dimecres, 31 de març del 2010

Bach mola

Si bé l’ús -o consum- de música és en general molt alt, la curiositat musical és bastant escassa. Fa temps que en sóc conscient però continua sorprenent-me. Si no escoltes gaire música és comprensible que no tingues curiositat per escoltar estils o autors o grups diferents dels que acostumes. Ara bé, com pot haver tanta gent que dedica moltes hores a la setmana a escoltar música i no ix d’un ventall reduït i, a més, ja conegut? Diràs que hi ha gent que acudeix a la música a la recerca i d’altres que hi acudeixen de manera fetal: hi arriben per trobar sempre el mateix refugi. Un altre repòs del guerrer?

Els i les adolescents no són gaire diferents. Per què ho haurien de ser? Com a mestre de música resulta un repte (i un objectiu de primer ordre) aconseguir que l’alumnat amplie les seues experiències auditives i trencar el rebuig frontal i adolescent (o no tan adolescent) a qualsevol música no habitual i, en especial, a la clàssica. Amb una mica d’imaginació i voluntat, i tirant mà del gust inherent per les coses repetides es poden assolir fites increïbles. Vos conte.

La pregunta que més puntua a l’examen teòric de tercer de l’eso (vora els quatre punts!) consisteix a encertar títol i compositor d’una sèrie d’audicions. Ja sé que així de primeres sembla difícil però no ho és tant si teniu en compte que, per exemple, a la segona avaluació els entraven vint audicions diferents (totes del barroc i classicisme). A més de treballar-les a classe, ho poden consultar al web del departament de música (on tenen la informació i els enllaços a vídeos del youtube) i qui vol pot emportar-se els temes musicals en un pen/lector de mp3/cd per poder treballar-les a casa.

Com deia adés, un cop senten aquestes músiques (ni que siga la tercera lliçó de tenebres de Couperin) més de dues vegades, ja els tens. Ja sé que cap d’ells no es comprarà la integral de cantates de Bach -tampoc no era aquest l’objectiu- però aconseguir que arriben a gaudir de peces de fa tres o quatre-cents anys és emocionant.

En un d’aquests exàmens ocorregué el següent. Tot l’alumnat estava col·locat en files, amb el seu full davant i escoltant les audicions que els estava posant. Així que començà a sonar l’erbarme dich de Bach una xiqueta fa un gran somriure i diu “m’encanta aquesta cançó”. Per descomptat en veu alta, com ha de ser.... que els plaers musicals no entenen dels silencis imposats d’un examen. I l’amiga que solta: “Doncs jo estic buscant el politono del Lascia per al meu mòbil”.

Tenim una professió ben bonica.

diumenge, 28 de març del 2010

Panxampla

Diuen que els gossos acaben per parèixer-se als seus amos tot i que sovint passa a l'inrevés (depén de qui porte la corretja). El cas és que el nostre gos Panxampla s'ha quedat sord com un cudol. Com que la sordesa és independent de la voluntat –humana o canina–, descarte la possibilitat que s'hi haja tornat per solidaritat o empatia amb el seu amo, però el cas és que ara ens assemblem una miqueta més. Notàvem des de feia temps que el gos anava cada vegada més a la seua bola, que tardava a respondre, quan ho feia, a les nostres ordres, però ho atribuíem a la burrera que sol acompanyar l'acumulació d'anys (com li passa al seu amo) i que en el cas de Panxampla en són tretze, molts per a un gos. Per falles, quan vam viatjar a Marràqueix, vam deixar-lo en una residència per a gossos que hi ha a Puçol. En anar a arreplegar-lo fou quan ens adonàrem que sordejava, però no poc més o menys, com jo, sinó d'una manera absoluta, com si de sobte se li haguessen obstruït les orelles. Ja veurem què ens en diu el veterinari, però de moment, quan passegem pel carrer i el porte solt, faig servir amb major èmfasi els gestos que ja feia per acompanyar les meues ordres verbals. Com que Panxampla ja tenia completament mecanitzades les lleis del moviment que exigeix el trànsit pel jardí de la Gran Via, la cosa no té massa complicació (excepte quan apareix per allà alguna gossa abellidora –i en el cas de Panxampla ho són totes, sobretot les que estan en zel– ja que llavors les úniques lleis que hi compten són naturalment les de la biologia).
Com deu ser ara el seu món, privat d'estímuls sonors? Què sent (si sent res) en aquella immersió en l'opacitat del silenci que jo experimente quan em lleve els audiòfons? Si la seua sordesa no té remei, Panxampla no tornarà a escoltar aquelles paraules que conformaven el seu codi verbal: vine, quiet, pilota, carrer, passejar, Panxampla (amb totes les variacions: Panxi, Panx, Pinxo, Panxuelo…), anem, busca, ací, amb mi, corre, dóna'm la mà, senta't, coixí, a dormir, anem a casa i alguna més. Haurà d'endevinar, privat de la melodia de les nostres veus, en quin estat d'humor es troben els seus amos. Per la nostra banda, trobarem a faltar la seua presència automàtica al nostre costat cada vegada que desemboliquem el paper del companatge, aboquem les restes dels plats a la brossa o gratem els granets d'arròs de la paella. Ja no serà davant la porta de la cambra quan ens hàgem alçat ni a l'espona del llit amb els primers moviments de deixondir-nos. No ens avisarà dels mínims sorolls que es produesquen a l'escala ni amagarà el cap quan passe un autobús al nostre costat.
Però Panxampla és, bàsicament, un gos ensumador, capaç de clavar el musell en els llocs més impensables. Ara es dedicarà amb més passió a llegir els rastres de pixum, abstret dels sorolls de la vida urbana, i haurà d'aguditzar la vista, que en els gossos no és gaire fina. Sort que (a diferència del seu amo) en els altres aspectes de la fisicitat es troba més fresc que una lletuga, malgrat l'edat. Quina parella de dos, l'amo i el gos, que han hagut de fer de tants aspectes de la sonoritat una qüestió metafísica, un magatzem de memòria, una adaptació curricular, un entrenament per acarar altres dèficits més seriosos de l'edat. Quina parella d'especialistes en l'art de la supervivència enmig del món de la depredació!

dimecres, 24 de març del 2010

El futur dels llibres

Fa unes setmanes parlàvem de l'anunci per part d'Apple del dispositiu mòbil anomenat comercialment iPad. Des d'aleshores hem començat a veure diversos avanços de les implicacions que els dispositius mòbils tindran en el món editorial. Aquest vídeo, per exemple, és una mostra espectacular del que estan preparant la revista wired i la casa Adobe per traslladar els continguts de la revista de paper a l'HTML i visualitzar-los en una tablet pc.
 



Fa uns mesos el dissenyador web Jason Santa Maria reflexionava sobre l'escletxa que es produïa en traslladar al web els continguts impresos d'alguns mitjans i posava com a exemple el cas de Wired. En aquestes dues captures dels vídeo podem veure un exemple d'això. En la primera, la revista impresa desplega les estratègies que ha desenvolupat el disseny gràfic des de la irrupció del moviment modern.


La doble pàgina enfrontada, la il·lustració fotogràfica a tota pàgina, la jerarquia tipogràfica de titular i textos de suport, l'alineació en bandera, l'espai negatiu, la retícula, la rima del color groc, tota una sèrie d'elements que la tradició gràfica ha anat escandint però que, a l'hora de ser presentats en la web donen com a resultat un presentació tan pobre com aquesta:


La resposta de Santa Maria a aquesta dicotomia era que calia dur aquells principis constructius al web en la mida que ho permeten ja els desenvolupaments dels codis sobre el quals corren els navegadors –el CSS3 i l'HTML5, que respecten a més el principi d'accessibilitat– i d'altres recents introduccions com ara Typekit –del qual n'es un, dels responsables. Ell s'hi posa a la feina en el seu bloc amb uns resultats espectaculars.

Els llibres en l'era de l'iPad

El dissenyador Craig Mod, que es declara enamorat dels llibrers i de les computadores, ha escrit un article que té la virtut d'expressar, de manera més o menys sistemàtica, el que fins ara eren intuicions per a molts de nosaltres. Comença amb l'epitafi:
Print is dead. Digital is surging. Everyone is confused

En l'article, comença per diferenciar entre dos tipus de publicació, en funció del seu contingut:
  1. 1. formless content; llibres que no tenen un forma definida. Són aquells llibres el contingut dels quals no imposa una presentació predeterminada. Pensem en qualsevol novel·la, on els salts de pàgina o els capítols, la seua disposició tipogràfica és independent del seu contingut. Aquesta mena de texts, de fet, es reprodueixen bé en qualsevol dels lectors fins ara existents, com ara el Kindle d'Amazon, o el Nook de Barnes&Noble. Fins i tot en un iPhone o iPod.
  2. 2. definite content; llibres amb un format ben definit, el contingut del qual imposa un contenidor específic. Craig Mod posa com a exemple els llibres d'Edward Tufte, que seran, probablement, la mena de llibre que encara tindrà sentit seguir publicant. En qualsevol cas, ambdós tipus de llibres tindran cabuda en el nou dispositiu.
Apunta també dues possibilitats que s'obren. La primera, l'obsolescència del concepte de contenidor de la pàgina. La metàfora del passar pàgina, la manera obligada de trossejar el contingut en el llenç de la pàgina, i els hàbits d'organització i de fragmentació del contingut, segons els quals un llibre flueix en capítols alineats en el pla horitzontal i amb el contingut fluït en el pla vertical, hauran de ser revisats. Així, l'iPad permet un llenç diferent, a la manera del web, on més enllà dels límits físics del dispositiu hi ha un espai il·limitat, infinit.
La segona, són fascinants les possibilitats d'aparició de noves formes de narració a partir d'aquest nou marc.


Aleshores, són prescindibles els llibres, a partir d'ara? Per a Mod, probablement no s'ha acabat el temps dels llibres, però en poc de temps només es justificarà la publicació de determinats especímens que reunisquen les condicions següents:
  • els llibres que siguen percebuts com un objecte amb plenitud i solidesa
  • els llibres que tinguen l'aroma d'ara oblidades, llunyanes biblioteques
  • els llibres que siguen quelcom que fins i tot els nostres fills, o nets, entenguen que ha pagat la pena l'esforç de fer-los
  • els llibres que recorden a la gent que el llibre imprès és una escultura al pensement i les idees.
Qualsevol llibre que no siga això, serà abandonat i aviat oblidat d'aquest març digital endavant.

Per a llegir més:
Newspaper and the iPad
There is an indispensibilty to newspapers that was lost when a generation turned its attention from paper to pixels. Now comes the opportunity to win it back, and make newspapers more valuable — and profitable — than ever.
El desafío de fijar un precio al libro digital
"Por lo que sé, un millón de libros a 9,99 dólares podría ser grandioso para un autor."
Entrevista amb Jesús Figuerola, president de l'Assossiació d'Editors del País Valencià
"Ningú no és capaç de dir què passarà amb el llibre digital en cinc o deu anys. Però necessitem ajudes per digitalitzar els nostres fons i que no ho controlen tot Amazon o Google"
On the iPad
This is the beginning of the end of paper.
What is the future of online news
Designers and developers need to be ready. Just like mobile phones, the iPad is simply another tool to consume the web. As new as it is, the iPad should not be ignored, nor should it be inflated into something more important than it could ever be.
E-books, Flash and standards
El guru Jeffrey Zeldman comenta dos articles apareguts a A List Apart on es parla, sobretot, del respecte als estàndards del web en la seua aplicació als llibres electrònics i l'iPad.

dilluns, 22 de març del 2010

Mirar cansa

Els ulls dels viatgers que volen
els ulls
que miren l'home que vigila
el carreró fosc,
la dona que puja les escales
el turista que dubta, guaita, s'atura
i un carretó que passa.
Els ulls que s'encenen
quan la llum minva
i l'ombra de la palmera és torta.
Els ulls que s'estanquen entre els plecs
de la silueta que corre,
el xiquet que amaga la sentor
profunda que transporta.
Els ulls que s'aturen en allò que resta
dels morts i un gran silenci
acalla aquestes veus, els tapa la boca.



dissabte, 20 de març del 2010

Com una reina




He tornat a la ciutat dels ponts on els solcs del paisatge m’ajuden a vèncer el vertigen. Les gorges i els barrancs, les solsides, trencacaps, no em fan cap por. He tornat i he arribat sota un cel blanc amenaçant la darrera nevada, abans de l’esclafit primaveral. Els carrers, envoltats d’una teranyina entre boira i gebre, encara dormen i els fanalets de festa, encimbellats en arcades i merlets, esperen el seu torn.

La ciutat somniada d’escapades adolescents, de mentiretes i records. I més mentiretes i herberets. I floretes de la serra. Costeres amunt i avall m’engrunsen fins travessar un pont amb nom de conte de-les-set-llunes o amb una estampa parisenca i nom de reina regent o de sant. L’estimava ja abans de somniar-la. Era la febre fabril del món obrer. Era l’Ovidi, després fou el Manel. La ciutat dels ponts i de les fàbriques. La nostra Roda de Ter amb molins drapers i paperers i ponts i versos. La poesia.

M’he perdut, conscient, pel casc antic. Del riu Uxola al Riquer, he pujat per sant Llorenç i he tornat a baixar fins a la placeta del Fossar i la del Carbó. M’he esvaït entre miradors modernistes. He llegit tots els rètols que m’eixien al pas: carrer del Bambú, centre de salut la Fàbrica... noms evocadors.

M’he retrobat ronsejant a l’hotel al llit del riu. I poc després, entre amics, arrecerada per alcoians i per una família entranyable, m’hi he trobat millor que a casa. Com una reina sense rei.

divendres, 19 de març del 2010

Prometeus


Tant de bo pogués parlar de poesia cada dia amb els amics i amb la família, o simplement comentar l’oratge. No em resulta fàcil escollir el tema de conversa ni el diàleg diari que mantinc en secret amb el meu jo. Darrerament massa vegades em veig abocada a l’abisme de les notícies que don Friolera o Gregori Samsa trobarien exagerades. Escolte la ràdio, llig la secció de barbaritats valencianes i automàticament me n’oblide dels fruits saborosos o de la boira que envolta els merlets del meu castell.

No trobe consol en saber-me una més dels prometeus que, dia rere dia pateixen el càstig d’estar encadenats a la columna on una fera alada els menja el fetge. Tot per robar el foc a Zeus i lliurar-lo als homes. Així els nostres agosarats prometeus lliuren la llum, la veritat, cada dia als seus articles, als espectacles, a les manifestacions, al carrer, malgrat les gavines rialleres que, després de menjar als abocadors les deixalles, vénen a espicassar-los el fetge.

Tant de bo el nostre Manel es pogués alliberar de les cadenes que el lliguen a la columna setmanal i ens parlàs, des del turó on bufa vent de llevant, de tot el que hi veu. De l'oreig, de l'escuma o de les mimfes. Si vol i li ve de gust, de Zeus.

A mi mateix m’agradaria poder tornar a parlar de poesia o de si fa fred i plou.

diumenge, 14 de març del 2010

Fine and Mellow

Estava preparant-vos quatre línies sobre Arlen i algunes de les seues cançons quan he retrobat aquesta meravella, per a mi la quinta essència del jazz. I m'he dit: alto! Arlen pot esperar.

Si punxeu el vídeo trobareu una preciosa posada en escena on un grup dels millors instrumentistes de jazz flanquegen literalment la Billie Holiday perquè cante aquest tema escrit per ella mateixa: Fine and Mellow. Tots els músics estan en estat de gràcia en aquesta gravació. Igual sóc jo que projecte però em sembla que tots transmeten una tendresa d'un altre món. Especialment remarcables, dins del context d'aquesta obra mestra del jazz contingut i no expansiu, resulten les intervencions de Lester Young, Gerry Mulligan -a qui vaig sentir en directe a València- i l'immens Roy Eldridge amb els seus sobreaguts tendríssims que donen pas, amb un contrast elèctric, a la quietud de Billie Holiday, que tanca la cançó.

A gaudir.

dimarts, 9 de març del 2010

La llum de les imatges

Concentració avui al MUVIM, en suport al seu ja ex director, Romà de la Calle. En la foto, Romà mostra les pàgines problemàtiques del catàleg.


Tant de bo que pogués reproduir el seu parlament, ple de dignitat i bon humor valencià. Com sabeu, ahir va presentar la seua dimissió per la censura d'algunes fotos de l'exposició Fragments, on cada any es recull una mostra del treball dels fotoperiodistes valencians. En elles apareixien algunes imatges de polítics del Partit Popular en postures, per a ells, impròpies. Sembla que el problema no era que s'hagueren mostrat en aquestes postures, sinó que algú altre els hi poguera veure. El dolor de veure's un mateix reflectit en els ulls de l'altre, deu ser. Un diria que la pell del polític havia d'estar endurida per rersistir això i molt més. Tanmateix, crida l'atenció la por que tenen aquestes persones a les imatges, al poder de les imatges. La icterícia que els produeix, com a la madrastra de Blancaneus, el feeback dels mitjans de comunicació. O dels ciutadans que gosen a tocar la seua imatge pública. Corren aleshores espaordits a botar-se les llibertats democràtiques que suposen la més mínima amenaça a la seua honorabilitat, en una defensa calderoniana de la seua fama. Font de Mora, recordeu, ja va reprimir amb tot el pes de la llei, arbitràriament aplicada, el fet que en un institut de secundària el posaren cap per avall. Els dèficits de la qualitat de la democràcia al País Valencià comencen a ser molt alarmants.

dilluns, 8 de març del 2010

Uomo qualque

El títol del poemari de Josep Igual estén un pont amb l'estellesià Un entre tants, però no és un pont de pedra, de ferro o ciment, sinó de memòria. De memòria de sentit o, perdoneu, de música de sentit. Un home qualsevol en italià també sona molt bé i té l'avantatge, a més, d'eludir una fórmula un xic gastada, com certs ecos que s'allarguen en la memòria, i d'evitar connexions massa planeres. Perquè més enllà d'una filosofia del quefer poètic compartida –compartida per bona part de la poesia contemporània– que col·loca el poeta ran de la terra de la quotidianitat, Uomo qualque té poc d'estellesià. O en té tant com de pessoanià (de l'home immers en el propi tedi existencial o en les petites alegries de la vida d'un Bernardo Soares), com de tantes aventures poètiques, tants solatges de lectures viscudes com convergeixen en els poemes escrits amb la tinta (al capdavall la més visible) de la pròpia sang. Per això recorre el poeta de Benicarló a l'italià i amaga a consciència les raons de la seua elecció per deixar que siga el lector –com ara jo, que diria mestre Josep Mir– qui es faça les preguntes oportunes.
I la quotidianitat de què parteix i on torna el poeta en les seues infinites reflexions ens dibuixen amb nitidesa el paisatge exterior (el paisatge per antonomàsia) i l'interior (el metafòric dels propis estats d'ànim, els balanços de l'edat, les difícils resistències a la misèria general…). Sempre la dialèctica del dins i el fora, del subjecte entrant i eixint per les portes de la realitat.
Unànime coincidència d'un jurat, no gens sospitosa, excel·lència dels poemes que demanen ser llegits un colp i un altre, que no s'esgoten en la suggerència de sentits: primera prova de foc de la bona poesia, que no admet les mitjanies. Ritme, mesura, limpidesa, celebracions i derrotes, elegies i homenatges. L'home sostret a la cruel indiferència dels paisatges, salvat de la seua quotidianitat grisenca per obra i gràcia dels poemes. I en el fons, bategant, això, un home qualsevol que ha fet de la coherència i la bellètica (em passeu el paraulot?) la seua fortalesa, que assumeix la digna derrota dels marginats i es venja de la misèria del món amb l'arma pacífica dels mots. Avance aquests apunts per si teniu gust, un colp llegits els poemes de Josep Igual, de començar a parlar-ne. Mentrestant, un botó de mostra especialment estimat per l'amiga Olga:

TARDA
un sextant, una ampolla bruta de rom,
la claror indecisa de la tarda solitària,
andròmines i pells
damunt les pedres grises de la cala,
després de les desfetes pròpies i heretades.

passant comptes, agosarat, amb déus
que escampen els arraps de les absències;
arrenglerant les paraules estimades
al prestatge repensat pels silencis enriquits
pels pianos de l'ínfima saleta de les esperes.

agranant les fulles calcinades
de certes falses promeses. repassant
la partitura de l'optimisme de la voluntat.
esperant el gest que gira la clau
i ofrena jardins acollidors.

endreçant calaixos i lliurant
a la profitosa mudesa decantadora
el sextant d'una embarcació perduda,
l'ampolla de rom d'un vell recollidor de rondalles,
la claror que recomença l'abraçada.


Això: l'optimisme de la voluntat i el desig d'esperança dels escèptics.


dijous, 4 de març del 2010

Dissidents

Ahir volia haver escrit per a pegar-li un pal a Joan Garí, un dels nostres veïns, pel seu article en el diari Público, però com que ja li n'han pegat prou, en els comentaris que hi va rebre, no crec que dega jo afegir més. A més, si és cert el que diu
A los quince años, yo tenía un póster del Che Guevara en mi habitación. A los diecisiete, me había leído sus Obras Completas.
aquests dos anys malbaratats en una tan plúmbica lectura ja degueren suposar prou penitència. Tan avorrida és la lectura que el mateix Che confessava el 19 de juliol de 1964, en el discurs que va pronunciar amb motiu de la inauguració de la Fábrica de Bicicletas de Caibarién:
Compañeros:
La verdad es que a mí me daba un poco de pena venir a hablar a Caibarién donde hay tanta gente reunida porque no tengo nada que decir. Todos estos días estaba inaugurando fábricas iguales, se me ha acabado el repertorio ya. (…) Por lo menos vamos a referirnos a algunos problemas de la planta, de la fábrica, explicar lo que es la fábrica y hacerles algunas recomendaciones, las recomendaciones en sí son las mismas. Esas vienen por docenas en todos los discursos. Se repiten y tiene que ser así. Además, porque son las del trabajo de todos los días.
El que més mal sap és l'homogeneïtat i l'oportunisme acrític dels mitjans i la manipulació del llenguatge i de les dades. La mort de Orlando Zapata Tamayo no és exactament un suïcidi, però tampoc un assassinat.  I la dictadura cubana, sense deixar de ser-ho, no promou la injustícia i l'assassinat polític, com el govern del veí Colòmbia, suposadament democràtic i que no mereix cap toc d'atenció per part de la premsa, ni cap article de continguda indignació.
La revolució cubana va ser un fracàs pel que respecta a les llibertats del personal –no així quant a la justícia social, cosa de la qual caldria parlar–, però no és la mort d'Orlando Zapata el llindar que el delimita, el fracàs, sinó l'embargament econòmic que, en 1964, ja denunciava el Che davant les Nacions Unides. Una de les conseqüències del bloqueig, entre d'altres coses, a l'arribada d'antibiòtics, va ser l'extraordinari desenvolupament de les medicines alternatives i naturals: a Cuba tot s'ho curen amb pròpoli.
Llegiu-vos, si no ho haveu fet, la trilogia americana de James Ellroy, per veure una de les facetes més sinistres d'aquest episodi de la visita de la delegació cubana a Nova York.
Conten que el que perdé definitivament a Óssip Mandelstam, que ja s'havia portat malament amb anterioritat, va ser aquest epigrama de 1933.
No sentim el país que tenim sota els peus,
quan parlem no ens allarga deu passes la veu.
I qui enceta una mitja conversa
topa amb l'ombra de l'home del Kremlim.
Té unes mans amb els dits curts i grossos com cucs,
escup mots com patacs encertats i feixucs,
riu amb ull oliós d'escarbat,
brilla amb botes de cuir enllustrat.

I s'envolta de quídams de coll llargarut,
el serveixen mig homes llanuts i cabuts.
Qui somica, qui xiula o miola,
ell és l'únic que esbronca i que colla.
Llança, l'un rere l'altre, decrets com martells,
contra un ull, contra un cap, contra un pit o un clatell.
Cada encert és delícia burleta
i s'eixampla el gran pit de l'osseta.
Òssip Mandelstam, Poemes 

Dissidents del món, al final ballarem junts sobre les tombes dels tirans.

dimecres, 3 de març del 2010

I am Trade Gothic, també

Vinc de la concentració d'aquesta vesprada, a la plaça de Manises. N'érem quatre gats mal comptats. Per si no recordeu, o bé no ho sabíeu, es tractava d'una convocatòria de la Plataforma per l'ensenyament públic en el context de les accions de protesta per l'expedient a José Luís Santiago, el director de l'IES Las Norias, de Monfort, amb el qual la conselleria de Font de Mora pretén avisar aquells que gosen dissentir de les seues polítiques educatives.


Em trobe a l'Anna Gascón i la petem una estoneta. En aquestes ocasions, com en els viatges en tren, un es permet anar un poc més enllà de la minimalista polidesa social aquella del Com estem? Diguem bé o ens ho contem? Així que parlem de blocs educatius, de concursos de trasllats, de la criança dels menuts… En un moment donat, Anna m'amolla, a boca de canó: Com valoreu açò els sindicats?
Aquesta mena de preguntes no m'escauen massa a mi, però des que treballe per a un sindicat me la fan, amb tota la bona intenció, persones del tot ben intencionades. Com que me l'aprecie, a l'Anna, intente aclarir-li que no sóc cap portantveu orgànic autoritzat, però que sí que tinc, com tots, supose, una opinió personal formada.
Jo he participat, li dic, en una petita part del procés: he fet el cartellet amb què han estat convocades les mobilitzacions.


No és el primer que he fet per a la Plataforma. De fet, l'any passat, quan les mobilitzacions per Ciutadania, quan les amenaces dels expedients pesaven sobre el professorat que es negava a impartir l'assignatura en anglés, ja en vaig fer uns quants amb convocatòries semblants a aquestes i amb consignes quasi idèntiques.



Aquells, com aquest, van ser cartellets d'urgència, fets en molt poc de temps, a vegades el que va entre l'eixida d'una reunió del matí a la roda de premsa de la vesprada. No n'estic molt satisfet i crec que eren cartells molt fluixets. Em consta que una part dels que solen assistir a les reunions de la plataforma no en quedaren gens satisfets i, a partir d'un determinat moment, passà a fer-se'n càrrec de la part gràfica de la moguda el dissenyador d'Escola Valenciana, el César Amiguet.




Em sembla que va fer un treball molt digne i, a vegades, brillant: la Trade Gothic per a la tipografia, els textos a sang, el logo de la xiqueta sostenint el llibre sobre el cap, la contenció de la paleta de colors –groga, negra, grisa, algun punt roig–, creaven una imatge diferenciada i coherent.
No sé si es tracta d'una mena de rotació de responsabilitats al si de la Plataforma, però ara l'STEPV s'encarregava de nou dels cartells, així que vaig pensar que calia aplicar-se a aquesta línia. Les condicions que s'havien pactat eren que hi haguera el groc, que s'hi usara el logo de la xiqueta i que hi anara Font de Mora cap per avall. I, és clar, urgent.
Ja havia fent un Font de Mora cap per avall. Aquest, també fet d'urgència.


Foto girada, un marquet que pareguera barat, de Leroy Merlin, penjat d'un fil en una tatxa. Rafa "Panxo" Miralles va ser qui va suggerir que el desestabilitzarem un poc, així que el vam tombar cap a l'esquerra perquè no estiguera perfectament horitzontal.
Fa poc més d'un any, mentre s'assolava la falla dels mercats financers internacionals i els pregoners de la desregulació estaven de retirada, les organitzacions dels treballadors van perdre l'oportunitat de plantar-se en el carrer per a exigir reformes profundes en el sistema econòmic, per a què s'orientara més a compartir la riquesa que a facilitar el benefici exagerat d'uns pocs. Ara sembla que aquella hora ha passat i toca, no avançar, sinó resistir per no retrocedir en drets històrics.
Fa un any pensàvem que podíem amb els Font de Mora d'aquest món. Ara fem millors cartells, però Font de Mora ve darrere nostre pegant-nos amb la gorra.