dimarts, 8 de febrer de 2005

Per què Maria-Mercè Marçal?

Vaig llegir "La germana, l'estrangera" a la facultat i em va impressionar d'una manera que ara no sabria explicar. En aquells anys, la literatura que em donaven a conéixer em produïa un respecte infinit. Era com si em fos desvetllat algun secret ocult durant temps immemorial. I més si es tractava de poesia, l'essència del llenguatge, l'encanteri amb els mots. Amb els anys, dels autors i autores que he anat descobrint i llegint, la Marçal és la que amb més constància hi ha restat. Ara que preparem un recital amb l'equip de lectura poètica de l'Institut, m'arriba com la necessitat d'explicar (o d'explicar-me) per què els seus versos.
Podria dir que m'agrada el que diu, com ho diu, però crec que és la seua actitud front a la poesia, la fe que hi traspua. També la seua rebel·lió doble, triple. L'escenari que ens mostra, el mirall que ens retorna una imatge, la fragilitat del jo. La poeta, una dona que reprén la tradició i que està en contra de la tradició, que es cenyeix als arquetips i que va en contra dels arquetips, apareix com un fluir de líquids que fonen tots els contorns.
Més encara: el seu univers poètic, el seu simbolisme particular, les imatges crues, sagnants i pures, innocents alhora. Als seus versos, hi ha la riquesa d'un ventall que va des de la cançó de bressol més dolça a la ràbia que l'absència d'algun ésser pot provocar. I, sobretot, la presència constant d'una veu irrepetible, sola front al món, lluitadora, defensora d'aquesta llengua abolida, i esporuguida, amagada, víctima del desglaç. Potser la riquesa d'aquests contrastos és el que em captiva. I aquest joc de mots, sonor i màgic que ens endinsa en un espai desconegut que dura mentre la llegim. I una miqueta més. Què en penseu vosaltres?

1 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

A veure si ara no sabrem postejar comentaris. Provaré amb aquest.