerta sobre manera. Si més no al projecte les consignes no eren sotmeses a canvis successius.
Sobre el tema de la previsible majoria no és d’estranyar mentre tinguen el quart poder, subjuguen els periodistes obedients a CanalBou i distraguen l’atenció parlant, a hores d’ara, de l’aigua (en tant que ha plogut i continuen mirant l’Ebre!). Amb els altres tres poders també hi compten, sobretot amb el judicial.

Les descàrregues diàries que rebem són brutals.

Olga Gargallo ha dit...

Lamentable.
Si la majoria dels valencians consideren que un polític ha de ser simpàtic abans que honrat, ara m'ho explique tot.
Si a més la simpatia s'associa a un somriure fals, la cosa empitjora.
Quina llàstima de país!

K. ha dit...

Curiós cas de sintonia: dos dies abans d'aparèixer la teua anotació, Amadeu, en el Patio Virtual vam mantenir un diàleg sobre els experiments de Milgram i Zimbardo, arran del programa del Punset. El podeu trobar ací, i em remet als arguments que hi han aparegut, en part al voltant de tot allò de la "natura humana" i tal. En fi! Salutacions cordials.

Olga Gargallo ha dit...

Sempre he pensat que els uniformes transformen les persones de manera progressiva però també immediata. Ara ho tinc encara més clar.
Des que vaig llegir el post d’Amadeu he estat pegant-li voltes al tema de l’obediència cega a l’autoritat. Avui, després de veure el documental del Punset i Zimbardo al bloc del nostre veí K continue amb els meus pensaments... el determinisme ambiental funciona també en cas contrari? Wagner i Beethoven crec que no eren millors persones pel fet de viure envoltats per la música. Hitler escoltava aquesta música abans d’escometre els crims. En canvi la música està considerada un bàlsam que tempera els ànims.
I una altra pregunta que es planteja un paleontòleg: Per què hauria de ser la nostra maldat el bagatge d'un passat simiesc i la nostra bondat únicament humana?

Un tema apassionant.

Olga Gargallo ha dit...

El tema de l'anonimat dels herois i de la psicologia del temps que planteja Zimbardo mereix un altre post.

K. ha dit...

Certament, Olga, meneges molta raó. Jo crec, de fet, que darrere d'aquests experiments hi ha el tema més important, el debat inacabable sobre la condició humana. Això de l'anonimat dels herois també dóna per a molt i molt: podríem fer cross-fertilization entre "La paraula nostra" i el "Patio virtual" (que, per cert, és col·lectiu, com el vostre).
Ítem més, encara afegiria jo una altra possibilitat d'experiment per completar el duo Milgram-Zimbardo i convertir-lo en trio: un experiment sobre l'actuació de l'individu quan es troba en un context massiu. Tinc hipòtesis, però vaja...

Amadeu Sanz ha dit...

Endavant, doncs, amb la cross-fertilization, K. Ha estat un plaer llegir allà el vostre debat. No em predré cap a partir d'ara ;)
I quan vulgues, provem el, teu, tercer experiment.