Poetes populars

Les festes estellesianes van arribant a la seua fi amb la mateixa cadència amb què el setembre s'enduu basques i porta pluges, molt lentament. Enguany he participat activament en dues d'elles: la de Benimaclet i la més casolana de Massalfassar, al Cafè de l'Infern, seu dels dimonis d'aquesta animada vila de l'Horta Nord. Com qui no vol la cosa, la idea de Josep Lozano ha anat prenent cos i escampant-se per terres valencianes d'una manera en certa manera sorprenent, perquè si la nostra afició a seure a taula per beure i menjar a dos queixos és fora de tot dubte, no ho és tant (o no ho era) la que fins ara hem demostrat per la poesia. L'excusa cultural-patriòtica em sembla, no cal dir-ho, excel·lent. I més considerant que l'adaptació folclòrica (dit siga en el sentit estricte del mot) lliga el nostre país amb Escòcia, que és una terra que m'estime molt des de fa molts anys, o Vicent Andrés Estellés amb Robert Burns (res a veure amb l'historiador nord-americà especialista en Jaume I i les aventures de la conquista de València Robert Ignatius Burns), alguns dels poemes del qual van ser els primers que vaig llegir en anglès.

Bé, tot això m'ha fet pensar (i discutir amb qui se m'ha posat a tir) sobre una cosa que no veig gens clara o que veig massa confusa: l'aplicació sense més matisos de poeta popular o poeta del poble a Estellés, una definició ja convertida en un tòpic que sembla que ens estalvia haver de matisar les coses o que fins i tot excusa la debilitat que sentim pel gran poeta de Burjassot. I alguna cosa de la proverbial indiferència dels valencians cap a la poesia (i els productes de l'alta cultura en general) queda exposada a la llum amb la tan manida formuleta de “poeta del poble”, de “poeta popular”. La culpa potser la té un dels poemes més desafortunats (des del punt de vista estètic) d'en Vicent, aquell d'Assumiràs la veu d'un poble, que si com a dogma de fe o programa d'acció cívica és impecable, com a poema tout court és més aviat un desastre, cosa que per altra banda no esborra cap dels immensos guanys d'un poeta irrepetible. I la dèria reduccionista d'un poble més aviat orfe de referents ben consolidats que sol conformar-se amb un poeta, un novel·lista, un assagista i un gramàtic. Comprensible. I perillós, després de tants anys. No m'hi estendré gaire perquè aquest és un tema que bé mereixeria una reflexió més sostinguda i potser una ploma més fina que la meua. Més enllà, però, de l'ideari que cada u professe i dels compromisos cívics que l'animen, no és una simple redundància dir poeta popular? És que la poesia d'Estellés, immensa, pot quedar reduïda a un sol mot que a més a més és tan confús com la mateixa paraula de la qual deriva, poble? I si Estellés és un poeta de poble, vol dir que no n'hi ha més? Ho deixe avui ací i us promet tornar-hi un altre dia.
El cas és que la idea escocesa, al voltant dels poemes de Burns, el haggis (una autèntica morconetada o cosa només apta per a molt fartons, entre la botifarra i la poltrota) i els destil·lats d'aquella terra es tradueix molt bé al pimentó torrat, les mandonguilles de bacallà i tot el que hi vulgueu posar i els bons vins de la terra. Si xifrem la popularitat en termes de nombre absolut de lectors d'un poeta, evidentment Estellés no serà mai un poeta popular encara que siga probablement el més llegit en català en els nostres dies. Però aquestes estellesianes hi ajudaran bona cosa, com van ajudar les celebracions burnsianes del 25 de gener a la popularització de l'autor de My heart is in the Highlands i Auld Lang Syne, la cançó més ploranera i coneguda del món anglosaxó i part de l'estranger. És a dir, i per no fer-ho més llarg, és el poble (siga el que siga aquesta substantiu, que inclou també les hordes il·letrades dels estadis, per exemple) el que fa popular els seus poetes perquè els necessita i els posa al servei de la seua causa. I per als poetes, és clar, és un honor. Potser l'únic honor que es poden permetre, encara que siga a títol pòstum.
Us deixe les fotos dels dos autors agermanats, gràcies a la feliç idea de Lozano, i a aquella part dels valencians que a més de beure i menjar també s'estimen la poesia i els seus poetes, que són tots els qui escriuen la seua llengua, l'únic que en rigor és de tots, ço és, del poble, perquè gràcies a déu no té propietaris (amb el permís de prescindibles acadèmies). Amén.