Masumiyet Müsezi

“Els veritables museus són llocs en què el temps es converteix en espai”



La idea d’una novel·la-museu em va semblar atractiva des que em vaig aventurar amb la lectura de les cinc-centes pàgines llargues que fa pocs dies m’he acabat d’empassar. Això de conservar, col·leccionar tota mena d’objectes, imatges, gestos i paraules que formen part d’una història (d’amor), dóna a la novel·la un aire fetitxista que, begut a glopets, com el raki, em va embriagar des del bell inici. Descobrir com l’autor, interessant Ohran Pamuk, es deté sovint per mostrar al lector alguna de les peces que il·lustren algun punt del relat, comprovar com el lector, efectivamente, veu l’objecte i l’afegeix a la col·lecció que es va forjant a mesura que avança la lectura, és un repte vertiginós.
Em va captivar l’amor que naix entre Kemal Bamasci, jove promés amb una istanbulita aburgesada i Füsun, la seua cosina llunyana i jove. Un amor que s’estendrà durant tota una vida. I més enllà. Envoltats de la màgia que atorga la ciutat d’Istanbul de fons, cruïlla entre Orient i Occident, amb aquell deix especial de temps perdut, vaig embadalir-me durant les hores que els amants passaven al llit del Merhamet Apartmani. Hi vivia cada instant i cada gest, segurament perquè l’autor, de tant de tant, em mostrava un cendrer, una arracada, una tassa, una flaire que definien aquelles hores d’amor. Lectora de novel·la de fulletó com em declare, tremolava amb aquella mirada a què el protagonista quedarà sotmés fins l'últim alè de la seua vida.
Diria que la novel·la té quatre parts diferenciades (i desiguals, en molts sentits). La festa de prometgatge amb la Sibel posa un punt i a part a la col·lecció de carícies d’aquella habitació. La Füsun desapareix i el protagonista agonitza per una ciutat que bull durant els anys setanta, de moviment i de canvi constants. Els intents de refer la seua vida, de recuperar l’alegria són inútils i, el protagonista, l’alter ego de l’autor, s’estimba en un món de tristesa i silencis opacs.
En arribar la tercera part, aquella en què els amants es retroben, el meu afany lector es va desinflar. Em costava déu i ajuda conviure amb els Keskin al complet al piset de Çukurcuma, reprenent aquell amor gota a gota, com els glopets de raki, durant vuit anys, esperant que espai i temps confluiren finalmente en un punt, col·leccionant cada segon d'espera. Trenta capítols evocant aquella passió, recordant-la, desitjant-la de nou.
La posada en marxa del museu i el desenllaç final clouen el llibre. El desdoblament autor-protagonista que dialoguen a les darreres pàgines de la novel·la per decidir com serà el museu (s’hi podrà menjar xiclet? S’hi podran magrejar les parelles que el visiten?) i com serà escrit el llibre que desvetllarà tots els secrets, és digne del millor Joyce, o Bolaño, o Becket. Com entranyable resulta la petició que Kemal-personatge-autor fa a Ohran-autor-personatge de dir l’última frase de la història. Moments que només la bona literatura fa confluir en un punt únic i irrepetible.
Com el museu, un lloc en què el temps es converteix en espai, heus ací la novel·la, un espai narratiu convertit en col·lecció d’instants, capaç de trencar unitats impossibles.

El museu de la innocència. Orhan Pamuk. Traducció: Ramon Monton. Ed. Bromera. 2009