dimarts, 30 de novembre de 2004

Passeig d'aniversari, de Joan Vinyoli (1984)

VIII Elegia de Vallvidrera

Un altre hivern i cada cop més àrid:
al fons de l’avinguda, el pomerar
s’ha tornat una taca de silenci
lilós que ja no esquinça cap lladruc,
planura enllà, i es va apagant de pressa.
Adéu!, adéu!
Embriagat de flaires
de fum de llenya al bosc i de resines,
encenc la salamandra del records,
que tira bé:
m’ènterboleixo, veig
per clivelles al mur naixença d’albes
antigues que no van arribar a ser
ple dia mai,
tot l’enderroc dels anys,
allà i aquí, trossos de marbre, focs,
vells arbres secs, I en moltes vies mortes
trens aturats.
Sóc una golfa plena
de mals endreços, però cap soroll
ningú no sentirà quan la devasti
la màquina del temps.
Que un dia algú
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d’alguna cosa certa,
certíssima:
estel fix mirant-me fit
en la foscor.
D’ençà d’aquell excés
totes les coses se’m canvien sempre
en altres de millors, insòlites: si rocs,
en diamants; si didals, en campanes
tocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d’acer, si cavallets de fira,
en constel.lacions.
I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
Tant és així que l’àrid
hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il.limitat,
i tot el blat es torna pa de vida.

2 comentaris :

Joanllu ha dit...

No puc evitar-ho. Sóc un addicte a les llistes. Si hi hagués una llista dels 10 millors poemes en català, aquest l'encapçalaria... Si la llista fos només de 5, continuaria encapçalant-la... I si fos una llista d'un sol poema, aquesta elegia en seria l'únic component. Si haguera de salvar alguna cosa de la literatura catalana enmig del diluvi universal de totes les literatures, no puc evitar-ho: salvaria açò.

Begonya Mezquita ha dit...

Sis anys més tard, un plaer.