Sextina del retorn

Què sabran ells, els perennes,
de la dea balmada que governa
nostre defalliment.
Andreu Vidal





Amic, dorm l'espasa de bronze que teníem
a les mans quan la lluna parlava de tu?
Construírem amb maons silents com si res
i la llum ens inundà de foc la mirada.
S'obria una porta que ens faria captius
de la boira i les paraules, érem un nom.

Anys d'inconsciència, nits enceses per un nom,
donàvem solta al nostre amor, tant en teníem
que l'univers era a tocar de mà, captius,
creixíem a la vora de l'aigua, i tu,
escales amunt, amb l'enyor a la mirada,
omplies l'aire dens, desert entre el no-res.

Però els records porten tempesta, i ara ja res
no és igual, l'aigua negra no evoca cap nom
ni cap raig de foc vol travessar la mirada.
Mag del retorn, cercaves mots quan no en teníem,
frec a frec amb el vent, fulles d'arbre, sens tu
les nits fan gust de sal i l'ombra ens vol captius.

A l'escala del retorn romanem captius,
trenem records silents, hereus conscients de res
més que de l'espiral del temps, sal entre tu
i jo, que donàvem solta a l'amor, un nom
inventat per dir tot allò que no teníem:
la por, el neguit, la serp que ateny la mirada.

Temptege amb les trenes la sal a la mirada
no vull cridar però sé que encara hi ha captius
de les veus que ignoren la molsa on teníem
la màgia i les fulles, els verds i el bes que res
no amaga, espasa oferta a la lluna, un altre nom
que creix com l'aigua, que diu, que torna per tu.

De seda, les paraules contra el verí, tu
que ara encens tempestes de foc amb la mirada
que mossegues el rellotge i dius un nom
mentre cau el sol i ens allunyem, captius,
de la serp i la tempesta, del mai i el res,
amants del verd, del temps, de tot el que teníem.

Escric per tu i aquesta sal a la mirada
m'atorga un altre nom, aquell que abans teníem
i els dies captius m'alimenten com si res.