La paraula nostra vos desitja un bon nadal a totes i tots

Nadala

Vindran anys pitjors i ens faran més dolents.
Bon Nadal.

PISA, manifestacions i altres fandangos

PISA

Ja tenim un nou informe PISA i els gurus de les polítiques educatives ja s'hi han posat. Algú, afortunadament, ha constatat la correlació entre el desenvolupament social i cultural de les famílies i els resultats acadèmics de l'alumnat, almenys pel que fa a competència lectora:

La correlación estadística dice, a grosso modo, que los hijos de los padres con un capital cultural y escolar superior leen más y mejor, independientemente de que el texto sea continuo o discontinuo, y que los hijos de padres con un capital económico superior demuestran una disposición y competencia lectora también superior. Lo más espinoso, me parece a mi, algo que apenas se ha tocado en ninguno de los comentarios periodísticos a este respecto es que, tal como explica el estudio “la relación es fuerte y explica el 46% de la variación en el rendimiento entre países: en Turquía y México, donde el 58% de los estudiantes pertenecen a los grupos sociales más desfavorecidos y en países como Chile, Portugal, España, Italia y Polonia, donde la proporción alcanza más del 20%, lo que les plantea más retos y dificultades que a países como a Noruega, Australia, Islandia, Canadá o Finlandia donde la proporción de los estudiantes desfavorecidos es menor al 5%”.

La cita és de Joaquín Rodríquez, en el seu molt recomanable bloc Los futuros del libro.
És, si fa no fa, el que ve a dir Diane Ravitch respecte a la situació del fracàs escolar als EUA. El funcionament dels sistemes educatius són l'espill de l'estructura social i econòmica de cada país i, a pesar que puguem trobar-hi exemples heroics de desclassament, persisteix aquest incòmode determinisme.

Manifestacions

Aquesta setmana hi ha hagut mobilitzacions a escala europea contra les polítiques de destrucció de l'estat del benestar que han sigut i que vindran. Així, a Grècia han viscut la vuitena jornada de vaga general. Ahir de vesprada, a la manifestació de València, no n'erem ni dos mil personetes. Estic acabant un número d'Intersindical, que és la revista cosina de l'Allioli però abasta l'activitat de la Intersindical valenciana més enllà de l'àmbit educatiu. Hi ha un reportatge sobre el model de funcionament de la mobilització a França, on es va imposar el poder de decisió de les bases sobre el de les cúpules sindicals, a través de la vaga reconduïble, una idea que evoca allò del poder dels soviets –els soviets dels inicis de la revolució, no els que van vindre després.  Buscant fotos amb llicència creative commons, per a la revista m'he trobat algunes molt xules, com aquesta de PrinNews.

Fandangos

En articles anteriors d'aquest bloc, s'ha glossat la mort d'Enrique Morente i, modernistes com són els qui ací escriuen, s'ha insistit en el caràcter avantguardista del cantaor. En efecte, l'aposta per rompre esquemes i de carregar amb riscs diversos de l'artista Morente és una de les fites de la música popular: Omega és, per a mi, un dels grans discs de finals segle XX. Tanmateix, volia jo recordar el seu vessant més íntim, amb l'acompanyament de la guitarra de l'Habichuela, fent uns fandangos del Adorno, un pal que ara no té el prestigi ni el consens de, per exemple, la buleria, però que a mi, ben cantats, em posen la pell de gallina.




Per a sentir-lo, necessiteu un navegador que suporte el tag audio d'html5, com Safari o Chrome. No sé per què, continua sense anar-me amb Firefox.

Pren aquest vals

Comencem a enyorar un minut abans de la pèrdua, i el buit resta per sempre, de forma permanent i absoluta. No hi ha res al món que el puga reomplir. Es un forat on el dolor va burxant dia a dia, on les agulles, lluny de cosir i apedaçar la pena, van fiblant la carn a cop de puntada. L’absència d’algú que estimes i admires, l’escletxa irreclamable, ens va englotint al centre del tràngol, ens fa giravoltar abans d’empassar la part més estreta de l’embús.

Intentem passar el trau de la manera més amable, amb el record. Per això, just un minut desprès de la pèrdua comencem a evocar. Cadascú fa la seua aportació d’aigua, de calç, de sorra per remenar l’argamassa amb què emplenar aquest gran buit. Cadascú aprén a conviure amb l’absència i a crear el mite.

Aquests dies ens ha trasbalsat la notícia de la mort d’Enrique Morente, una mort matinera i injusta. He començat a taponar la meua ferida escoltant una de les cançons que més m’agraden, la versió que el cantaor va fer de Take this waltz de Cohen, una adaptació del poema Pequeño vals vienés de Lorca. I he començat a ballar el vals…



En Viena hay diez muchachas,
un hombro donde solloza la muerte
y un bosque de palomas disecadas.
Hay un fragmento de la mañana
en el museo de la escarcha.
Hay un salón con mil ventanas.

¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals con la boca cerrada.

Este vals, este vals, este vals, este vals,
de sí, de muerte y de coñac
que moja su cola en el mar.
Te quiero, te quiero, te quiero,
con la butaca y el libro muerto,
por el melancólico pasillo,
en el oscuro desván del lirio,
en nuestra cama de la luna
y en la danza que sueña la tortuga.

¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals de quebrada cintura.

En Viena hay cuatro espejos
donde juegan tu boca y los ecos.
Hay una muerte para piano
que pinta de azul a los muchachos.
Hay mendigos por los tejados,
hay frescas guirnaldas de llanto.

¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals que se muere en mis brazos.

Porque te quiero, te quiero, amor mío,
en el desván donde juegan los niños,
soñando viejas luces de Hungría
por los rumores de la tarde tibia,
viendo ovejas y lirios de nieve
por el silencio oscuro de tu frente.

¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals, este vals del "Te quiero siempre".

En Viena bailaré contigo
con un disfraz que tenga
cabeza de río.
¡Mira qué orillas tengo de jacintos!
Dejaré mi boca entre tus piernas,
mi alma en fotografías y azucenas,
y en las ondas oscuras de tu andar
quiero, amor mío, amor mío, dejar,
violín y sepulcro, las cintas del vals.

Federico Garcia Lorca.
Leonard Cohen.
Enrique Morente.

Hugo Mas, en concert

Feia dies que, d’aquella manera en què només ho fan els nens, el nostre fill major ens demanava que li férem un cas especial. Vam preparar, doncs, una vesprada només per a ell i només amb coses que sabem que li agraden i que no es poden fer amb germans menuts. El pla, tot i caure en dimecres feiner -o just per això-, no li podia ser més abellidor: un concert a les 18.30 i un partit de bàsquet a les 20.30. Jo recordava que l’Hugo Mas, a qui no coneixia, actuava a l’institut del Manel. Vam arribar a Benimaclet uns minutets abans de l’inici. Jo, que estic acostumat a organitzar coses a altres instituts, no donava crèdit al munt de gent que anava un dimecres de vesprada a un concert en un institut. Ens vam seure a primeríssima fila. L’Hugo Mas ens avisava tot just començar: ells feien música molt lenta, molt tranquil·la, no hi havia cap problema a fer una becadeta. A mi m’agraden molt les músiques amb una bona dosi de buidor. De fet, com més, millor. No suporte els concerts (o les obres de teatre) que m’atabalen amb mil estímuls. Amb els temps que corren, és parlar al vent, ho sé. Però tornem al concert. Jo estava encantat: un institut que fa vida cultural més enllà de l’horari, un concert que prometia, d’un paio que desconeixia totalment, la meua parella, el meu fill gran... Tanmateix, patia una mica pel meu fill que, suposava jo, esperava un concert de pop-rock com els darrers que havia vist: Els Pets o Amanida Peiot. L’Hugo i el seu pianista -Juan Antonio Recuerda- no apuntaven en aquesta direcció.

Començà el concert amb una cançó veu-guitarra molt tranquil·la. A la segona peça es va afegir el piano. Ups! Estaven desafinats! Jo pensava aiaiaiaiai, amb les presses no han pogut afinar la guitarra amb el piano. Però clar, veig que no paren, que es recreen, que no es miren de reüll... I vaig afinar l’oïda. Ai las!, no estaven desafinats, simplement (simplement!) estaven tocant en modes diferents. I no era una boutade popera, no. Els dos músics insistien, cançó rere cançó, en unes harmonies que trencaven amb allò que calia esperar en un concert de cantautor+guitarra+piano. No és que fóra música experimental. En absolut. Senzillament caminava sobre un terreny no previsible. La veu surava en unes sonoritats, unes atmosferes amb un punt d’estranyesa sorprenent i irresistible.

Encara hi hagué una altra cosa que em va sorprendre i que mai no trobes en música diferent de la clàssica: el joc d’intensitats. Dins de la música pop, els volums solen variar poquíssim: es mantenen dins d’uns paràmetres bastant propers. En la música clàssica, especialment la contemporània, la intensitat és un paràmetre molt treballat. Els compositors de serialisme integral, per posar un exemple, arriben a atorgar un signe d’intensitat (pppp, ppp, pp, p, mp, mf, f, ff...) a cada nota. Doncs al concert que vaig presenciar, sí hi havia un ús ric dels volums. Ja sabeu que els cantants sempre han de sonar per damunt dels acompanyants. I si no ho sabeu, vos assegure que els cantants sí ho saben... En el cas de l’Hugo Mas i Juan Antonio Recuerda, no era així. L’Hugo podia amollar una llonganissa de versos en, posem, un mezzopiano i, de sobte, cridar EL MOSAIC, EL MOSAIC per continuar en mp com si res. De fet, en molts moments el cantant xiuxiuejava d’una manera imperceptible (en ocasions s’allunyava totalment del micròfon). És a dir, en aquells moments, la lletra o el cantant no eren allò important sinó que la totalitat, el conjunt, prenia aquest paper. La veu ja no era paraula sinó pur so. Però no a la manera d’un vocalise sinó que migdesapareixia, mai no del tot, sota la presència del piano i la guitarra. Em recordava, permeteu-me, el contrast entre el cant gregorià on, òbviament, la lletra era cabdal i la Polifonia de Nôtre-Dame (uns pocs segles posterior) on melismes de trenta i quaranta segons feien incomprensible el text i el relegaven a una funció menor tot i ser lletra religiosa cantada per monjos.

La veritat és que el concert resultà no només tota una troballa sinó, principalment, un plaer. Si no coneixeu l’Hugo Mas, espavileu perquè no se vos pot passar. A més del que acabe d’explicar, té una veu magnífica -plena de matisos- i fa un ús preciós del sempre difícil equilibri entre versos entonats i versos recitats dins de la mateixa cançó. Ací la referència, i el record, a l’Ovidi esdevé indefugible. Ja sabeu com són els alcoians...

En acabar el concert, el meu fill va insistir a comprar el cd i fer-se’l signar pels artistes. I ja fa deu dies que al cotxe només sentim que si La Nuesa, que si Je dors...... (el Manel la taral·leja en francés -el seu francés-) i la seua favorita: Daltabaix d'una sextina.

Un cop acabat el concert i les dedicatòries, vam fer cap a la Fonteta a veure perdre el Ros Casares. No diríeu mai el contrast.

Tot encontre és una cita

No sé quants anys en deu fer, tres, quatre, cinc… Una etílica matinada de La Nit de l'Olla alcoiana es trobava aquest servidor i les seues circumstàncies agafat a la barra exterior del Dedins (com el seu nom indica, baret situat a la Plaça de Dins del meu poble) per salvar-se del naufragi d'aquelles hores que s'estenen entre el final de l'aldarull noctàmbul i les incipients clarors que esquitxen els carrers de solitaris festers ja preparats per a la Diana i mudats com un margalló. Jose, el jazzman i antic cambrer del local, va accedir generosament a servir-me el penúltim plis-plai, a donar-me conversa (segurament es trobava tan col·locat com jo) i a posar unes plaquetes (com hauria dit Jimmy, el d'El Zoo del carrer del Tap) de bona música. L'espectacle a la meua esquena era el propi i lamentable que es pot patir després de la batalla que lliuren els amants del plàstic i de la suor dels altres, la majoria fins i tot en el civilitzat Alcoi: una estesa immunda de brossa que feia intransitable aquell escenari de la meua infantesa-joventut-maduresa…, i més urgent embarcar-se en el darrer vaixell del Dedins.
Llavors se'm va col·locar al costat de la barra un jove vestit amb abric llarg, d'elegància discreta, somrient i fresquet com acabat de llevar-se, tot i que –vaig saber després– l'havia feta tan llarga com jo, però probablement no tan intensa, o és que els anys són la millor B-12. Al cap d'una estona em va demanar si jo era el Manel tal i tal, a la qual cosa vaig contestar naturalment que sí afegint-hi, després d'una breu pausa, el consuetudinari “per què?” amb què solem arribar al cabdell. “Jo sóc Hugo, Hugo Mas. He musicat la teua Cançó de l'alba”, va contestar. El nom d'aquell cantant m'era conegut perquè no feia gaire que havia protagonitzat una memorable escena que m'havia produït molta alegria. El periòdic local, el Ciudad, havia organitzat un d'aquells festivals d'autobombo que tant agraden a alguns paisans per nomenar personatge alcoià de l'any o una cosa així el llavors (i actual, per desgràcia) alcalde del PP Jordi Sedano. Entre altres actuacions, Ramon Climent, director del diari i inventor de la farsa, havia programat la de l'Hugo Mas que, fent-se el llonguis durant els assajos previs, n'havia preparat una de bona: davant la plana major del PP alcoià, empresaris i altres llepaculs de tota mena, en el marc incomparable de la Sala Calatrava, quan li va arribar l'hora va començar amb una versió d'Al meu poble Alcoi del mai no prou denostat Ovidi Montllor, versió en què intercalava comentaris i acusacions, amb el dit en alt i noms i cognoms, contra aquella patuleia de depredadors de la ciutat. No cal dir que m'hauria encantat veure com anava canviant la cara d'aquells pròcers convocats per al panegíric i els aplaudiments, l'elogi exultant i els besamans, davant la gosadia d'aquell jove que posava el dit en la nafra i els cantava la quaranta en nom del més conscient del nostre poble i la seua memòria. I m'hauria agradat també veure Ramon suar la pallola, Ramon, pobre, que encara no ha perdonat a Hugo l'estupenda malifeta de cagafestes que va tramar.
Els detalls d'aquell perfecte J'accuse els vaig saber després de boca del seu protagonista. De moment tenia aquell xicot recolzat al meu costat a la barra del Dedins, dient-me que m'havia musicat aquells versos dedicats a l'Ovidi. Però a segons quines hores de la nit-matinada l'últim que faig és prendre'm seriosament a mi mateix, fins i tot en la meua part més indeleble, la de la poesia, de manera que vaig continuar libant el meu cafè i, després d'agrair-li'n educadament la versió que, vaig mentir-li, tenia moltes ganes d'escoltar, vaig girar la conversa cap al terreny que sabia comú: el de la literatura, no precisament la pròpia.
No sé a compte de què, doncs, va venir Roberto Bolaño a la conversa, probablement perquè jo encara em trobava trasbalsat per la lectura de Los detectives salvajes. Fou llavors que vaig saber que l'Hugo tenia a la butxaca una d'aquelles confessions d'autèntic seductor que el caracteritzen: “El vaig tractar molt a l'època de Madrid”. “Que vas conèixer el Bolaño? No fotes!”. Estalvie al lector la literalitat dels instants que van seguir a aquella bomba perquè estan mig velats per la boira del temps. Només afegiré que amb aquella cançó de l'alba, en l'incomparable marc de la desolada Plaça de Dins, amb Jose per tesimoni, es va segellar l'encontre d'una cita entre dues generacions que beuen de la mateixa flama alcoiana, una amistat que ens ha dut a compartir poesia i cançó per alguns escenaris.
Deixe per a un altre moment alguna cosa així com una aproximació a la cançó de l'Hugo, que considere artista d'una peça, que treballa des de la paciència creativa i inexcusable de la independència, que té moltes coses a dir perquè tot just comença ara com un esclat poderós i que ja ha fet un salt important en la transformació de la continuïtat, en l'harmonia entre el pas i l'horitzó. Acabaré, doncs, convocant-vos al concert que ens farà el proper dimecres 1 de desembre a l'institut on treballe. Salut.

"És molt més fàcil parlar d'acomiadar els professors que fer alguna cosa respecte a la pobresa"

Entrevista a Diane Ravitch a Good (II)
Aquesta és la traducció de la segona part de l’entrevista mantinguda per Liz Dwyer, amb Diane Ravtich i publicada avui mateix al magazine Good. Si no haveu llegit la primer part, la teniu traduïda també en l’article anterior d’aquest bloc.

GOOD: Què diu vostè als reformistes que diuen que la pobresa no importa i que els professors han de ser capaços d'obtenir els mateixos resultats sense importar els ingressos d'un nen?

Diane Ravitch: La gent que diu que la pobresa no importa, només fan que vendre fum. Quan ens fixem en la Harlem Children's Zone (Zona dels Nens de Harlem, coneguda com a HCZ) és un model que s'ocupa d'assumptes mèdics, de problemes socials i de problemes familiars. Si té efectes en els resultats acadèmics o no, això és genial, perquè les necessitats humanes han de ser afrontades. HCZ obté bons resultats, però no resultats sorprenents. En les últimes proves de l'estat, només va aprovar el 40 per cent dels nens. En el setè grau, Geoffrey Canada és on els nens havien estat allà durant tres anys, només el 15 per cent d'ells van complir amb els estàndards de l'estat.

En qualsevol cas, HCZ demostra que els recursos són importants perquè la seva organització compta amb més de $200 milions en actius. Sospite que si cada escola pública de Harlem comptara amb els recursos de Geoffrey Canada, si poguera tindre també una aula de 15 nens amb dos mestres, podrien obtindre els mateixos resultats, o fins i tot millor.

La Harlem Children's Zone és una organització no governamental el propòsit de la qual és “trencar el cicle de la generació de la pobresa”, i Geoffrey Canada és el seu impulsor.

GOOD: Per què llavors aquesta renúncia a parlar sobre la connexió de la pobresa amb el fracàs escolar?

Diane Ravitch: És molt més fàcil parlar d'acomiadar els professors que fer alguna cosa respecte a la pobresa. Almenys un 20 per cent dels nostres nens viuen en la pobresa, xifra que ens anivella amb els països del tercer món, com Mèxic i Turquia. Davis Guggenheim ens compara amb Finlàndia. Finlàndia té menys d’un quatre per cent dels nens en situació de pobresa.

No es pot dir que les escoles són les responsables de la pobresa, no, és l'economia, és la industrialització, és la fuita de llocs de treball a l'estranger. Tenim problemes econòmics greus i d'alguna manera sembla que tota la responsabilitat siga dels mestres. Durant els últims mesos he estat de gira parlant amb els mestres i estan profundament desmoralitzats. No podem millorar les nostres escoles apallissant als mestres.

GOOD: Han de modificar els sindicats la seua postura sobre l’estabilitat laboral o la seua manera de reaccionar a l’avaluació del professorat?

Diane Ravitch: Els sindicats no escriuen les regles. Sempre que vostè signa un contracte, el signen dues ambdues parts. La direcció i els sindicats s’asseuen junts i negocien un acord. Si a l'administració no li agrada el contracte, haurà d'insistir en canviar les regles. Estabilitat laboral no vol dir que vostè té feina de per vida. Estabilitat vol dir que vosté, després d'haver ensenyat durant un cert nombre d'anys –en la majoria dels llocs és un període de tres anys i en alguns és de quatre–, algú en l'administració decideix que ets prou bo per a consolidar determinats drets.

Els mestres no es donen a ells mateixos l’estabilitat. És l’administració qui els dóna estabilitat. L’administració té de tres a quatre anys per a decidir si no ets un bon mestre, i estàs acomiadat. Això no és el que fan en altres països. El que fan en altres països és donar suport als mestres, el ajuden i els tutelen.

Tenim un problema en aquest país. Tenim 3.500.000 mestres i al voltant de 300.000 eixen de la professió docent cada any. Alguns d'ells es retiren, alguns d'ells són acomiadats, alguns d'ells abandonen voluntàriament perquè pensen que la docència no és per a ells. No se senten realitzats. Les condicions de treball són miserables i no han tingut cap tipus de suport.

Un dels experts acadèmics que apareixen en Waiting for Superman diu que cal despatxar entre un 6 i un 10 per cent més professors cada any. Això significaria que hauríem de trobar 500.000 mestres nous cada any. Això és molt difícil, perquè només hi ha 1,5 milions de graduats universitaris cada any. Estem fent molt poc per a crear un cos docent fort i resistent.

En comptes d'això, estem creant una porta giratòria i diuen que si no ets bo, estàs fora i portarem a un de Teach For America. Envien 8000 jovenets a estar en l’escola durant dos anys i després se’n van. Aquesta no és manera de construir una professió. El que faria si forem seriosos sobre l'educació –que crec que no som– seria desenvolupar una professió forta. Això és el que han fet en altres països que mirem amb enveja, com Finlàndia i Corea i Japó.

Teach For America és una organització no governamental que recluta llicenciats acabats de graduar en les universitats elitistes dels EUA per a ensenyar durant dos anys en comunitats pobres arreu el país. Reben el sou de mestre i són, durant aquest període, membres plens de la comunitat escolar.

GOOD: Què ha de fer el ciutadà corrent per defendre l'educació pública?

Diane Ravitch: Vaig estar a San Diego la setmana passada i estic molt impressionat amb el que està passant allà. Hi ha una associació entre la junta escolar, el lideratge del districte i el sindicat de mestres. Estan tractant de desenvolupar el que ells anomenen "la reforma basada en la comunitat escolar." A cada escola hi haurà aquesta mateixa associació entre el director, els mestres, els pares, els nens i persones treballaran en un ambient de col.laboració, no de confrontació.

Sona molt bé, però el parlament de Califòrnia ha proposat altres $140 milions en retallades pressupostàries i probablement hi haurà altres 1.000 mestres que perdran els seus llocs de treball i la ràtio de les classes va en augment. A causa de l'atmosfera que hi ha al país i tot el que estem escoltant provinent de Washington i de Davis Guggenheim i Waiting for Superman, la gent diu: “Bé, ja en gastem prou, en educació. Per què hauríem de imposar-nos més impostos en educació?” Així que, en comptes de millorar les escoles, el que veurem són més retallades pressupostàries i la pèrdua al llarg del país de professors amb experiència.

GOOD: No hi ha una fòrmula màgica que puga millorar l'educació pública però, tenint en compte tot el que vosté sap, si pogués canviar una sola cosa, quin seria?

Diane Ravitch: He fet una proposta a Washington, i ha estat rebutjada: per què no exigir a cada escola que rep fons federals que tinga un programa complet d’arts i música, i arts visuals i escèniques? Van dir que no podia ser. Però aquestes són coses que uneixen els nens. Aquestes són coses que motiven als nens a venir a l'escola, sobretot en el centre de les ciutats. No Child Left Behind ens té tan esparverats que un gran nombre de nens només passen el dia preparant-se per al pròxim examen.

No Child Left Behind és el nom amb què és coneguda la reforma educativa impulsada per l’administració de George Bush II. La pròpia Diane Ravitch va estar involucrada com a assessora del secretari d’Educació en l’impuls d’aquesta llei. En un post anterior vaig comentar els resultats catastròfics que va tindre aquesta iniciativa reformista.
Com a tancament, un vídeo amb la Ravitch parlant davant un auditori de mestres sindicalistes a Los Angeles, el passat 24 de setembre.

Entrevista amb Diane Ravitch a Good

Reproduisc la primera part de l'entrevista amb Diane Ravitch que acaba de publicar Good. Crec que és molt interessant i sumaritza els seus punts de vista dissidents sobre l’actual corrent reformista als EEUU. Aquest corrent carrega contra el professorat, en general, i els seus sindicats, en particular, i els culpabilitza de l’estat ruïnós del seu sistema educatiu.
Good és, alhora, una publicació impresa i un web a internet amb una orientació, més o menys, progressista, sobre tot en temes d’ecologisme. Promou la participació activa i la responsabilitat dels ciutadans en la vida democràtica i jo diria que són obamistes, si se’m permet la llicència, amb tot el que això significa de bon rotllet, gust pel disseny exquisit, fascinació per les noves tecnologies i per tot allò que siga aparentment trencador i reformador. Sempre té coses interessants o, si més no, curioses, i destil·la optimisme i positivisme. En el debat sobre la reforma del sistema educatiu ha donat molt d’espai als punts de vista dels reformadors, i sempre ha posat de relleu els èxits de determinades escoles charter i l’actitud i implicació de personatges com Bill Gates o Mark Zuckerberg, la qual cosa entenc que la posiciona com a part activa en la difusió d’aquestes postures antisindicals, liberalitzadores i contràries al sistema públic.
Diane Ravitch és l'autora del llibre The Death and Life of Great American School System: How Testing and Choice are Undermining Education, (Vida i mort del Gran Sistema Escolar Americà: Com l’avaluació i la lliure elecció estan minant l'educació), que ja vaig comentar ací.

L'experta en educació, autora i professora de la Universitat de Nova Iork (NYU), Diane Ravitch, creu que la vida dels estudiants hi conté molt més que els resultats de les seves proves. El seu llibre més venut, The Death and Life of Great American School System: How Testing and Choice are Undermining Education situa les posicions de Ravitch com una de les crítiques més obertes de l'actual onada de reformadors de l'educació. El més interessant a destacar és que els seus punts de vista actuals suposen un marcat allunyament de les creences que tenia en la dècada de 1990, quan treballava com a assistent del secretari d'educació, tant amb el president George HW Bush, com amb el president Bill Clinton. Ravitch comparteix amb nosaltres la seva recepta per a millorar el rendiment acadèmic a les escoles de la nostra nació.

GOOD: Si la llibertat d'elecció d'escola per part dels pares és el camí equivocat, perquè està al centre del debat actual sobre la reforma de l'educació actual?

Diane Ravitch: La lliure elecció d'escola s'ha convertit en un fenomen en gran part pel suport que rep de gent increïblement rica i poderosa. En realitat, no tenim cap evidència que l'elecció d'escola millore l'educació per a la majoria dels nens. El millor exemple que tenim de llibertat d'elecció d'escola, i de com afecta això a les escoles de les ciutats és el de Milwaukee, que ha tingut lliure elecció d'escola més temps que qualsevol altre lloc als Estats Units. Es va iniciar un programa de xecs escolars el 1990 per la qual cosa hi ha hagut cupons durant 20 anys, i escoles “charter” des de fa gairebé 20 anys. Hi ha prop de 20.000 nens a Milwaukee amb xec escolar, uns 17.000 en “charter” i uns 82.000 es troben a les escoles públiques normals. Així que aquesta és una ciutat que té un pròsper sector d’escoles de lliure elecció i, per eixe raonament, hauria de ser la ciutat amb la millor estadística d’èxit escolar del país, tanmateix no ho és. És una de les ciutats amb un rendiment escolar més baix.

El 2009, Milwaukee va decidir participar en les proves nacionals que va dur a terme el govern federal. Va ser una de les ciutats amb més baix rendiment del país i els nens afroamericans a Milwaukee, que són l’objectiu de tot això de la llibertat d'elecció d'escola estan rendint realment per sota dels nens afroamericans de Mississippí, Louisiana i Alabama.

El pensament actual és que hem de desfer-nos dels sindicats, que hem vincular la remuneració del professorat al seu rendiment, que hem de ser capaços de contractar i acomiadar a tot aquell que desitgem per qualsevol raó, i hem d'utilitzar els resultats de les proves per emetre judicis sobre qui és bo i qui no, i ara tenim una gran quantitat d'investigacions que demostren que les escoles charter no ho estan fent millor. L'estudi CREDO mostra que només una de cada sis es comporta millor que el col·legi públic del barri, que dues de cada sis es comporta pitjor, i que la resta obté els mateixos resultats.

Ací es refereix als vouchers, o xecs que la ciutat donava als pares perquè pogueren elegir en quina escola matriculaven els seus fills. Aquesta iniciativa va ser copiada ja fa anys per l'ajuntament de la ciutat de València amb les escoles de l'atapa d'infantil, sense que l'experiència hi haja tingut cap rellevància social, llevat de la d'enriquir algun empresari amb els diners públics. Per altra banda, les escoles charter serien, en general, l’equivalent a les nostres escoles concertades, tot i que hi ha una gran varietat d’escoles charter. Són escoles privades finançades amb diners públics, encara que pot haver-hi escoles charter com a divisions relativament autònomes dins una escola pública, o poden rebre fons de diversa procedència, com donacions de pròcers, tipus Bill Gates, el de Microsoft, o Mark Zuckerberg, fundador de Facebook. Quan fa referència als rics i famosos assenyala aquestes personalitats, entre d’altres. CREDO és un estudi fet per la universitat d’Standford sobre les escoles charter americanes.
A continuació es refereix al documental Waiting for Superman que, pel que he llegit, perquè no l’he vista, mostra en termes prou patètics l’estat del sistema educatiu nord-americà i en culpabilitza directament el professorat i els seus sindicats.

G: "Esperant a Superman", suggereix de hi ha una despesa molt alta en educació, mentre que altres nacions que gasten molt menys obtenen al remat millors resultats. Quins són els seus pensaments?

DR: Crec que Davis Guggenheim ha impulsat, creat i fet una pel·lícula per atacar el sector públic, atacar els sindicats, atacar als mestres, i dir que els professors són els únics responsables si els nens no els va bé a les escoles. La conclusió a què arriba és que cal que les empreses privades administren les escoles i que cal desfer-se dels sindicats. Però és cert que els Estats Units estan invertint el suficient en educació?

He parlat amb moltes audiències de mestres i administradors, i sempre els he preguntat si hi ha algú que tinga prou recursos per fer la feina. Encara no hi ha hagut ningú que alçara la mà i diguera: "Sí, les nostres classes són de la mida correcta i tenim recursos suficients, moltes gràcies." I si s'està ensenyant als centres de les grans ciutats, definitivament la resposta és no.

L'entrevistadora, Liz Dwyer, que es presenta com a ambaixadora en educació de la casa Pepsi-Cola, es refereix a les opinions de Michelle Rhee, sense esmentar-la. La senyora Rhee va ser consellera d'Educació de la ciutat de Washington D.C. on va emprendre un ambiciós projecte de reforma que consistia, entre d'altres coses, en despatxar el professorat i personal d'administració d'aquelles escoles en estat de fallida –entesa com a baix rendiment acadèmic segons proves estandarditzades–. A Rhee se la presenta com a una heroica professora que amb el seu esforç personal va aconseguir millorar els resultats acadèmics de l'alumnat de l'escola de Baltimore on treballava.

G: Què passa amb els que diuen que en realitat no hauria de importar quins són els recursos als quals té accés un professor, perquè de totes maneres segueix sent el principal factor en l'assoliment de l'estudiant?

DR: No és que els professors no importen, perquè importen, però si parles amb la gent que treballa en l'entorn de les escoles, ja siguen els pares, els mestres i, fins i tot, els nens, et diran que la família és el factor més important. La família és la que pren les decisions, o crea un context al voltant dels nens perquè arriben a l'escola preparats per aprendre o no; si una llar té llibres i revistes, o no; si la família es compon de persones amb una educació universitària o no; si hi ha un diccionari en casa o no. Totes aquestes coses tenen un impacte enorme en la preparació per a l’aprenentatge dels nens quan arriben a l'escola.

Això no vol dir que els nens pobres estiguen condemnats al fracàs. No ho estan. Només significa que les probabilitats estan contra ells. Les probabilitats afavoreixen els nens amb diners. I per això, si vostè busca en qualsevol prova feta als Estats Units a partir de la SAT hi ha una estreta correlació entre els ingressos familiars i les puntuacions al SAT. I això s’aplica a totes les proves perquè els ingressos familiars tenen un impacte sobre la salut dels nens, la seva nutrició i la seva preparació per a l'escola.

El SAT és l'Scholastic Aptitude Test, una prova general de llengua i matemàtiques que es fa als EEUU a l’alumnat de secundària que aspira a anar a la universitat; els seus continguts no es refereixen als d’un curs concret; em sembla que no té caràcter selectiu, com la nostra PAU, però no ho sé cert.
Traduisc ací tenure per “estabilitat laboral”, tot i que és un concepte molt més ampli. Tenure és una condició que obté el professorat com a garantia per a la seua independència i llibertat de càtedra. Un professor/a no pot ser despatxat per ensenyar allò que creu que deu ensenyar, de la manera que creu que deu ensenyar. Aquesta garantia, que és una tradició centenària en el sistema educatiu americà, està en el punt de mira dels reformistes americans perquè és un obstacle per desfer-se dels que ells anomenen “mal professorat”. Per suposat, els sindicats s’hi oposen fortament.
Dilluns hi haurà el segon lliurament de l'entrevista on Ravitch tractarà sobre la connexió entre pobresa i èxit de l'estudiant, el debat sobre l’estabilitat laboral del professorat i les seves idees sobre el que realment podria redreçar les escoles.

La plantà

Avui comença el període de campanya per a les eleccions sindicals del proper dos de desembre que per a les persones que fem aquest bloc suposa una certa implicació personal, perquè dos són candidata i candidat, i un altre, un servidor, treballa en l'ombra.
Normalment, i pel que m'han contat, la preparació de la campanya electoral comença molts mesos abans. De fet, per a l'anterior campanya, la del 2006, els materials ja estaven, en alguns casos, impresos al setembre. En canvi, les circumstàncies del final del curs passat i el començament d'aquest, marcats per unes retallades generalitzades –i que van resultar ben traumàtiques per al departament de publicacions d'STEPV– i la convocatòria d'una vaga general a tot l'estat, que absorbien la capacitat productiva d'un sindicat relativament petit, van fer que arribàrem a finals de setembre sense que la campanya estiguera gaire definida. Teníem un parell d'idees que, probablement, eren més correctes des del punt de vista gràfic, o més acadèmiques si voleu, però que no acabaven de enganxar-nos. El concepte que volíem expressar era complex: en primer lloc, calia manifestar la resposta a totes les agressions de què estan sent objecte la classe treballadora i els sistemes de protecció social públics, en general, i els treballadors i treballadores de l'ensenyament valencià i el mateix sistema educatiu públic. Al mateix temps, el missatge no havia de comunicar encara més foscor al panorama, ni espantar a un personal que ja se sent prou frustrat i impotent  –com diu la màxima franciscana: Senyor, fes de mi un instrument de pau–. I a més a més, havia de replegar el que han estat quatre anys ben intensos d'activitat sindical, no sols pel que respecta a les mobilitzacions, com les que encapçalava la Plataforma per l'ensenyament públic i el moviment sindical i social unitari d'oposició a les ocurrències del conseller d'Educació, sinó que havia de visibilitzar també el treball d'atenció i servei al professorat que desplega el sindicat de manera quotidiana, per mitjà de les guàrdies i les visites als centres dels i les permanents –los liberaos–, la web i les guies que s'elaboren per ajudar en la, per a mi, esotèrica convivència amb l'administració.
Per si era poc, calia evitar tota referència als altres sindicats amb els quals, després de tot, s'ha de competir. L'STEPV té un com a principi no atacar mai els altres sindicats sinó buscar, sempre que siga possible sense trair els seus plantejaments, el màxim consens i unitat dels treballadors i treballadores. Al final de la correguda, i cadascú a la seua manera, compartim l'objectiu de la defensa d'uns interessos de classe front a un poder que, dia sí, dia no, mostra la seua cara més voraç.
Al final degué emergir eixe caràcter blavencià, que deu ser que tinc imprès a foc en l'inconscient i, ajuntant ninots, em va eixir aquest mena de falla, feta amb algunes de les icones que hem anat elaborant en l'Allioli aquests quatre anys.

Entelèquia ascendida, que pren el cel a l'assalt, o bé nau extraterrestre a punt d'envair els arrossars de l'Albufera entre nuvolets inspirats en els crèdits dels Simpsons, la falla plantada aquesta nit de tardor ofereix el seu suport a un professorat que planta cara i exigeix el respecte que mereix el seu treball, les condicions en les que el fa i el poble valencià al qual serveix, com a plataforma de progrés per a la construcció d'un avui i d'un demà més just i més lliure.

Identitat virtual (o non solum)

Qui és vosté? I què fa aquí? La veu de l'individu repetia aquesta frase mentre l'escenari s'omplia de gent: només un actor i, en canvi, centenars de personatges. Allà un lampista, o el del cadastre. Un gest, una cançó i unes ulleres. Això, la màgia del teatre. Allà, al pati de butaques, ella hi feia de públic. Aquell, el moment en què ho va veure clar. Algú li deia que així no anàvem bé. Algú li havia dit que, amb el temps, aprendria a fer veure que escoltava allò o allò altre mentre, de cap, podria refer la llista de mercadona. Algú, que no era ella, començava a desconfiar d'aquella realitat. Ella mateixa, identitat que havia esdevingut doble, o triple, sóc una altra, arribava cada matí a la fàbrica sense saber com. És el cotxe que m'hi porta, deia. Quina de totes era ella? Sóc de fora, sóc d'aquí. Algú li va dir que feia cara de policia. Alguna cosa li passava que no la deixava reconéixer-s'hi. El miratge de la pantalla era el seu refugi. Allò, una altra identitat. Allà, un silenci nítid. Algú la va sentir. Un crit com aquell del Coppini. I tot seguit, allà, com si res, com a la cançó, allò, un somriure irreal que baixava per l'escala.

Introducció al còmic (I)

Presumptament morim quan deixem de respirar. Sembla més versemblant l'opció de morir quan perdem la capacitat d'aprendre (o d'encuriosir-nos).

Un dels factors més potents d'aprenentatge en la meua vida són els meus fills. No només les coses més òbvies -i més profundes- com ara paternitat, masculinitat, criança, autoestima, docència (crec que sóc millor profe des que tinc fills)... Els meus fills també em mouen a aprendre coses col·laterals com ara... el còmic.

De menut, jo era un tipus ben normal: sentia poca música, llegia poc i mirava pocs còmics. Només el cinema m'omplia d'una manera especial (recorde els cicles que feien en la televisió: Spencer Tracy, Hitchcock, Cary Grant...). La música i la literatura vingueren més tard. I els còmics, no fa gaire.

El meu fill major agafa la son mentre li contes un conte. Ara mateix no aguanta més d'un parell de vinyetes -fill de tabal, tabalet-. Té igual que siga un conte de text o un Mortadel·lo. Però quan era menut, no hi havia prou contes en el món! Un conte, un altre conte... no s'adormia mai. Vist amb perspectiva i amb la pel·lícula melangiosa i positiva que sempre aportem als nostres records, tot plegat tingué moltes coses positives. Una d'elles és la d'obligar-me a repetir i repetir els contes. Jo no tinc la mateixa tolerància a la repetició que els meus fills, de manera que mentre anava llegint o traduint el conte, vaig començar a fixar-me en les il·lustracions. Moltes d'elles eren rutinàries però moltes altres resultaren ser fascinants. Hi vaig descobrir tot un món de detalls pictòrics, de jocs de colors que m'encuriosiren sobremanera.

Aquestes són algunes de les il·lustracions fantàstiques que em van fer obrir els ulls a una altra manera de narrar i que vaig mirar i remirar tot estirat al llit del meu fill:

(Autoria: J. Mitxelena - La Bruixa desdentada-, Pep i Marc Brocal -Que bona!- i M. Seoane -El meu iaio és una gata-. Tots tres estan editades per Bromera. )


Recorde la nit que vaig descobrir com canviaven el color de les parets a Mortadel·lo. Encara avui no n'entenc la funció però em va fer descobrir un llenguatge nou, un llenguatge amb una entitat pròpia.

THE LOCH OF THE GREEN CORRIE

L'estiu passat vam estar-nos vint dies a Vancouver i la Colúmbia Britànica en companyia del meu germà Cèsar i del seu company Chris. En bona mesura dec al meu great brother, com m'agrada d'anomenar el meu amic-cunyat (parella de paraules que no sempre s'avenen bé), que és big i great alhora, el meu interès per l'anglès i la seua cultura. Veure amb quina facilitat, per descomptat no exempta de britànica disciplina, va arribar ell a dominar el castellà en un parell o tres d'anys, em va animar a endinsar-me pels esvarosos territoris de l'anglès fent el cor fort, que tothora rebota contra la tàpia de la meua sordesa, i viatjant des del zero o quasi de què partia a una altura que em permet haver-me-les ja amb una certa fortuna amb novel·les, assajos i poemes. Al Canadà, a banda d'algunes altres coses, m'hi vaig emportar The New York Trilogy de Paul Auster, de qui ja havia pogut llegir en l'idioma original el seu Man in the Dark i alguna altra novel·la en traducció catalana. Chris, que és un àvid i exigent lector (bé, de tant en tent s'abandona a l'abducció d'algun fast-food literari, sobretot amb les basques estivals de la Marina, tot s'ha de dir), als primers compassos de la nostra entranyable experiència pacífica (del Pacífic, vull dir també), em va recomanar de tot cor la lectura d'un text que li havia agradat força i que acabava d'assaborir amb molt de plaer. Es tractava (es tracta) de l'última obra d'Andrew Greig, un poeta escocès fins aleshores deconegut per a mi: At the Loch of the Green Corrie (2010). Per entendre'ns l'encabríem en el sofert gènere de l'assaig, d'un tipus d'assaig inusual per aquestes contrades i que probablement només pot fer un poeta de la qualitat d'aquest autor escocès. El llibre narra (descriu, reflexiona…) l'aventura d'anar a pescar una truita com a homenatge pòstum al seu amic, el poeta Norman MacCaig, mort uns mesos abans. Però aquesta és només l'excusa argumental perquè en el fons el que traça Andrew Greig és un viatge a la poesia de l'autor homenatjat, al propi passat, a les raons últimes de la poesia i, sobretot, al paisatge primordial de les Highlands escoceses, a la profunda identificació que s'estableix entre l'home, la terra i la paraula. Vaig devorar, tot i les dificultats i els laberints que em plantejava la llengua riquíssima d'Andrew Greig i les flexions volgudament escoceses de la seua veu, el llibre durant els dies de Vancouver. No deixava de ser estrany viatjar físicament pel Canadà però tenir l'esperit impregnat dels verds d'Escòcia, de la soledat dels seus paratges, de nadar en l'aigua intocable dels seus lochs i sentir l'olor de torba dels seus destil·lats (que libàvem també a glops petits i en veritat gràcies a una ampolla que havíem tingut la prevenció de comprar a l'últim aeroport britànic). No deixava de ser estrany tenir el cap en la poesia del tàndem Greig-MacCaig i en les terres escoceses mentre viatjava per aquella porta al Gran Nord de les expedicions del dinou (i els fantasmes de Jack London i Malcom Lowry tentinejant pel barri de Gastown) malgrat l'evident fil que uneix Escòcia i la Colúmbia Britànica i que apareix pels cognoms i la memòria, la immensitat i els llacs que esquitxen, com grans bassals, el mapa infinit de Canadà.
El poema, la traducció del qual tinc ara la gosadia de presentar-vos, crec que parla molt bé de tot això que amb línies grosses he tractat d'explicar ací. En ell es concentra tot el sentit del llibre At the Loch of the Green Corrie. D'entrada, hi trobe unes dificultats insalvables. La mateixa paraula loch, es pot traduir alegrement per llac? Ho dubte. I corrie, que és un espai de terra plana on s'assenta un petit loch o una cosa aproximada? Amb tot i aquestes “traïcions”, la senzillesa i profunditat dels  versos de Greig, la manera com dibuixen el sentit del que és l'experiència poètica, em van captivar des de primera hora, de manera que un dia em vaig sorprendre traduint-los al català i avui em decidesc a oferir-los als lectors de LPN. Salut! (I un altre dia em sorprendré –qui no se sorprèn és perquè no vol– fent-vos cinc cèntims de MacCaig, un altre poeta immens, perquè continue la conversa també en aquestes pàgines.)

1.800 FEET UP
The flower –it didn't know it–
Was called dwarf coronel
I found this out by enquiring.

Now I remember the name
but have forgotten the flower.
The curse of literacy.
And the greed for knowing–

I'll have to contour again
from the Loch of the Red Corrie
to the Loch of the Green Corrie
to find what doesn't know its name,
to find what doesn't even know
it's a flower.

Since I believe in correspondences
I shrink in my many weathers
from whoever is contouring immesurable space
to find what I am like –this forgotten think
he once gave a name for.

A 1.800 PEUS La flor –ella no ho sabia– / Es deia coronel nana. / Ho vaig descobrir preguntant // Ara recorde el nom / però he oblidat la flor. / La maledicció de la lletra. / I l'ansietat per conèixer– // He de recórrer de nou el camí / que va des del Llac de la Vall Roja / al Llac de la Vall verda / per trobar allò que no coneix el seu nom / per trobar allò que ni sap / que és una flor. // D'ençà que crec en les correspondències / m'empetitesc en qualsevol oratge / des d'aquell que recorre immensurable espai / per buscar el que és com jo –aquesta cosa / oblidada a què un colp vaig donar nom.

France

Ja sabreu la que s'està muntant a l'altre costat dels Pirineus amb totes les protestes contra els retalls socials que vol imposar Sarkozy. Com també sabreu, França està a anys llum de nosaltres pel que fa a cobertures socials i inversions públiques. Els retalls de Sarkozy semblen de Bob Esponja comparats amb els de ZP. I en canvi, tot el món s'està llençant al carrer per dir que No. Però és que fins i tot els funcionaris. Sí, heu llegit bé: els funcionaris. I clar, jo no em puc estar de comparar les dues vessants pirinenques. I em vénen al cap un enfilall de barbaritats que m'he hagut d'empassar les dues darreres vagues. Barbaritats provinents de mestres i professors/es, un grup de persones que fa quinze o vint anys eren l'avantguarda de la solidaritat i ara han esdevingut -generalitze, vosaltres m'enteneu- un estament profundament individualista, insolidari i reaccionari.

1. Anar o no anar a la vaga és qüestió personal -des de quan una vaga és personal i no col·lectiva?-

2. No estic d'acord amb els sindicats -i sí estàs d'acord amb les mesures del govern-

3. Li fem un favor a la dreta -segons qui et pega la bescollà, respons una cosa?-

4. Els funcionaris estem massa bé i seria ofensiu fer vaga amb la que cau -aquesta frase amaga, en el fons, una insolidarat inexplicable-

5. No servirà de res -des de quan les vagues es fan només si serveixen d'alguna cosa? Només jo ho faig per decència i per, com deia el meu amic Robert, poder mirar-me a l'espill cada matí?-

6. La vaga és una mesura del segle XIX -un altre amic, Josep, em deia: una mesura del XIX contra uns atacs propis del XIX-

7. etc...

Però deixava per al final la més dura, la que més em va colpir:

8. No vull deixar de cotitzar un dia -no sabreu mai l'esforç de contenció que vaig haver de fer per no perbocar-li damunt el meu esmorzar i la meua ràbia-.

Samsa

El Gori sabia que el fet de viatjar li permetia de mantenir la distància emocional considerada suficient per sentir-se un home lliure. De ben menut ja havia intuït que la tendència a l’escapada li conferia una certa garantia d’independència, raó per la qual s'escapolia sovint. L’autodomini anava creixent a mesura que ell també ho feia, de manera que per sí o per no, qualsevol motiu era prou per fugir del seu poble.

Aquell nen esmunyedís esdevingué un jovencell solitari i escadusser, apassionat dels atles i de les guies michelín. Així, en creuar la ratlla que li atribuïa la majoria d’edat, el xicot es va fer amb un permís de conduir i el certificat d’aptitud professional, fins al punt que d’aquella debilitat en féu la seua ocupació. Vuit hores reglamentàries conduint un autobús de línia estatal no abastava la seua determinació més íntima, per la qual cosa es va decidir a emplenar el temps d’esbargiment tot fent de traginer de mercaderia urgent. Fins i tot havia començat un curs per correspondència que l’acreditaria com a agent comercial per si la companyia de transport per a la qual treballava feia fallida o l’acomiadava; tal i com estaven les coses no es podia arriscar a engrossir la llista d’aturats. Qualsevol treball que el fes tancar la porta de casa amb pany i clau era satisfactori. Ell mirava de tenir l’obligació sempre allunyat de la gent que coneixia.

N’estava tip. Havia arribat a aquell punt rebel perquè no podia suportar la hipocresia que dominava les relacions entre els veïns del seu poble, la brutícia a què tothom s’havia acostumat i que reblia les escletxes, la corrupció dels governants, la descomposició de l’aire, la ferum d’animal, la grolleria, la sentor a excrements i a pixum per les cantonades, la putriditat ciutadana. Per aquestes i unes altres raons va dedicar la seua vida, nit i dia, al treball. Travessar la frontera del terme havia esdevingut una necessitat vital. I negar-se les estones d’oci, una obligació.

Els caps de setmana i els períodes de vacances obligatòries, quan fluixejava el repartiment de mercaderies o els turistes ja havien arribat a les destinacions corresponents, el Gori s’atrinxerava a casa i arribava a creure’s un veritable anacoreta. Arrecerat, pregava perquè els dies feiners tornaren aviat.

Diàriament, abans d’anar a dormir, repassava la col•lecció de vídeos Around the World in 80 Treasures, i d’altres antologies viatgeres que havia anat compilant al llarg dels anys. I una vegada ajocat entre els llençols, i amb la llum apagada, repetia com una oració el poema espriuà amb què s’identificava plenament. Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n... I així, cada nit, fins que s’adormia amb l’esperança de conéixer algun dia gent neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Un mal dia de tardor d’aquestos en què la gota freda desdibuixa el cel, el Gori no pogué alçar-se del llit per anar a treballar perquè havia caigut en un estat febril que li agullonava tot el cos. Amb les galtes enceses i xop de suor, notava com el dolor li anava trencant l’esperança d’anar a la feina. De sobte, per un moment, va creure que el seu pit s’empedreïa i que les cames es tornaven més i més fibroses fins arribar a tenir un aspecte quasi metàl•lic. A poc a poc sentia com una closca li anava prement el cor, entre les espatlles i el pit, i la respiració fatigosa li impedia de fer una altra cosa que no fos panteixar. En abocar-se del llit a terra va prendre consciència de la tragèdia i li vingué a la memòria la imatge kafkiana d’un altre Gregori esdevingut insecte. Aquest va ser el seu darrer pensament, després començà a giravoltar la cambra amb un batuda d’ales desesperada. La imperícia, però, en l’art de volar el feia anar a bacs contra les parets i els mobles. Li atreia la llum de la finestra, tant com aquella que el sol matiner projectava i reflectia a l’espill del tocador.

Mentre volava era feliç, tant com ho havia estat als seus viatges fugissers i que ara ja no recordava. No en tenia, de records humans, només sentia el plaer animal de sentir-se lliure. El vol brunzent i agitat es va veure aturat en sec. Un cop ferm el va estavellar contra la finestra. Algú havia agafat la maneta de plàstic que ell tantes vegades havia fet servir per esventrar mosques i, tot d’una, el va rebentar contra el vidre. Va romandre esclafat contra ell el temps just per embadalir-se amb la darrera imatge que els seus ulls, des de feia unes hores polièdrics, reproduïen: la imatge més bella que mai havia tingut temps de copsar. El paisatge sentimental, l’arbreda perduda que sempre havia cercat i que, fins aquell moment, no havia sabut que era front a la seua cambra: el bosc esmorteït al cim del turó que abraçava el seu poble.

No escric èglogues

A LPN hi ha poca activitat. Calla el bloc, parlen els blocaires. Avui hem tornat, feia temps que no hi tornàvem... Àlex i Manel han représ la paraula del poeta de Burjassot.
L'IES Ferrer i Guàrdia, l'Institut de Benimaclet,  fa 20 anys. Aquesta vesprada començaven els actes de celebració, que s'allargaran durant gairebé cada dimecres del curs. Saló d'actes en condicions, logo, personal d'ara i de sempre, música, llums, poesia.

Llegir a l'estiu, oir a l'hivern

Com molts de vosaltres, dedique bona part de l'estiu a devorar llibres. El meu cas, però, té la urgència de qui sap que en passar l'estiu, els llibres hauran d'hivernar. I no només per la dedicació a treball i família. Especialment en té la culpa la meua proverbial facilitat per agafar la son. Els anys en què encara m'entestava a llegir a l'hivern, els llibres es dilataven tant que no podia seguir-ne el fil. Fins i tot els contes s'allargassaven dies i dies en les meues mans nocturnes. Farà ja un any vaig decidir no anar contranatura i dedicar la part de l'any més freda a escoltar música i deixar de malllegir. Molta música: recupere obres mig oblidades, em llance a integrals i, principalment, inicie audicions noves. Les nits les dedique a fullejar partitures i, novetat a la meua vida, còmics.

Vos deixe el fruit de les lectures d'aquest estiu que, ja oficialment, ha acabat, per si algú o alguna ha coincidit, per si voleu deixar el vostre comentari o, simplement, perquè vos aguaiteu al meu prestatge estiuenc. Hi ha autors que m'acompanyen habitualment els mesos calorosos (Pavese, McEwan), segones obres d'autors coneguts (Bolaño, Baixauli, Murakami), d'altres totalment nous per a mi (Gombrowicz, Goytisolo o Banville)... I per descomptat, hi és un fracàs: un Eco que no vaig poder passar de la pàgina 100!

Inici de tardor

Triomf d'alta follia
A JOAN PERUCHO

M'enfilo dalt de tot de mi mateix
i miro:
i em veig més transparent.
Jo no sabia, no, que el vent
pogués tenir la meva cabellera
i estar-ne tant content.
Ara tota hora m'enquimera
i em llanço, des de mi,
a cels, abismes, rutes sense fi.
No tinc temps d'estimar: no tinc el braç prou llarg
-Clara, Bàrbara, amigues-
per a poder-vos abastar,
per a arribar a la vida.
I, perquè ho sapigueu, aprenc a escriure en prosa
la rosa.

Josep Palau i Fabre,  Poemes de l'Alquimista

Demà arriba la tardor. Així com Palau i Fabre, voldria escriure versos que digueren la tardor i la transparència, el triomf de l'alta follia.


 

Fins sempre, Labordeta

La matinada d'aquest diumenge 19 de setembre de 2010 ha mort a Saragossa, als 75 anys, el poeta, el trobador, el polític compromès, l'home d'intensa vida José Antonio Labordeta. Aquest post d'urgència en homenatge a un lluitador infatigable, a la seua vida exemplar. La seua poesia, que conté tota la noblesa de les aspres terres d'Aragó, perviurà com un eco que s'allarga, com un bell arbre enmmig del camp, com l'aigua que corre, com les pedres.

CANTO A LA LIBERTAD

Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.
Hermano, aquí mi mano,
será tuya mi frente,
y tu gesto de siempre
caerá sin levantar
huracanes de miedo
ante la libertad.
Haremos el camino
en un mismo trazado,
uniendo nuestros hombros
para así levantar
a aquellos que cayeron
gritando libertad.
Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.
Sonarán las campanas
desde los campanarios,
y los campos desiertos
volverán a granar
unas espigas altas
dispuestas para el pan.
Para un pan que en los siglos
nunca fue repartido
entre todos aquellos
que hicieron lo posible
por empujar la historia
hacia la libertad.
Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.
También será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver;
pero habrá que forzarla
para que pueda ser.
Que sea como un viento
que arranque los matojos
surgiendo la verdad,
y limpie los caminos
de siglos de destrozos
contra la libertad.
Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

sèrieAlfa

sèrieAlfa.art i literatura és una publicació virtual comandada per Joan Navarro que des de l'any 1999 recull una mostra de veus i imatges d'allò més interessants, d'ací i d'allà, amb una cura quasibé impecable. N'acaba d'aparéixer el número 47. Tot un luxe, el treball del comandant, poeta d'Oliva.

Estellesianament

La mateixa fam i la mateixa por. La mateixa lenta tristesa. Estellés va nàixer, amb una diferència de vint-i-quatre dies, el mateix any que mon pare. Els mateixos infants jugant a la placeta darrere d’un baló. El mateix soroll ensordidor de la Pava. Moltes morts petites. Moltes nits sense dormir mentre feia versos o números per arribar a final de mes. Tot calculant sobre el paper com fer front a tants anys de misèria, de fam i de por.

El primer contacte personal que vaig tenir amb l’Estellés va ser a l’Aplec d’estudiants del País Valencià celebrat a l’institut Josep de Ribera de Xàtiva l’any setanta-vuit, poc abans havia llegit el seu Llibre de meravelles. Un parell d’anys més tard vaig tornar a compartir amb ell temps i espai en una breu i intensa estada que féu al Clot del Moro de Sagunt. Després, ja de lluny, alguns aplecs, recitals, homenatges. Algun intent de seducció entre amics amb Els amants recitat a cau d’orella. La carn vol carn. Cada dia el seu record, la seua força. I cada nit, com una oració, els seus poemes. La conca entre les cames, el rosari en familia.

Mon pare conduïa un camió i jo l’acompanyava sempre que podia. Cada viatge era una llibreta oberta amb pàgines en blanc que anava emplenant a mesura que féiem quilómetres i travessàvem el mapa amb retoladors. Pobles amb noms difícils de recordar, amb regust d’antiguitat. Sempre al nord. Ara, sense ell, refaig el camí trontollant des de dalt del camió cada vegada que llig l’Estellés o faig cap al nord.

Voldria conduir un camió, de nit,
per França, per León: voldria anar a Arévalo.
Tout est mort en Europe -oui, tout- même l'amour.
Creuar de nit Arévalo, de nit i en camió.
Tordesillas, Arévalo, Astorga, Rodrigatos
de la Obispalia, i més endavant Villalibre
de la Jurisdicción.

Burjassot, 1953
València, 1957

Màrius Torres

La tardor del 1992 vam anar a Lleida convidats per una colla d'amics que jo havia conegut a Nîmes, a la Universitat Occitana d'Estiu. Entre ells, hi havia el Jordi Suïls, llavors un jove universitari que, a hores d'ara, deu ser un magne professor. A Lleida, La Universitat celebrava el 50è aniversari del traspàs de Màrius Torres i entre els actes que s'hi duien a terme, hi havia la presentació d'un exemplar facsímil de la primera edició de les "Poesies" del poeta lleidatà, feta a Mèxic l'any 1947 a cura de Joan Sales, la justificació del tiratge de la qual, també reproduïda, deia:
D'aquesta primera edició de les "Poesies" d'en Màrius Torres s'han tirat exclusivament setanta-dos exemplars, numerats de l'1 al 72, en paper de lli de fabricació catalana, amb les armes de la ciutat de Barcelona i la paraula "Guarro" a la filigrana, enviat expressament per a aquesta edició; i setanta exemplars sense numerar en paper mexicà Malinche.

Ja fa 18 anys d'aquella visita a Lleida i 100 del naixement del poeta de la terra ferma. Aquest homenatge íntim des de LPN, des del batec etern dels anys:

El combat dels poetes

POETES, com l'arquer que es dreça d'entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur de la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.


Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts,
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.


7 d'abril, 1937

No som res

I menys des de l'aire

Reading

Ara que el silenci és tan intens com el sol del migdia, ara que per ací potser passarà només el vent que sentim a la cara com una carícia deliciosa, ara que és arribat el moment de desplegar les veles, ara és el temps de llegir. Harper Lee, Pierre Michon, Amy Hempel, què teniu entre mans? L'agost, tot en un tros.

Forges, mestre

Corcolilla

Devien ser temps durs. La meua àvia Isabel, en temps de guerra, fugia dels
bombardeigs que sotjaven Los Olmos, el poble d'Aragó on visqué amb el seu marit i els seus fills els anys suficients perquè el temps no haja esborrat algun record remot. El meu avi Modesto, mobilitzat al front, lluitava al costat dels republicans, somniant, qui sap, en aquells ulls blaus, aquosos i profunds de la seua dona. Mon pare, llavors un xiquet de tres anys, guarda al calaix de la memòria una imatge que, de tant en tant, ens explica, meitat real meitat fictícia (qui sap si els records poden ser fiables?): sa mare a la gropa d'una burreta i un fill a cada alforja transitant per terres dels Serrans, comarca pròxima al poble d'on fugien. També hi aniria el seu avi Víctor, potser. Fou per aquells dies de por i d'absències que nasqué Irene, germaneta de mon pare, que al poc temps va morir sense donar temps al temps d'estimar. El destí, fruit d'una itinerància dolorosament incerta, va voler que Irene rebés sepultura al cementiri de Corcolilla, llogaret pròxim a Alpuente. Els anys tenen capricis que el cor ni la llengua no saben definir. I anys més tard, no importa quants, el meu periple per terres serranes m'ha fet retrobar aquesta baula perduda de la cadena mesquitiana. La canalla de l'institut, si han de menysprear algú, diuen que sembla de Corcolilla, com si això fos el cul el món, o com si fos un càstig, pertànyer a Corcolilla (corral de colillas).

A Corcolilla ja no hi ha accés al cementiri vell. A uns metres de la població, en trobarem un que allotja els morts de totes aquelles pedanies: la Almeza, la Cuevarruz, el Collao, Vizcota, La Canaleja i algun altre nom impossible. Hauria d'anar al mossén i demanar-li el llibre de registre dels morts per veure si hi figura el nom d'Irene Mezquita, la meua tieta. Potser aquesta acció em portaria a una altra i aquella a una altra, i així successivament fins arribar a l'origen, al rostoll, a l'arrel que nodreix la terra.

València, ta, ta, ta, ta

Tinc una melodia al cap
que no em deixa pensar,
ta, ta, ta, ta.
Barcelona, flors d’agost,
València, nits de juliol.

Al peu mateix del Micalet,
galetes bretones i vi raïmat,
un hindú amb pagri groc
ven flors de tots els colors
mentre un vell uruguaià
rasca la guitarra amb dues mans.
El Micalet es veu content,
eh, eh ,eh, eh,
tot i la calor, hi ha molta gent.

La xafogor ens cau damunt,
terrasses d’aire calent, sufocant,
no se senten grills, ni gats,
només guiris rossos de cabell,
alguns aborígens valencians
i senegalesos amb cedés
ei, ei, ei, ei.
La basca ens fot un fum,
a mi i a tu.

És la nit dels museus oberts,
l’almoina, el barroc i els concerts.
A la Llotja corre fresca,
entre els tarongers.
Cada volta hi ha més gent,
ja no en cap més als carrers.
Doncs és l’hora de plegar
i d’anar-nos-en a refrescar
ja, ja, ja, ja,
no hi ha res com l’aigua de València
i de la mar.

Barcelona, flors d'agost,
València, nits de juliol.

Paraules per a Andrea

Quan tu vas arribar
la porta que acabaves d'empènyer
va quedar entreoberta.
Com els ocells que creuen les estacions de l'any
i dibuixen amb les seues ales l'espiral de mort i naixença,
així nosaltres.
A través d'aquella porta, quatre mesos més tard,
se'n va anar l'avi a buscar
la carretera
del seu darrer viatge.
Des d'aleshores sent que benvinguda i adéu
són baules de la mateixa cadena, cara i creu
de la moneda que la vida
sempre llança a l'aire.

Del líquid país amniòtic
vas fer cap a l'eixut soroll del món amb el teu plor
i poc després que amb tremoloses mans tallés el cordó umbilical
i coneguesses, fugaces, les tèbies carícies sobre el ventre de la mare,
vam haver de fer junts el primer viatge en cotxe,
tu embolcallada en la manta dels meus braços,
jo agafant-me a la vida que havia deixat aquella porta entreoberta
i estrenant en la pròpia consciència
la particular road movie que ja protagonitzàvem
per les carreteres del nostre paisatge.

Arribada i partida.
El rum-rum del motor fa el silenci de la nit més audible,
travessem els canviants matisos d'un crepuscle
o ens trobem en trànsit a plena llum del dia.
Ja fa estona que dorms estirada al seient del darrere
quan passem sota els plataners del passeig de Xàtiva
o creuem Alfarrasí en penombra,
però en arribar al Poble de la Font, blanca assutzena d'Albaida,
et desperten alegres melodies de Gwendal,
i tu, princesa del meu conte, amb la llança d'un somriure
mates el drac de la tristesa
que en els meus comiats viu enllotada.

En veritat som, com diu Cortázar,
autonautes de la cosmopista
que fan la volta al dia
en vuitanta mons de paraules.
Perquè en la nostra transhumància,
entre el fosc malentès i el llamp que enlluerna,
són fites de permanència, senyals del trànsit
que orienten a través d'anys llum de carreteres
pel Pallars, la Itàlia d'Emma i l'àvia Mena,
o els camps d'Aberdeen sota una pluja fina,
els mots són el llevat que va alçant els nostres somnis.
En l'úter de llauna i vidre, el no-lloc del cotxe
on reinterpretem l'universal sentit del viatge,
el propi futur avancem per l'esquerra
a través del temps que és en nosaltres
i en les paraules que ens fan a mans
infinits camins per al viatge.

A la carretera un cotxe és l'espai fix i el punt de fuga
que ens permet el joc de perspectives
entre el més proper i allò que va perdent-se en la distància,
nodridor diàleg del dins i el fora.
Per això cal avesar l'ull
a la petita immensitat de l'opercle
i aquella espiral on sembla haver trobat el temps
la forma definitiva, que sabem al remat transitòria.
L'única eternitat que ens pertoca
dura el temps d'observació de l'opercle
i la bella infinitud de l'espai obert
mentre naveguem les carreteres del temps,
en trànsit sempre.

Però en un tombant de la carretera
un dia atures el motor i llavors ell entra
a la compartida solitud de l'automòbil.
És l'amant que corporifica el desig,
el còmplice, el company. És l'altre
que tanca i fertilitza el cercle.
Comença així a la clariana d'aquell dia
l'íntima conversa que va eixamplant-se
en profunditat i altura.
I enceneu junts les grans alimares de l'amor,
perquè a recer d'aquest caliu passe la vida entera
amb els seus racons d'amarga ombra.

El viatge al capdavall tindrà sentit
si alimenteu el foc primordial,
solidaris en la ferma aliança que inspiren les paraules,
si lliureu generosament la pròpia set
per fer una mica més bona la vida entre els homes.
Si sou dignes d'haver empès aquella porta
que en arribar cada u deixa entreoberta
perquè continuen estenent-se les carreteres
dellà del temps infinites,
amb el misteri d'un mateix i l'altre
que ja per sempre ens acompanya
en cada revolt i en cada recta
on tirem pel dret cercant la vida
recreant-se en carn oberta.



10 de juliol de 2010