dilluns, 2 de juliol de 2012

València en gris

Després d’un claustre emboirat pel comiat forçat de companys s`ha envolat l'enteniment… pels desplaçats, pels suprimits, pels cessats. Abocada al buit tota esperança de solució satisfactòria, hem vist els interins signar el cessament mentre els ordinadors esbufagaven pel col•lapse. Hem acceptat obligacions inassumibles, conscients de l’atzucac dels nous programes-contracte. Desprès del pitjor claustre a què he assistit mai, he tornat a casa mentre el cel anava maquillant-se amb tonalitats ataronjades. El camí de tornada, acabada la reunió a la cafeteria del mòdul prefabricat, anava emboirant-me l’ànim.

La vesprada, lluny d’aclarir el garbuix, ens ha cobert sota una capa grisa, literalment de cendra. Fins a vora mar el paisatge mudava la pell, i mesclava brins i pinassa cremada entre els granets de sorra. Als tendals, a les terrasses i terrats, la mateixa fotografia: els filaments en suspensió que, en caure a terra, anaven cobrint d'una aparença grisenca tota la superficie. L’aire, amb núvols fumats, ha empitjorat el meu estat tèrbol.

Després d'uns quants dies mirant el cel, agranem la cendra que van caient en ziga-zaga, com floquets de neu. Fins i tot un raig ha provocat un xicotet incendi a la muntanya de Romeu. En un moment la pluja ha fet de barret al fum i ens ha portat l’olor de bosc a dins de casa. Una flaire intensa a pins i a foguera.

El paisatge gris va obstinant-se al llenç i passa d’aquest color indefinit a una tonalitat més fosca, negra. El president de tots els espanyols exigeix, de Sevilla estant, “un esforç més gran a les comunitats”. L’altre president, el nostre, resta mut. Crepuscles.

1 comentaris :

MAC ha dit...

M'encisa quan treus, i això ho fas sempre, el món de dins cap a fora.