Matèria de Bretanya
On ets, Carmelina, de cigarrets i carmí de llavis, de primers desvetllaments i pedra rosseta? Evocava ombres, nit de Seat 132 travessant la boira de Bretanya per topònims impronunciables, i en canvi llavors va ser un cel obert en perpetu canvi, verd de boscos estesos en la infinitud del paisatge, la badia de Vannes (bromes del temps, Saint Vincent Ferrier, Place de Valence, Vannes de mercat alegre i safareig, d'andouille-andola i ostres) prenyada d'illes: Arz i l'Ille des Moins explorades a peu i també sobre la mecànica de les dues rodes, idíl·lic lloc on hauríem volgut plantar bandera si el fum de la teua cigarreta i les flors que et naixien a la cova de l'orella no ens haguessen fet perdre l'esma en altres quimeres.
On ets, Carmelina? Potser fugint del sol que bada les pedres dels carrers de Rennes, quasi esvaït Roazhon dels celtes? Entre els dacsars de Ploueren i els camins que vam recórrer sota aquell plugim i aquelles ànsies? En aquella flauta màgica que es va negar a sonar a Theix, enterca, dos dies consecutius? En els poemes de Prévert que parlen d'una Bàrbara que passeja per Brest (perquè tota troballa és una cita finalment acomplerta), sempre sota la pluja, i a qui li hauria vingut de perles la mà generosa i el paraigua d'en Georges? Rient a dos queixos amb l'entremaliada Marinette tot just ressuscitada? Fas unes bracejades en la piscina coberta, després de la migdiada? Tota nua i tota lúbrica t'estires al tímid sol de la tarda esperant l'amant damunt la gespa? Combines una hora de bonheur amb una altra de malheur? Fumes tranquil·la amb una novel·la de Simenon tan fada com una altra pluja o la mateixa que cau a l'hivern de París entre les mans? Encara t'entretens amb aquells malabarismes a la dutxa?
Plou a Bretanya, ja hem dit Ploueren, però no s'acaba ací el gust i el sabor de l'aigua: Plouhamel, Plougoumelen, Ploemel, Plouhinec, Plouzané, Plogastel… Veus des de la finestra aquells camps de cereals segats i espigolats, aquells rotllos ben endreçats per al farratge? Carmelina, cada u va tramant com pot la seua matèria de Bretanya i va abordant la seua illa solitària feta de sol i pluja, de llums i d'ombres. Potser et vaig veure dansant pels carrerons d'Arradon, però –això segur– llavors no t'havies maquillat per a l'ocasió, ni el carmí ben encès dels teus llavis no tacava l'emboquillat ros, ni s'enlairava cap fum de les cançons bretones, les gaites i les banderes, l'acordió i les veus d'aquells dos fadrinots vestits de negre, les flautes i aquella parenta de la dolçaina (tot reduït al folclore d'un poble que ha oblidat com es deia bon dia en el seu gaèlic). Carmelina d'esfilagarsada Bretanya, anirem algun dia a Finisterre i damunt el vaixell de les ones, emmirallats en els núvols que ens fan l'adéu, escriurem el poema que deixa rastres? I amb els llavis pintats de roig, com una flama que il·lumina els nords, sabrem que tot allò va ser un somni i moltes coses més?
On ets, Carmelina? Potser fugint del sol que bada les pedres dels carrers de Rennes, quasi esvaït Roazhon dels celtes? Entre els dacsars de Ploueren i els camins que vam recórrer sota aquell plugim i aquelles ànsies? En aquella flauta màgica que es va negar a sonar a Theix, enterca, dos dies consecutius? En els poemes de Prévert que parlen d'una Bàrbara que passeja per Brest (perquè tota troballa és una cita finalment acomplerta), sempre sota la pluja, i a qui li hauria vingut de perles la mà generosa i el paraigua d'en Georges? Rient a dos queixos amb l'entremaliada Marinette tot just ressuscitada? Fas unes bracejades en la piscina coberta, després de la migdiada? Tota nua i tota lúbrica t'estires al tímid sol de la tarda esperant l'amant damunt la gespa? Combines una hora de bonheur amb una altra de malheur? Fumes tranquil·la amb una novel·la de Simenon tan fada com una altra pluja o la mateixa que cau a l'hivern de París entre les mans? Encara t'entretens amb aquells malabarismes a la dutxa?
Plou a Bretanya, ja hem dit Ploueren, però no s'acaba ací el gust i el sabor de l'aigua: Plouhamel, Plougoumelen, Ploemel, Plouhinec, Plouzané, Plogastel… Veus des de la finestra aquells camps de cereals segats i espigolats, aquells rotllos ben endreçats per al farratge? Carmelina, cada u va tramant com pot la seua matèria de Bretanya i va abordant la seua illa solitària feta de sol i pluja, de llums i d'ombres. Potser et vaig veure dansant pels carrerons d'Arradon, però –això segur– llavors no t'havies maquillat per a l'ocasió, ni el carmí ben encès dels teus llavis no tacava l'emboquillat ros, ni s'enlairava cap fum de les cançons bretones, les gaites i les banderes, l'acordió i les veus d'aquells dos fadrinots vestits de negre, les flautes i aquella parenta de la dolçaina (tot reduït al folclore d'un poble que ha oblidat com es deia bon dia en el seu gaèlic). Carmelina d'esfilagarsada Bretanya, anirem algun dia a Finisterre i damunt el vaixell de les ones, emmirallats en els núvols que ens fan l'adéu, escriurem el poema que deixa rastres? I amb els llavis pintats de roig, com una flama que il·lumina els nords, sabrem que tot allò va ser un somni i moltes coses més?
2 comentaris :
Plou també sobre les pinedes joves de Brocéliande? És igual, no van veure alló que tant ens ha fet somniar i que segurament mai va existir.
Carmelina és ara Carmelida, i dóna el seu nom a un país limítrof a Logres, illa de Bretanya. Leodagan, el pare de Ginebra, regna a Carmelida i ha anunciat als quatre vents la celebració d'uns jeux poètics on els trobadors i tropers lluitaran per retrobar els versos i històries de la famosa Carmelina. Diuen que en Lézardrieux, prop de Paimpol, han vist al famós trobador Georges de Sète, arribat des de Languedoc, i del que tots en parlen per la seua habilitat per a tropare els millors versos de Carmelina. Bé, açò és el que m'assegura el Maigret… Manel d'Alcoi, quin plaer de crònica poètica, supose que participaràs als jeux; i la trovaritz Begonya de Sagunt també, no? Quines fotos més boniques.
Publica un comentari a l'entrada