La meravella de l'excés.

Fa uns dies escrivia jo sobre els llibres grossos. Tan bon punt publicava l’escrit, començava jo a pensar sobre la fascinació que creen i, d’alguna manera, sobre la mesura de l’extensió. A partir de la brometa sobre Wagner i Sales (calien tantes pàgines?) em vingueren al cap moltes lectures. La primera imatge que em vingué fou la descripció minuciosa que fan als llibres medievals de qualsevol cosa. Pàgines senceres dedicades a explicar-te tots els animals, posem per cas, que apareixen a les il·lustracions d’un llibre (que després trobaria a l’Eco d’El nom de la Rosa). Calien? Doncs clar, semble fava. Què buscava l’escriptor i quin plaer n’obtenia aquell oïdor medievals són clars. No gaire lluny es troba Wagner i el seu públic davant les seues òperes de quatre hores a finals del XIX. Amb la música passa el mateix. Tot i que els seguidors dels llibres grossos, clarament, superen els seguidors de les músiques grosses o llargues. Imagine que es deurà a la major dificultat de les segones (la nostra educació i competència auditiva sempre és menor que la visual). Les músiques que més m’han torbat són llargues, excessives. Un factor que ajuda és que aquestes obres obliguen a fer una tria molt conscient del moment d’enfrontar-t'hi. Fa tres o quatre anys que tinc el 2666 al prestatge. Un llibre així, una música així, t’exigeix que tries un moment personalitzat per a ell. Recorde quan un amic em va regalar La Cançó de la Terra. No volia malsentir-la i vaig trobar-me un foradet una vesprada. Era una reserva només per a ella i per a mi. Igual amb el Primer quartet de Feldman (ni pensar-ho amb el segon), el Viatge a l’hivern de Schubert, l’Ulisse de Dallapiccola...

 La resposta d’aquesta fascinació només la podia trobar llegint un llibre gros, clar: el 2666. Així que vaig acabar la joia d’Els peixos no tanquen els ulls vaig dir-me: ara, Àlex, ara. Al llibre he trobat dues respostes als meus maldecaps d’avorriment estiuenc. Una d’elles és, tota ella, al quart capítol (La parte de los crímenes). Un capítol de 350 pàgines dedicades als crims contra dones del nord de Mèxic. És una meravella i una merda, tot junt. Em queden unes poques pàgines i n’estic fart, vull acabar aquest capítol horrible que no puc abandonar quan tanque el llibre, vull llevar-me del cap tantes dones mortes, tantes dones que no busca ningú, tanta relació de poder, tanta violència masclista, tanta violència. I torne ara a la brometa del principi. Calien tantes pàgines? I tant que calien: semble fava.

I la segona resposta la diuen un parell de personatges a la primera part:

[...] prefería claramente, sin discusión, la obra menor a la obra mayor. Escogía La metamorfosis en lugar de El proceso, escogía Bartleby en lugar de Moby Dick, [...]. Ya ni los farmacéuticos ilustrados se atreven con las grandes obras, imperfectas, torrenciales, las que abren camino en lo desconocido. Escogen los ejercicios perfectos de los grandes maestros. O lo que es lo mismo: quieren ver a los grandes maestros en sesiones de esgrima de entrenamiento, pero no quieren saber nada de los combates de verdad, en donde los grandes maestros luchan contra aquello, ese aquello que nos atemoriza a todos, ese aquello que acoquina y encacha, y hay sangre y heridas mortales y fetidez.