L'esperit de l'home

“-Què t'agrada més, amic meu, que la música et sorprenga amb aquells moments genials i inesperadament captivadors amb què, al llarg d'una peça, desengaxem els peus de terra i per uns instants sembla que toquem el cel amb la punteta dels dits, ens regirem a la cadira, el cor ens faça un tomb, o, pel contrari, que la melodia et permeta, de manera lògica que no còmplice, encertar que arriba un moment clau i així que pugues avançar-te a l'emoció per corroborar-la després?
-Totes dues coses, amiga. Saber que arriba l'instant, màgic, corprenedor i, tanmateix, quedar-ne meravellat, immensament sorprés, una vegada i una altra.”

Això és la música de Bach.
A partir d'una conversa amb el nostre amic Josep Ripollés sobre l'última pel·lícula de Pere Portabella, heus ací unes paraules que volen explicar aquesta màgia del músic alemany. Esperem que el film, Die Stille vor Bach, no passe desapercebut. No s'ho mereix. En eixir de la sala dels Babel, sentia una pau i una reconciliació amb el món, com si m'hagués rentat per dins, com si una mirada que ve de dins, com si el silenci que només hi ha dins, com si els pensaments de dins...
No hi ha res de personal en l’experiència estètica musical de Bach, no hi ha complicitat possible perquè no hi ha cap jo, cap autor al darrere, amb qui pugues ser còmplice. Estàs tu sol amb la música, amb la lletra.
És eixa despersonalització que fa possible el miracle de l’emoció que anuncia un contingut que, a falta de millor paraula, anomenem religiós perquè no es tracta de res que nosaltres afegim a la música, sinó d’alguna cosa que ella ens infon.
Aquesta infusió ens obliga a acceptar que hi ha alguna realitat allà al defora de nosaltres mateixos que la música fa patent i que és irreductible a la doble categoria lògica/emoció que fem servir per entendre la nostra relació amb el món i amb nosaltres mateixos.
Tota l’espiritualitat que creiem trobar en Jesu, meine Freude es veu ratificada pel contingut de la lletra que exalta la figura de Jesús com un amic, exalta l’amistat, aspecte pagà de l’afecte que defuig els vincles de la sang per consagrar aquell vincle que no troba res ni ningú per damunt, tampoc Déu, i que s’adreça als homes únicament i els converteix en la clau de la seua pròpia salvació, que ja no vé de dalt, ni del passat, ni del futur, sinó tan sols del que els aplega: l’amistat.
L’amistat no és sinó la versió més modesta de l’amor que la teologia s’apropia i que els grecs ja havien preferit: la filia, que no és font de coneixement sinó de reconeixement i solidaritat, de compassió i d’alegria, la més terrenal de totes les formes de sentir l’espiritualitat que anomenem religiosa o no...

Tornem al diàleg del principi. La barreja de sorpresa i anticipació supera en molt el que cada valor per separat representa, el que no és fàcil és trobar qui ho haja aconseguit. És el conflicte entre el classicisme i el romanticisme, entre la lògica i els sentiments. Qui ens sorprèn és més hàbil que nosaltres, però també més seductor, més manipulador. En canvi, qui ens permet anticipar mostra les seues armes amb una humilitat que ens deixa inermes. També a ell. Per això és inexplicable la inspiració que l’il.lumina, que no brolla de cap potència humana, de cap tècnica, sinó d’un més enllà que nomès la mística ateny: el cor de la música és l’esperit de l’home.