Albercocs i amors traïts

Mentre li tallen el cabell a Úrsula, llig un article de Remi Lefebvre a Le Monde Diplomatique. M’havia d’haver endut la càmera nova, pense amb la recança del que podia haver sigut i no serà. Aquesta és també la tonalitat discursiva de l’article: Lefebvre parla d’un llibre del filòsof italià Raffaele Simone, ambdós autors perfectament desconeguts per mi. Tanmateix, la trista grisor de les reflexions no aconsegueix emboirar el gaudi íntim que susciten en mi les carasses coquetes que fa Úrsula mentre la perruquera s’endinsa en l’esbarzer de la seua monyassa. «¡Qué niño más guapo!», exclama la seua veïna, que sembla un abisini, el cap tot de paperets de plata.
Sembla que el llibre de Simone descriu el trànsit dels valors ciutadans cap als principis d’una nova dreta, que estarien més d’acord amb els valors de la modernitat en una «mentalitat difusa i impalpable, una ideologia flotant, un conjunt d’actituds i modes de comportament que es respira en l’aire i els avatars de la qual s’observen al carrer, la televisió i els mitjans de comunicació.»
Úrsula, ofesa, declara en el seu molt competent castellà: «No soy un niño, soy una niña, lo que pasa es que no llevo pendientes porque mi padre se olvida de llevarme a la farmacia para que me hagan los agujeros.»
Al quiosquer que em ven Le Monde Diplomatique, el conec des de la infància, encara que és uns quants anys més jove que jo. Un dels avantatges de l’edat és que quasi tota la gent amb la qual et relaciones és més jove, i un va adquirint la gravetat senatorial que es deriva del fet que tot te la sua cada vegada més. Amb ell mantinc les normes d’una relació cordial que es deriva del difús passat comú, la primera de les quals és no parlar de política ni de l’entrenador del València F.C. Pertany a aquell nombrós grup de valencianistes que culpen a l’entrenador de tots els mals del club, des d’Aragonés a Emery, passant per Cúper, Benítez, Sánchez Flores, «el gitano ese». En política participa també de l’arquetip del taxista valencià coragre i fetge fregit que quan parla exsuda dolor i ressentiment cap les esquerres d’aquest món. Com va dir Valdano a Figo quan la xiulada en el Camp Nou, la dimensió de l’odi d’avui és proporcional a l’amor d’antuvi. Els valencianistes vam viure el cas com un dejà vu de la traïció de Mijatovic –Judatovic, se li va quedar–.
El meu quiosquer i molta gent amable que conec es degueren estimar molt aquell relat d’esperança i transformació que van saber articular les esquerres a finals dels 70 i que, al meu parer, expressava tan bé la cartelleria del PSOE quan les eleccions municipals del 79 –no sé si al dibuixant li deien Ramón–:

Quan aquella esquerra en el poder no sols va renunciar a aquella narrativa de transformació social que emanava de l’imaginari de les persones, sinó que es va acomodar amb alegria a les formes i actituds de la modernitat difusa de què parla Simone, a les formes obsecenes de la prepotència, el luxe i la corrupció –GAL, Boyer, Roldán–, el vel de Maia es va esquinçar, masegada, violada la innocència del poble.
«Tinc cara d’albercoc», conclou Úrsula quan eixim de la perruqueria.

Jo no li trobe la semblança, però li explique com fèiem xiulets amb els pinyols d’albercoc, rascant-los la punta en la paret del pati de l’escola. «Hi ha moltes coses que no sé de tu, pare», i el caràcter difús de la modernitat es qualla en un flam de tendresa, dolç i sucós com aquesta pasqua tardana. «És que com tinc cinquanta anys i tú només huit, només m’ha donat temps a contar-te huit anys de tot el que m’ha passat», li dic. «I a més, com sempre hi ha coses que les contes moltes vegades, no et dona temps a contar-me coses noves», reflexiona. Mire aqueixa cara que ja no és quasi de xiqueta i que revela la jove que haurà d’advindre aviat: «Aleshores, hauré d’afanyar-me perquè, si no, d’ací altres cinquanta anys encara no haurem acabat.»