dissabte, 27 de novembre de 2004

Perfídia moruna

Per seguir amb l'entremés entre posts seriosos, ací us deixe una petita peça de la poesia popular catalana, on hom pot reconeixer retratada la maldat intrínseca del moro.
L'he extret del Romancer Català, arreplegat pel mateix Manuel Milà i Fontanals.



La jove i el rei moro
Popular catalana

Si n'hi ha tres donzelletes totes tres filles d'un ric,
les dos canten i s'alegren la més bella res no hi diu.
Per un soldat de muntanya que l'amor me va trair,
per una altra de la plana, el que em fa penar i morir.

"Per què no canteu, Clareta, per què no canteu així?"
"Jo no canto ni m'alegro el meu cor sempre està trist,
Enceneu-me un candelero que jo me'n vull anar al llit."
Aixís com puja l'escala, ella en llança un gran sospir,
aixis com entra en el quarto, Déu la deslliura d'un fill.
Ella se'l posa en els braços que se'l veia tan bonic:
"Si jo de mos pits lo crio jo no trobaré marit,
si jo lo dónuc a dida no l'en poré mantenir,
si jo lo tíruc a l'aigua no hi haurà ce per a mi."
El rei moro s'està al quarto que tot això va sentir,
"Crieu-lo, crieu-lo, Clara, vós ne trobareu marit;
dos-cents homes tinc amb armes triareu lo més bonic,
si cap d'aquells no us agrada vós us casareu amb mi,
que tinc la dona molt mala i sepultada en el llit,
que si ella surt d'aqueixa jo prou la faré morir."
"Calla, calla, gran mal moro, de Déu sias maleït,
que com ho faries d'ella també ho faries de mi."


Els versos haurien d'aparéixer separats en dos hemistiquis, però no sé per quina raó no em deixa posar tabuladors :-(