divendres, 23 d’abril de 2010

Estellesatria


M’he sentit trontollar dintre el vagó de tercera, envoltada de sacs, a trencar de nit. He escoltat el xiulet del tren a l’estació i després una música. A fora plovia. Sempre, quan plou, sent la necessitat d’escoltar Coral romput. És com si la pluja volgués dissimular les meues llàgrimes, i de vegades pense que és quan em cal plorar que plou. Avui plovia i he plorat.

He reviscut l’Estellés a la Casa de Cultura de Burjassot. El saló d’actes era massa gran i gelat, despullat de consignes. A l’escenari només un vell piano. Abans d’arribar-hi em pensava que no hi cabríem, que el poble s’escarxaria per escoltar el seu poeta. No ha calgut convidar més gent, de seguida ens ha arribat l’escalfor de les paraules. La veu de Manel, intensa i pregona, ha excusat l’absència de Jaume Pérez Montaner, el qual no havia pogut enlairar el vol des de l’aeroport de Londres per raons estrictament volcàniques. Després de presentar el llibre El Mural com a fons. La poesia de Vicent Andrés Estellés, ha reivindicat el sufix –ista per referir-se a la militància i a l’ofici de poeta. Si estellesià era un adjectiu emprat, sobretot, a l’assaig literari, estellesista ho és al terreny més subjectiu, més poètic. Estellesians, estellesianes, estellesistes, estellesisme, jo encara en trobe un altre, de terme, estellesatria, pel que fa al culte o amor excessiu.

He vist la ganivetada a la pasta, entre l’oli i la farina. La cara encesa pel foc del forn. M’ha arribat la flaire que fa el rent quan fermenta sobre la taula de fusta. Pa blanc, pa de segó. El pa negre de postguerra fet amb garrofes i ceba. La massa mare vídua. I totes les mares de dol.

La veu alcoiana de Manel, tan pròxima a Estellés com la de l’Ovidi, ens esquinçava per dintre amb cada vers del Llibre de meravelles. Els carrers de València en flames, com el foc del forn. Les granotes al llit del riu. El cant de Vicent, de València, de tota l'Horta. Un cant acompanyat i sostingut per les notes del piano que Àlex feia sonar amb tota la delicadesa als dits.

Ja no m’importava si plovia. Tampoc no sentia la necessitat de respirar, només volia viure per recordar un temps que no havia viscut. Uns records en blanc i negre. Mon pare també havia nascut l’any vint-i-quatre.

Més tard, al Rialto, mentre véiem la pel·lícula Cos mortal, vaig entendre que l'Horaci també patia d'estellesatria, que no dormia, que escoltava tothora Coral romput, que no se'l treia del cap, l'Estellés.

En acabar la projecció una pluja finíssima continuava mullant els carrers. Tres cotxes de polícia s'apressaven a creuar la nit, com unes hores abans ho havia fet el vagó de tercera.

5 comentaris :

Antoni ha dit...

Jo vull cada dissabte un rapsoda actuant a la plaça del poble.... Tot aquell que haja escoltat la paraula viva en boca del recitador, mai més dubtarà de la utilitat de la poesia.

Sif ha dit...

estellesatriem-nos tots! M'ha encantat, gràcies!

Perifèric Edicions ha dit...

M'ha agradat molt el post, així que ho he compartit al nostre bloc!

Queti B. ha dit...

Olga, ahir no vaig poder estar allà, però alguns alumnes meus sí, i els va impactar. trobe que, a partir d'ara, es miraran la poesia amb ulls estellesistes. Molt bonic el post, artista!

Manel Rodríguez-Castelló ha dit...

Ho sospitem, sí, potser és això el que en el fons ens hi empeny. Però fa tant de goig comprovar, en boca de qui sap sondejar la díscola bellesa de les paraules, el sentit darrer de la poesia: incitar el desig de més paraules, el diàleg infinit que ens sustenta, la vida brollant per cada porus, la llàgrima desbocada, la consciència que hi ha més vida sempre esperant-nos. Gràcies, Olga.