En quarantena

Avui faig quaranta anys. Per què quaranta és una xifra clau en la vida de les persones? Tradicionalment, hom diu que és l'edat de la crisi existencial, ja coneixeu els tòpics. A mi m'han arribat en silenci, detingudament i discreta. Jo ja els veia venir fa mesos, els albirava des del somriure dels trenta-i-tants. Avui una boca s'obri bé per dir quaranta, un diftong creixent i tres vocals ben obertes: a, a, a. Si hi ha alguna cosa especial que puga dir és que em veig sola davant la resta del món, vull dir, que sóc, finalment, l'individu sencer front a tota la resta, única responsable d'allò que he fet i, sobretot, del que no he fet; reponsable única de la cara que fot davant l'espill i responsable també única del que pense i no dic, o del que dic i no pense. Quaranta anys. Massiel guanyava l'Eurovisión i a París els fets de Maig canviarien el curs de la Història amb majúscules. Vaig nàixer a casa, un hivern fred, en un piset de Sagunt, al carrer José María Pemán. Ma mare diu que semblava tenir pressa per eixir i que vaig obrir els ulls com a plats, amb cara de sorpresa, en sentir la vida exterior al meu voltant. Amb els anys d'un infant, els quaranta es veuen llunyans: recorde quan el meu pare els tenia, per exemple, i jo el veia un home dret i fet, que tot ho sabia, fos del tema que fos. I ara és la seua filla qui els fa, qui emprén un viatge cap a l'horitzó, al galop perquè el temps ja no s'atura. La seua filla qui finalment entén la veu que ha viatjat amb ella i ella no entenia. Quaranta anys: trenque les cordes i surt l'escuma, evoque fades i esperits d'infantesa, m'esquince el vestit i s'aixeca un vaixell.