Estellés al crepuscle de setembre
BEL·LISA
Et cride Nemorós, des del telèfon
d’un cafè qualsevol. Em sent morir
entre corfes de gambes i avellanes.
Em puja per les cames, com un nylon
la fredor del crepuscle de setembre.
És com si tota jo, de cap a peus,
anàs vestida de setembre o nylon.
Mentre intente cridar-te, veig els rostres
rojos de vi i luxúria, rient,
obrint boques enormes, Nemorós,
i jo, petita i fina. I me’n recorde
d’aquells contes de prínceps i de nines
i de llops mastegant les margarides,
les margarides i, després, les nines,
i mossegue el setembre que em vesteix
com si fos el llençol o el cobertor.
Nemorós, Nemorós! Tinc tanta por...
Entre les corfes de les gambes, entre
les clòtxines a terra esventrades,
sent el gemec de la virginitat,
plore, perduda, tanta cosa bella,
tanta cosa petita i trencadissa...
Veig com passen les noies pel carrer.
Entre les cames duen l’alegria
com un ca joganer que no les deixa...
No et cride, Nemorós, no et cridaré.
M’agradaria asseure’m a la llosa
d’un sepulcre i llevar-me la sabata,
desapegant-me un poc la mitja de
la planta, tan coenta, d’aquest peu
que em besaves ahir, ahir només;
m’agradaria asseure’m i sentir
tanta frescor com puja de les lloses
esteses sobre els morts al cementeri,
d’aqueixes lloses soles, Nemorós.
Olen a mascle les parets de fusta
de la cabina on sóc amb aquests dubtes;
surt una olor de mascle del telèfon,
de suor de després. No sé com dir-t’ho...
I no és difícil veure una finestra
oberta al cel, sobre els terrats veïns,
i sentir-se un poc aigua, reflectint
–al cos nu– rames, núvols, ocells càndids.
No és difícil flotar, anar només,
oferta a no sé què, impel·lida obscu-
rament per no sé què ni cap a on.
Oferta a soles, doncs, que és el millor.
Dos, quatre, sis... No, no. No, Nemorós.
Et veuré aquesta tarda. Cada tarda
et veig, sol, a aquell àtic que sabem.
Cada tarda et contemple, des de l’aire,
feta núvol o llenç o cotó-en-pèl
de cel en el crepuscle de setembre,
com aquells que vaig veure en el col·legi,
al cel del pati del col·legi aquell,
quan jo era allò i no açò i tota la resta.
És millor, Nemorós. Me’n torne allà.
Un autumne de corfes de paraules
i de gambes, em cruix dessota els peus.
(No sigues animal i no m’empentes!)
Nemorós, Nemorós! Et cride sempre.
Vicent Andrés Estellés
(fragment “Ègloga III”, El primer llibre de les èglogues 1953-1958)
Et cride Nemorós, des del telèfon
d’un cafè qualsevol. Em sent morir
entre corfes de gambes i avellanes.
Em puja per les cames, com un nylon
la fredor del crepuscle de setembre.
És com si tota jo, de cap a peus,
anàs vestida de setembre o nylon.
Mentre intente cridar-te, veig els rostres
rojos de vi i luxúria, rient,
obrint boques enormes, Nemorós,
i jo, petita i fina. I me’n recorde
d’aquells contes de prínceps i de nines
i de llops mastegant les margarides,
les margarides i, després, les nines,
i mossegue el setembre que em vesteix
com si fos el llençol o el cobertor.
Nemorós, Nemorós! Tinc tanta por...
Entre les corfes de les gambes, entre
les clòtxines a terra esventrades,
sent el gemec de la virginitat,
plore, perduda, tanta cosa bella,
tanta cosa petita i trencadissa...
Veig com passen les noies pel carrer.
Entre les cames duen l’alegria
com un ca joganer que no les deixa...
No et cride, Nemorós, no et cridaré.
M’agradaria asseure’m a la llosa
d’un sepulcre i llevar-me la sabata,
desapegant-me un poc la mitja de
la planta, tan coenta, d’aquest peu
que em besaves ahir, ahir només;
m’agradaria asseure’m i sentir
tanta frescor com puja de les lloses
esteses sobre els morts al cementeri,
d’aqueixes lloses soles, Nemorós.
Olen a mascle les parets de fusta
de la cabina on sóc amb aquests dubtes;
surt una olor de mascle del telèfon,
de suor de després. No sé com dir-t’ho...
I no és difícil veure una finestra
oberta al cel, sobre els terrats veïns,
i sentir-se un poc aigua, reflectint
–al cos nu– rames, núvols, ocells càndids.
No és difícil flotar, anar només,
oferta a no sé què, impel·lida obscu-
rament per no sé què ni cap a on.
Oferta a soles, doncs, que és el millor.
Dos, quatre, sis... No, no. No, Nemorós.
Et veuré aquesta tarda. Cada tarda
et veig, sol, a aquell àtic que sabem.
Cada tarda et contemple, des de l’aire,
feta núvol o llenç o cotó-en-pèl
de cel en el crepuscle de setembre,
com aquells que vaig veure en el col·legi,
al cel del pati del col·legi aquell,
quan jo era allò i no açò i tota la resta.
És millor, Nemorós. Me’n torne allà.
Un autumne de corfes de paraules
i de gambes, em cruix dessota els peus.
(No sigues animal i no m’empentes!)
Nemorós, Nemorós! Et cride sempre.
Vicent Andrés Estellés
(fragment “Ègloga III”, El primer llibre de les èglogues 1953-1958)
2 comentaris :
I això que va dir No escric èglogues. Magistral. Ah, Setembre, Setembre.
Gràcies per recordar-nos Estellés, sempre.
Publica un comentari a l'entrada