Breu resum de lectures estiuenques

Pel que fa a les lectures d’estiu, sóc un rellotge: em dedique a llegir compulsivament des del dia 1 de juliol al 31 d’agost. A partir de l’1 de setembre ja em trobe incapaç d’agafar un llibre. El meu cap ja no està per a la literatura. Cada any m'he d'esperar a ben entrada la tardor.

L’estiu lector s’iniciava de manera potent amb el So i silenci del Guillem Calaforra, un magnífic llibre d’assaig musical. Que es publiquen assajos sobre música ja és notícia. Si, a més, estan escrits en català esdevé una proesa. Però és que aquest llibre resulta no només interessantíssim des del punt de vista de la informació i reflexió que aporta, sinó que és profundament divertit (amb algun punt de saludable mala hòstia) i molt agradós de llegir. Vos en parlaré un altre dia.

Després d’un inici tan prometedor, adobat amb alguns poemes en italià del Lavorare stanca, vaig arribar a una meseta literària que se’m féu llarga. Sol a Berlín (Fallada), La viuda prenyada (Amis) i Memòries del subsòl (Dostoievski) se’m feren pesats. Als dos primers, un cop llegides les primeres 400/200 planes, respectivament, no parava de dir-me: “ok, ja ho he pillat...” i així tot el terç final dels dos llibres!

Solar també va ser una mica debedora. I dic una mica perquè McEwan escriu tan bé que continua sent un plaer llegir-lo. Val a dir que les meues experiències amb aquest autor han estat increïbles i que tenia un horitzó d’expectatives immens. Però, com deia, no el va acomplir.

Jo començava a posar-me una mica nerviós perquè l’arena del meu temps estival de lectura anava escolant-se... Vaig fer un colp de timó i vaig baixar del prestatge L’ambició d’Aleix (no, no l’havia llegit). Em quedí senzillament bocabadat. I vaig entendre que el meu viatge literari, finalment, feia un gir. Després d’Enric Valor vaig endinsar-me en el món de Les històries naturals de Perucho, curull d’entreteniment i d’una riquesa literària brutal.

Volia comprovar que aquest gir no es devia a qüestions pàtries i vaig agafar un llibre que havia comprat per dos euros al París-València del carrer Pelayo (no m’ix anomenar-lo Pelai): Ragtime de Doctorow. Caram, quina meravella de llibre: també ajuntava una història d’allò més entretinguda (i on vaig aprendre molt dels primers anys dels XX als EUA) amb una manera de relatar preciosa. Gran escriptor, el Doctorow.

Vaig apurar l’estiu llegint una curiosa biografia de Pavese (per allò de la circularitat, o per pura estima a l’estructura, tan musical, ABA) que m’havia comprat el meu fill a La Bussola, una llibreria de via Po.

A esperar l'estiu.

Poetes populars

Les festes estellesianes van arribant a la seua fi amb la mateixa cadència amb què el setembre s'enduu basques i porta pluges, molt lentament. Enguany he participat activament en dues d'elles: la de Benimaclet i la més casolana de Massalfassar, al Cafè de l'Infern, seu dels dimonis d'aquesta animada vila de l'Horta Nord. Com qui no vol la cosa, la idea de Josep Lozano ha anat prenent cos i escampant-se per terres valencianes d'una manera en certa manera sorprenent, perquè si la nostra afició a seure a taula per beure i menjar a dos queixos és fora de tot dubte, no ho és tant (o no ho era) la que fins ara hem demostrat per la poesia. L'excusa cultural-patriòtica em sembla, no cal dir-ho, excel·lent. I més considerant que l'adaptació folclòrica (dit siga en el sentit estricte del mot) lliga el nostre país amb Escòcia, que és una terra que m'estime molt des de fa molts anys, o Vicent Andrés Estellés amb Robert Burns (res a veure amb l'historiador nord-americà especialista en Jaume I i les aventures de la conquista de València Robert Ignatius Burns), alguns dels poemes del qual van ser els primers que vaig llegir en anglès.

Bé, tot això m'ha fet pensar (i discutir amb qui se m'ha posat a tir) sobre una cosa que no veig gens clara o que veig massa confusa: l'aplicació sense més matisos de poeta popular o poeta del poble a Estellés, una definició ja convertida en un tòpic que sembla que ens estalvia haver de matisar les coses o que fins i tot excusa la debilitat que sentim pel gran poeta de Burjassot. I alguna cosa de la proverbial indiferència dels valencians cap a la poesia (i els productes de l'alta cultura en general) queda exposada a la llum amb la tan manida formuleta de “poeta del poble”, de “poeta popular”. La culpa potser la té un dels poemes més desafortunats (des del punt de vista estètic) d'en Vicent, aquell d'Assumiràs la veu d'un poble, que si com a dogma de fe o programa d'acció cívica és impecable, com a poema tout court és més aviat un desastre, cosa que per altra banda no esborra cap dels immensos guanys d'un poeta irrepetible. I la dèria reduccionista d'un poble més aviat orfe de referents ben consolidats que sol conformar-se amb un poeta, un novel·lista, un assagista i un gramàtic. Comprensible. I perillós, després de tants anys. No m'hi estendré gaire perquè aquest és un tema que bé mereixeria una reflexió més sostinguda i potser una ploma més fina que la meua. Més enllà, però, de l'ideari que cada u professe i dels compromisos cívics que l'animen, no és una simple redundància dir poeta popular? És que la poesia d'Estellés, immensa, pot quedar reduïda a un sol mot que a més a més és tan confús com la mateixa paraula de la qual deriva, poble? I si Estellés és un poeta de poble, vol dir que no n'hi ha més? Ho deixe avui ací i us promet tornar-hi un altre dia.
El cas és que la idea escocesa, al voltant dels poemes de Burns, el haggis (una autèntica morconetada o cosa només apta per a molt fartons, entre la botifarra i la poltrota) i els destil·lats d'aquella terra es tradueix molt bé al pimentó torrat, les mandonguilles de bacallà i tot el que hi vulgueu posar i els bons vins de la terra. Si xifrem la popularitat en termes de nombre absolut de lectors d'un poeta, evidentment Estellés no serà mai un poeta popular encara que siga probablement el més llegit en català en els nostres dies. Però aquestes estellesianes hi ajudaran bona cosa, com van ajudar les celebracions burnsianes del 25 de gener a la popularització de l'autor de My heart is in the Highlands i Auld Lang Syne, la cançó més ploranera i coneguda del món anglosaxó i part de l'estranger. És a dir, i per no fer-ho més llarg, és el poble (siga el que siga aquesta substantiu, que inclou també les hordes il·letrades dels estadis, per exemple) el que fa popular els seus poetes perquè els necessita i els posa al servei de la seua causa. I per als poetes, és clar, és un honor. Potser l'únic honor que es poden permetre, encara que siga a títol pòstum.
Us deixe les fotos dels dos autors agermanats, gràcies a la feliç idea de Lozano, i a aquella part dels valencians que a més de beure i menjar també s'estimen la poesia i els seus poetes, que són tots els qui escriuen la seua llengua, l'únic que en rigor és de tots, ço és, del poble, perquè gràcies a déu no té propietaris (amb el permís de prescindibles acadèmies). Amén.

Adéu a l'estiu

Diré adéu a l'estiu que s'enduu la veu de l'aigua
i un miratge més sigil·lós encara
que les fulles escasses, que els dies que vindran:
a recer del silenci hi ha unes engrunes de sol, el sol
com una absència. Arribarà una llum incerta,
entre ombres incerta.
Cauran fulles,  presagi de núvols
dibuixats al cap de l'autopista
per on transcorre un camí cap a l'hivern,
nou paisatge entre ombres,
incert paisatge, llum incerta.
Convocaré la pluja sense aturar-me als marges,
pels camins sense tenebra,
per les dunes, per les restes de l'estiu.

La roda del temps

Ahir al matí vaig copiar unes paraules a l'agenda, en aquelles últimes pàgines en blanc que tenen les agendes, mentre esperava que arribaren els alumnes a l'aula 1.3 del Clot del moro. Cinc anys després i és com si el temps no hagués passat. Tot és estrany, tot és un cor que batega.

I la pregunta que em repetisc aquests dies de setembre: quantes vides caben en una vida?

Viatjar a llocs coneguts o inconeguts

No sé on vaig llegir que als grans lectors (lectors grans?) els passa que així que es van fent majors s’estimen més rellegir que llegir. Retrobar -o aprofundir- més que no trobar. No estic jo en aquest punt, siga perquè encara no he llegit molt siga perquè, com diu ma mare, sóc un home-jove (... un home-jove... com tu). Sí que em passa, però, amb els viatges. Últimament m’abelleix més viatjar a llocs ja visitats que descobrir-ne de nous. Aquest estiu, per exemple, he viatjat a Xàbia (que em sé de memòria) i a Torí, on ja havia estat. És el gran plaer de retrobar, d'aprofundir.

Si ara tinguera l’oportunitat de fer un viatge, repetiria alguns dels llocs que ja conec. Supose que deu ser una cosa de fases vitals. També deuen tenir part de responsabilitat els viatges amb els meus fills. A Barcelona anem una vegada l’any. Hi dediquem tres quartes parts dels viatge a tornar a veure coses conegudes. Cada any els xiquets volen tornar al museu de la ciència, a les rambles, al parc del laberint, al güell, al museu del barça, a les llibreries del centre, a dinar al Juicy Jones (el vegetarià del costat de les rambles) i a un indi del raval, al tibidabo per descomptat... Els té igual saber què hi trobaran. O, millor dit, és justament on troben el plaer. És com les vegades que s’han vist alguns capítols de Bob Esponja. No els importa en absolut. Per descomptat que els encanta trobar llocs nous. Però ho troben perfectament compatible amb gaudir amb el retrobament.

Com que cada any trobem alguna novetat, cada any hem d’augmentar la durada del viatge perquè hi hem d’encabir els llocs comuns i les troballes. I la veritat és que resulta molt plaenter tornar a aquests llocs ja coneguts on no hi ha sorpreses, on et trobes tan bé. D’on et fa l’efecte que mai havies marxat.

Enguany hem hagut d’allargar la durada del viatge a Torí. Amb una setmaneta només teníem per als imprescindibles: egipci, vittorio veneto, po amunt i avall, mercat de porta palazzo, pujar al superga en funicular, gelat de gianduia (un cada 12 hores), les llibreries de via po a partir de les deu de la nit, la mole per descomptat... Calia augmentar uns dies per poder fer les noves troballes de cada viatge. Però reconec que si avui mateix poguera agafar un vueling a malpensa i dues hores després em trobara a Torí, el primer que faria seria tornar a fer-me un aperitiu a vittorio veneto. Sis euros per la beguda i a no parar d'entrar al bar amb el meu platet de plàstic a aprofitar el buffet lliure. Després pujaria via po amb una terrina de gianduia a la mà sota els emporxats i aniria aturant-me als aparadors de les llibreries i pensaria en Pavese endiumenjat fent la passejada fins Piazza Castello.

Matèria de Bretanya

On ets, Carmelina, de cigarrets i carmí de llavis, de primers desvetllaments i pedra rosseta? Evocava ombres, nit de Seat 132 travessant la boira de Bretanya per topònims impronunciables, i en canvi llavors va ser un cel obert en perpetu canvi, verd de boscos estesos en la infinitud del paisatge, la badia de Vannes (bromes del temps, Saint Vincent Ferrier, Place de Valence, Vannes de mercat alegre i safareig, d'andouille-andola i ostres) prenyada d'illes: Arz i l'Ille des Moins explorades a peu i també sobre la mecànica de les dues rodes, idíl·lic lloc on hauríem volgut plantar bandera si el fum de la teua cigarreta i les flors que et naixien a la cova de l'orella no ens haguessen fet perdre l'esma en altres quimeres.

On ets, Carmelina? Potser fugint del sol que bada les pedres dels carrers de Rennes, quasi esvaït Roazhon dels celtes? Entre els dacsars de Ploueren i els camins que vam recórrer sota aquell plugim i aquelles ànsies? En aquella flauta màgica que es va negar a sonar a Theix, enterca, dos dies consecutius? En els poemes de Prévert que parlen d'una Bàrbara que passeja per Brest (perquè tota troballa és una cita finalment acomplerta), sempre sota la pluja, i a qui li hauria vingut de perles la mà generosa i el paraigua d'en Georges? Rient a dos queixos amb l'entremaliada Marinette tot just ressuscitada? Fas unes bracejades en la piscina coberta, després de la migdiada? Tota nua i tota lúbrica t'estires al tímid sol de la tarda esperant l'amant damunt la gespa? Combines una hora de bonheur amb una altra de malheur? Fumes tranquil·la amb una novel·la de Simenon tan fada com una altra pluja o la mateixa que cau a l'hivern de París entre les mans? Encara t'entretens amb aquells malabarismes a la dutxa?

Plou a Bretanya, ja hem dit Ploueren, però no s'acaba ací el gust i el sabor de l'aigua: Plouhamel, Plougoumelen, Ploemel, Plouhinec, Plouzané, Plogastel… Veus des de la finestra aquells camps de cereals segats i espigolats, aquells rotllos ben endreçats per al farratge? Carmelina, cada u va tramant com pot la seua matèria de Bretanya i va abordant la seua illa solitària feta de sol i pluja, de llums i d'ombres. Potser et vaig veure dansant pels carrerons d'Arradon, però –això segur– llavors no t'havies maquillat per a l'ocasió, ni el carmí ben encès dels teus llavis no tacava l'emboquillat ros, ni s'enlairava cap fum de les cançons bretones, les gaites i les banderes, l'acordió i les veus d'aquells dos fadrinots vestits de negre, les flautes i aquella parenta de la dolçaina (tot reduït al folclore d'un poble que ha oblidat com es deia bon dia en el seu gaèlic). Carmelina d'esfilagarsada Bretanya, anirem algun dia a Finisterre i damunt el vaixell de les ones, emmirallats en els núvols que ens fan l'adéu, escriurem el poema que deixa rastres? I amb els llavis pintats de roig, com una flama que il·lumina els nords, sabrem que tot allò va ser un somni i moltes coses més?

Encara al crepuscle

NEMORÓS

Et rebia com l’aigua de la sénia,
em pujaves com l’aigua de la sénia
al crepuscle, Bel•lisa, a l’ascensor,
des del subsòl a l’àtic, del carrer.
Em rentava les mans, els ulls, la vida,
quan sorties tendríssima i esvelta;
em rentava mirant-te solament...
Nedava com un peix inversemblant
en la teua tendresa vegetal.

M’allargaves la mà i semblava un istme
unint-me a un continent insospitat.
Dos i dos eren dotze. Te’n recordes?
Uns llarguíssims ocells creuaven l’aire,
entrant i eixint per les pupil•les sense rostre, aquelles.
Ara tot és distint. Dos i dos, quatre.

Tinc desigs de posar un telegrama,
un telegrama sense cap adreça,
que diga solament: «Bel•lisa, corre!»
Llança’t per la finestra, pel balcó,
des del tramvia en marxa, des del pont.
Corre, Bel•lisa. El món va a la catàstrofe:
els dies tenen vint-i-quatre hores,
les persones són altes o són baixes,
si obris l’aixeta corre l’aigua, si
sumes sis i catorze surt un vint...

El món va a la catàstrofe, Bel•lisa,
si no véns promptament, si no vinguesses.
Oh, no em deixes que muira d’una angina
de pit, d’un refredat, d’una recepta.
Oh, no em deixes que muira per açò
o allò, per tal, per qual, lògicament.
El món va a la catàstrofe, Bel•lisa.

Tinc por aquesta tarda —en el despatx
d’aquelles tardes nostres, d’aquells dies.
El món va a la catàstrofe, Bel∙lisa.
Em posaré al telèfon, marcaré
un número arreu: «Vine, Bel∙lisa!»
Plore, Bel∙lisa, entre l’Haber i el Debe.
Plore, Bel•lisa, en l’àtic que tu saps.
El món va a la catàstrofe, Bel∙lisa!

Vine!

Vicent Andrés Estellés
Ègloga III (fragment) El primer llibre de les èglogues.

Estellés al crepuscle de setembre

BEL·LISA

Et cride Nemorós, des del telèfon
d’un cafè qualsevol. Em sent morir
entre corfes de gambes i avellanes.
Em puja per les cames, com un nylon
la fredor del crepuscle de setembre.
És com si tota jo, de cap a peus,
anàs vestida de setembre o nylon.
Mentre intente cridar-te, veig els rostres
rojos de vi i luxúria, rient,
obrint boques enormes, Nemorós,
i jo, petita i fina. I me’n recorde
d’aquells contes de prínceps i de nines
i de llops mastegant les margarides,
les margarides i, després, les nines,
i mossegue el setembre que em vesteix
com si fos el llençol o el cobertor.
Nemorós, Nemorós! Tinc tanta por...
Entre les corfes de les gambes, entre
les clòtxines a terra esventrades,
sent el gemec de la virginitat,
plore, perduda, tanta cosa bella,
tanta cosa petita i trencadissa...
Veig com passen les noies pel carrer.
Entre les cames duen l’alegria
com un ca joganer que no les deixa...
No et cride, Nemorós, no et cridaré.
M’agradaria asseure’m a la llosa
d’un sepulcre i llevar-me la sabata,
desapegant-me un poc la mitja de
la planta, tan coenta, d’aquest peu
que em besaves ahir, ahir només;
m’agradaria asseure’m i sentir
tanta frescor com puja de les lloses
esteses sobre els morts al cementeri,
d’aqueixes lloses soles, Nemorós.
Olen a mascle les parets de fusta
de la cabina on sóc amb aquests dubtes;
surt una olor de mascle del telèfon,
de suor de després. No sé com dir-t’ho...
I no és difícil veure una finestra
oberta al cel, sobre els terrats veïns,
i sentir-se un poc aigua, reflectint
­­–al cos nu– rames, núvols, ocells càndids.
No és difícil flotar, anar només,
oferta a no sé què, impel·lida obscu-
rament per no sé què ni cap a on.
Oferta a soles, doncs, que és el millor.
Dos, quatre, sis... No, no. No, Nemorós.
Et veuré aquesta tarda. Cada tarda
et veig, sol, a aquell àtic que sabem.
Cada tarda et contemple, des de l’aire,
feta núvol o llenç o cotó-en-pèl
de cel en el crepuscle de setembre,
com aquells que vaig veure en el col·legi,
al cel del pati del col·legi aquell,
quan jo era allò i no açò i tota la resta.
És millor, Nemorós. Me’n torne allà.
Un autumne de corfes de paraules
i de gambes, em cruix dessota els peus.

(No sigues animal i no m’empentes!)

Nemorós, Nemorós! Et cride sempre.


Vicent Andrés Estellés
(fragment “Ègloga III”, El primer llibre de les èglogues 1953-1958)

Mar Bàltica

Mar Bàltica, a set on Flickr.

Aquestes fotos les vaig fer després d'acabar el curs de l'ISSP 2011, i són la mena de foto de paisatge que m'havia proposat deixat de fer en anar a Letònia. En primer lloc, perquè em resulta molt fàcil fer-les i van camí de convertir-se en un clixé. Sent que he de trobar la manera de posar gent dins les fotos i un poc d'això és el que he estat fent aquest estiu, encara que d'una manera que encara ha de madurar.
Quan vaig trobar aquests arbres morts a la platja de Jurkalne, no em vaig poder estar de plantar el trípode i disparar amb el zuiko 7-14mm f 4. Quasi un acte reflexe.

Un agost a Kuldiga

Com ja vaig explicar-vos al juny, aquest agost he tingut la sort de participar en la sisena edició de la International Summer School of Photography 2011 (ISSP 2011) a la petita localitat letona de Pelci, junt a la ciutat de Kuldiga. En el web de l’ISSP podeu trobar els programes, a més de la relació del professorat i de l’alumnat que hi participava per si estigueu més interessats.
En curt, consisteix en una sèrie de tallers de creació fotogràfica sota la tutela d’alguns dels fotògrafs i fotògrafes més prestigioses del moment. La particularitat, però, de l’ISSP és la intensitat de la convivència durant les vint-i-quatre hores de quasi deu dies, en un espai relativament reduït –l’escola de Pelci– amb un centenar de persones dedicades únicament a exprèmer la seua creativitat, talent i preparació tècnica per al desenvolupament d’un projecte fotogràfic personal.
La intensitat de l’experiència és aclaparadora: per un que, com jo, està més que avesat a la transformació de les limitacions d’un en el que serien els trets de la veu expressiva pròpia com un treball íntim i solitari, poder compartir el procés amb un personal tan nombrós i variat, a més d’extraordinàriament preparat i talentós, ha estat tot un desafiament i, alhora, un plaer. No hi ha res com sentir que els afanys, angoixes i inseguretats que un sent no són massa diferents als de les persones que tens a la vora. En el curs dels dies de dormir, esmorzar, dinar, sopar i, entremig, treballar junts era perceptible com la bola d’energia creativa s’anava fent més i més gran.
Uns apunts ràpids:

• m’ha impressionat el talent, la preparació i la capacitat de treball dels i de les jòvens d’arreu el món que hi han participat. Malgrat la varietat de la procedència i el rerafons de cadascú –hi havia setanta-dues persones de vint-i-quatre països diferents d’arreu el món–, hi havia una certa homogeneïtat quant al nivell que era, en general, molt alt en comparació al que jo he pogut conéixer per ací. Si hi ha algú entre els presents que vulga competir, que es vaja preparant.
• en contrast amb això, hi ha l’escassedat d’oportunitats i la precarietat laboral amb què es topeten aquests i aquestes jòvens: haver de treballar debades durant mesos per tal que quan aparega un treball remunerat o una oportunitat estar ben posicionats. I mentre tant, continuar incrementant la ja seua alta qualificació participant en tota activitat formativa a la qual puguen accedir.
• la sorprenent vitalitat de la fotografia fotoquímica front a la digital: moltíssima gent portava les seues andròmines analògiques com a suport principal per al seu treball i, a la vista dels resultats, hi ha una llarga vida per als vetusts formats mitjans i grans d’aquelles Mamiya, Hasselblad, Kodak…

Altre dia vos explicaré algunes particularitats del meu treball i el meu contacte amb el fotògraf nord-americà d'origen finés, Arno Rafael Minkkinen, i alguna de les coses que hi he après.
La il·lustració que encapçala aquest text és el cartell anunciador de l’exposició que hi ha al museu de Kuldiga amb els treballs finals dels projectes desplegats a l’ISSP. La foto és del fotògraf argentí Marcos López amb els estudiants que participaren al seu taller.