Viatjar a llocs coneguts o inconeguts

No sé on vaig llegir que als grans lectors (lectors grans?) els passa que així que es van fent majors s’estimen més rellegir que llegir. Retrobar -o aprofundir- més que no trobar. No estic jo en aquest punt, siga perquè encara no he llegit molt siga perquè, com diu ma mare, sóc un home-jove (... un home-jove... com tu). Sí que em passa, però, amb els viatges. Últimament m’abelleix més viatjar a llocs ja visitats que descobrir-ne de nous. Aquest estiu, per exemple, he viatjat a Xàbia (que em sé de memòria) i a Torí, on ja havia estat. És el gran plaer de retrobar, d'aprofundir.

Si ara tinguera l’oportunitat de fer un viatge, repetiria alguns dels llocs que ja conec. Supose que deu ser una cosa de fases vitals. També deuen tenir part de responsabilitat els viatges amb els meus fills. A Barcelona anem una vegada l’any. Hi dediquem tres quartes parts dels viatge a tornar a veure coses conegudes. Cada any els xiquets volen tornar al museu de la ciència, a les rambles, al parc del laberint, al güell, al museu del barça, a les llibreries del centre, a dinar al Juicy Jones (el vegetarià del costat de les rambles) i a un indi del raval, al tibidabo per descomptat... Els té igual saber què hi trobaran. O, millor dit, és justament on troben el plaer. És com les vegades que s’han vist alguns capítols de Bob Esponja. No els importa en absolut. Per descomptat que els encanta trobar llocs nous. Però ho troben perfectament compatible amb gaudir amb el retrobament.

Com que cada any trobem alguna novetat, cada any hem d’augmentar la durada del viatge perquè hi hem d’encabir els llocs comuns i les troballes. I la veritat és que resulta molt plaenter tornar a aquests llocs ja coneguts on no hi ha sorpreses, on et trobes tan bé. D’on et fa l’efecte que mai havies marxat.

Enguany hem hagut d’allargar la durada del viatge a Torí. Amb una setmaneta només teníem per als imprescindibles: egipci, vittorio veneto, po amunt i avall, mercat de porta palazzo, pujar al superga en funicular, gelat de gianduia (un cada 12 hores), les llibreries de via po a partir de les deu de la nit, la mole per descomptat... Calia augmentar uns dies per poder fer les noves troballes de cada viatge. Però reconec que si avui mateix poguera agafar un vueling a malpensa i dues hores després em trobara a Torí, el primer que faria seria tornar a fer-me un aperitiu a vittorio veneto. Sis euros per la beguda i a no parar d'entrar al bar amb el meu platet de plàstic a aprofitar el buffet lliure. Després pujaria via po amb una terrina de gianduia a la mà sota els emporxats i aniria aturant-me als aparadors de les llibreries i pensaria en Pavese endiumenjat fent la passejada fins Piazza Castello.