dijous, 29 de setembre de 2011

Breu resum de lectures estiuenques

Pel que fa a les lectures d’estiu, sóc un rellotge: em dedique a llegir compulsivament des del dia 1 de juliol al 31 d’agost. A partir de l’1 de setembre ja em trobe incapaç d’agafar un llibre. El meu cap ja no està per a la literatura. Cada any m'he d'esperar a ben entrada la tardor.

L’estiu lector s’iniciava de manera potent amb el So i silenci del Guillem Calaforra, un magnífic llibre d’assaig musical. Que es publiquen assajos sobre música ja és notícia. Si, a més, estan escrits en català esdevé una proesa. Però és que aquest llibre resulta no només interessantíssim des del punt de vista de la informació i reflexió que aporta, sinó que és profundament divertit (amb algun punt de saludable mala hòstia) i molt agradós de llegir. Vos en parlaré un altre dia.

Després d’un inici tan prometedor, adobat amb alguns poemes en italià del Lavorare stanca, vaig arribar a una meseta literària que se’m féu llarga. Sol a Berlín (Fallada), La viuda prenyada (Amis) i Memòries del subsòl (Dostoievski) se’m feren pesats. Als dos primers, un cop llegides les primeres 400/200 planes, respectivament, no parava de dir-me: “ok, ja ho he pillat...” i així tot el terç final dels dos llibres!

Solar també va ser una mica debedora. I dic una mica perquè McEwan escriu tan bé que continua sent un plaer llegir-lo. Val a dir que les meues experiències amb aquest autor han estat increïbles i que tenia un horitzó d’expectatives immens. Però, com deia, no el va acomplir.

Jo començava a posar-me una mica nerviós perquè l’arena del meu temps estival de lectura anava escolant-se... Vaig fer un colp de timó i vaig baixar del prestatge L’ambició d’Aleix (no, no l’havia llegit). Em quedí senzillament bocabadat. I vaig entendre que el meu viatge literari, finalment, feia un gir. Després d’Enric Valor vaig endinsar-me en el món de Les històries naturals de Perucho, curull d’entreteniment i d’una riquesa literària brutal.

Volia comprovar que aquest gir no es devia a qüestions pàtries i vaig agafar un llibre que havia comprat per dos euros al París-València del carrer Pelayo (no m’ix anomenar-lo Pelai): Ragtime de Doctorow. Caram, quina meravella de llibre: també ajuntava una història d’allò més entretinguda (i on vaig aprendre molt dels primers anys dels XX als EUA) amb una manera de relatar preciosa. Gran escriptor, el Doctorow.

Vaig apurar l’estiu llegint una curiosa biografia de Pavese (per allò de la circularitat, o per pura estima a l’estructura, tan musical, ABA) que m’havia comprat el meu fill a La Bussola, una llibreria de via Po.

A esperar l'estiu.