dissabte, 24 d’abril de 2010

Fila tres



Ahir, dia de sant Jordi, mentre Alcoi entapissava de clavells el terra dels carrers i Berlín escoltava una selecció de textos de la literatura catalana llegits per Lluís Llach i l'actriu alemanya Hanna Schygulla al Palais de la Kulturbrauerei, nosaltres esperàvem impacients l’actuació de Raimon a l’Auditori de Canet d’En Berenguer. Aquesta vegada no m’havia quedat sense entrada. En tenia una a la fila tres.

Vestit de gris rigorós i amb els cabells blancs, semblava el que és, un home de setanta anys. La seua veu, lluny de perdre intensitat, era forta, enèrgica i més plena de matisos que mai. Ningú diria l’edat que té en veure’l com ballava, com reia. El tenia tan a prop que vaig poder observar durant tot el concert els seus ulls xicotets, rodoredianament de mico; i cada gest, de vegades amable i enyoradís, d’altres combatiu i resolt a no callar el que ha de dir.

A l’escenari l’acompanyaven un contrabaix, un clarinet i dues guitarres; al centre, una cadira per poder tocar la seua mentre cantava les cançons més esperades. Va ser aleshores quan l’auditori va terratrémer d’emoció, encara que des que va començar el concert fins ben després d’acabar el públic es va trencar picant de mans. Sospirs llançats a l’escenari, algun “guapo” espontani, i finalment, una rosa roja que ell va recollir i agrair.

Les cançons més esperades, les cançons que tothom va corejar i d’altres encara inèdites van omplir un temps que se’ns va fer curt.

En acabar, vam saber per la seua dona que Raimon havia rebut la trista notícia de la mort d'un amic poeta, que estava fortament impressionat i que se n'anava al tanatori. Ningú ho sabia i ningú ho podia imaginar.

1 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

Quanta cosa, aquest abril (també) cruel!