Encara al crepuscle

NEMORÓS

Et rebia com l’aigua de la sénia,
em pujaves com l’aigua de la sénia
al crepuscle, Bel•lisa, a l’ascensor,
des del subsòl a l’àtic, del carrer.
Em rentava les mans, els ulls, la vida,
quan sorties tendríssima i esvelta;
em rentava mirant-te solament...
Nedava com un peix inversemblant
en la teua tendresa vegetal.

M’allargaves la mà i semblava un istme
unint-me a un continent insospitat.
Dos i dos eren dotze. Te’n recordes?
Uns llarguíssims ocells creuaven l’aire,
entrant i eixint per les pupil•les sense rostre, aquelles.
Ara tot és distint. Dos i dos, quatre.

Tinc desigs de posar un telegrama,
un telegrama sense cap adreça,
que diga solament: «Bel•lisa, corre!»
Llança’t per la finestra, pel balcó,
des del tramvia en marxa, des del pont.
Corre, Bel•lisa. El món va a la catàstrofe:
els dies tenen vint-i-quatre hores,
les persones són altes o són baixes,
si obris l’aixeta corre l’aigua, si
sumes sis i catorze surt un vint...

El món va a la catàstrofe, Bel•lisa,
si no véns promptament, si no vinguesses.
Oh, no em deixes que muira d’una angina
de pit, d’un refredat, d’una recepta.
Oh, no em deixes que muira per açò
o allò, per tal, per qual, lògicament.
El món va a la catàstrofe, Bel•lisa.

Tinc por aquesta tarda —en el despatx
d’aquelles tardes nostres, d’aquells dies.
El món va a la catàstrofe, Bel∙lisa.
Em posaré al telèfon, marcaré
un número arreu: «Vine, Bel∙lisa!»
Plore, Bel∙lisa, entre l’Haber i el Debe.
Plore, Bel•lisa, en l’àtic que tu saps.
El món va a la catàstrofe, Bel∙lisa!

Vine!

Vicent Andrés Estellés
Ègloga III (fragment) El primer llibre de les èglogues.