Poema d'hivern
Densa i terrible, l'ombra de les flors
es projecta sobre la terrassa de marbre.
Els subalterns, convocats diverses vegades,
no han aconseguit d'escombrar-la.
Però arriba el gran sol i se l'enduu en un instant.
Tanmateix, ai, és segur que en la propera lluna,
l'ombra tornarà de nou.
Su Dong-Po (heterònim de Su shi) Dinastia Song, 960-1279.
Les imatges han estat preses de Mavi Mezquita i la Viquipèdia. La traducció del poema no és meua, però podeu fer com si ho fos. El poema, aquest bell poema, fa anys que dorm entre les pàgines d'un dels meus quaderns, escrit a mà en un paperet blau. Potser és una traducció de Marià Manent, poeta que ha traduït al català una part important de la poesia xinesa coneguda, entre altres coses, que no en són poques.
19 comentaris :
Quina exquisitat de poema! Quanta saviesa s'escola entre els seus versos i quin delit de llegir-lo!
Mentre anava recitant-lo l'he visualitzat. Ara, vaig a escriure perquè m'ha fet denteta.
Un bes.
Preciós poema, preciós!
Exquisit i preciós... aneu ben encaminades, Olga i novesflors. Hi ha poemes que sobreviuen el pas implacable del temps. Aquests són els millors. Salut i bon mes de març, tot just estrenat!
Molt xulo,Bego! Com les flors, amb la vinguda del sol, torne a renàixer!
aquest poema tan especial m'ha fet recordar l'obra d'aquell dalai lama que també escrivia versos, ¿vos en recordeu com es diu?
És molt bonic. Però reconec que no m'agraden gaire aquest tipus de poema sobre la inexorabilitat de certes coses, tema molt estimat per filòsofs i poetes orientals.
Té alguna cosa d'acceptació, d'immobilisme que m'esmussa.
Àngels, flor de primavera sense ombra que li faça ombra, veuràs com la llum de març allarga plàcidament el teu dia!
Benvinguda sigues, inspiració evanescent i gràcies per les teues paraules.
Mon petit Àlex la inexorabilitat de què parles depén del prisma amb què tot es mire... Però, i l'ombra de les flors projectada, amb la seua presència efímera? i la visió cíclica del temps? i els adjectius densa i terrible? Ja arribaràs als quaranta, ja. Llavors en parlarem, de l'immobilisme que ens esmussa.
El poema, per a mi, expressa la idea que és impossible fugir de les pròpies temors, per més que els subalterns enviats a escombrar-les s'hi esmercen. Un no pot evitar haver d'enfrontar-se a les pròpies ombres i, a les nits, són més aterridores encara. Com més vols allunyar-les, més ràpidament tornen a tu.
He trobat la versió original xinesa a Internet d´aquest poema tan bonic. Mireu i flipeu:
蘇東坡是文學史上罕見的全才文人，詩、詞、書、畫、文章，樣樣精通，每一樣都有很高的成就。他一生中寫過兩千多首詩和三百多闕詞，數量之多實在教人吃驚。他在詞史上的影響，最少有兩方面。他是第一個不受限於詞的音樂性，完全以文
quan ve la nit que expandeix ses tenebres
pocs animals no cloen ses palpebres
e los malalts creixen en llur dolor... Això, més o menys, deia el mestre March, estimat monsieur renée.
(T'he reconegut la veu!)
Aparicio! Welcome home! És veritat això que dius? El vaig buscar en versió original i no hi va haver manera. Clar que, com puc demostrar que aquesta és l'autèntica? Ni papa, però ara que m'hi fixe, crec reconéixer el signe que representa la flor i també la del gran sol: ;)
Gràcies!
Benvolguda Bego: els adjectius densa i terrible són els que em fan bonic el poema.
Coincidisc amb tu que depén del prisma. De fet, la lectura de monsieur renée és ben vàlida.
Però continue discrepant de la tesi del poema. Així que arribe als quaranta, et diré com em prenc el subtil tema de la inexorabilitat. Però des dels gairebé35 estant, puc acceptar certes inexorabilitats però no la inexorabilitat de les inexorabilitats (comence a perdre'm).
Inconegut renée, seguim la interpretació que proposes. Crec que és molt potent la lectura flors-temors. Però em sembla que si atenem l'inefable Po (el quart dels teletubis?) aquests temors ens apareixeran sempre. Fins i tot en el cas que ens hi enfrontem, tornaran. I ací és on tornem a trobar el concepte d'inexorabilitat que tant em trau de polleguera.
sempre que parle d'aquests temes recorde un poema de Brecht, recitat i cantat pel Viglietti a "trópicos":
"Dicen creencias antiguas
que vivir no es luchar,
que sabio es quien consigue
al mal con bien pagar.
El que olvida la propia voluntad,
el que acepta no alcanzar sus deseos,
ese es considerado por todos
un sabio.
Eso es lo que siempre veo
y a eso yo digo NO!"
En tot cas, és una meravella que set versos ens facen enraonar com ho fem.
Gràcies, Po!
Estic completament d'acord amb la visió determinista del poema que ens proposa monsieur renée. Crec que eixe és el sentit que va moure Su Dong-Po a escriure'l.
Veig que, després d'uns anys, uns quants, a la fi algú comprèn sa meva poesia. Vos hi atorgo sa meva benedicció. Mai abans m'havia sentit so reconegut.
Aquest Àlex Andrés és molt dolent. Agraneu-lo.
Mercès per sa santa benedicció mestre. Des de quina galàxia ens escriu? Salutacions des d'una terra (des)feta a trossos.
Bengonya gràcies per compartir aquest poema, també a tots els que participeu.
Sóc sòcia de la associació encara que no m’he atrevit mai a anar a cap acte
us segueix de prop ... amb la bellesa dels mots que compartiu.
Aquest poema m’ha encisat... el guardaré
Besaetes
Teresa Seguí
Teresa, em fa goig que hages deixat les teues paraules ací. Has visitat el bloc d'Amics de Joan Valls? Tenim interés que siga un espai de tots i totes els socis i sòcies. Per cert, si tens correu electrònic, fes-me'l saber i et mantindrem informada.
begonya.mezquita@gmail.com
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada