dijous, 25 de novembre de 2004

Terra

Terra

L'espai, l'espai en el temps
la distància d'ones que es troben d'aquí a tu,
Aquest món de misèria,
la vida que m'envolta d'amargor.
El consell més inevitable:
no penges del teu coll la bandera de l'amor.
El consell més evident: Calla!
La teva ànima perduda en aquest mar,
la teva idea clavada als teus pensaments.
Allò que vols perdut en un espai semblant, obert, tancat, trencat sencer, oblidat però recordat,
Recordat,,, mentre tot gira al teu voltant ostentant el poder.
Mentre la roda de la vida,
plena de guerrilles la teva ànima.
Mentre aquell que vivia en pau,
Un colom negre l'ha espantat, ho sents,,, però què pots dir?
Un "no" no funciona, la lluita et desilusiona,
quan la vida t'ensenya.
Tot et traeix, quan la vida t'oblida,
Tot sembla ser un estel,
quan ja no saps què dir,
et traeixes a tu mateix.
NO! no pot ser...
Quant de temps hauré d'esperar més,
quan el "quant" es refereix a desesperació,
Depressiò.
Quan la lluna amagada dona calor,
quan l'estel que estimes es troba sol,
tan sol com un peix que va buscant el desert.
La terra s'espanta, davant les empremptes del món.
El teu somni es perd al "paradís"d'allò que anomenem "la terra".
En aquest moment el silenci ho dirà,
potser siga una d'aquelles coses que hages escoltat,
potser és el somni d'una terra, amagat,
Mai es sabrà,
Tu seguiràs escrivint poemes,
el sol eixirà cada matí,
i aquella terra amagada seguirà fugint,
fugint del poder que no la deixa respirar,
fugint de tot allò que et semble estrany,
els seus costums,
la seua olor.
Tot perdut, oblidat.