dimarts, 8 de febrer de 2005

Perquè un home pot no voler participar en un recital de Maria Mercè Marçal

Com alguns ja sabeu, s'ha suscitat, o més ben dit, he suscitat, amb motiu de la preparació a l'institut d'un recital sobre poemes de Maria Mercè Marçal, una xicoteta discussió sobre la conveniència o no de què hi participem els hòmens que formem part del grup. Especialment, qui suscitava dubtes sobre la seua participació era jo mateix.

Direu, quins motius tens?

En primer lloc, no em sent identificat amb allò que els poemes expressen.

Per què no? podeu preguntar.

Perquè parlen d'experiències, emocions i pensaments femenins, purament i dura.

És que, potser, l'experiència humana no és universal i no pot ésser entesa i expressada per qualsevulla persona siga quin siga el seu sexe, quina la seua raça o condició?

Sí, ho és. Puc dir, sense temor a semblar pretenciós, que sóc perfectament capaç d'entendre el que els poemes de la Marçal expressen i, fins i tot, de sentir compassió amb les emocions que s'hi vessen. No invocaré la meua biografia per a posar ací el meu pedigrí de lluitador feminista, perquè sé que molts sou noucentistes i us repugna qualsevol desparrame personal, però us ben assegure que no sóc ni he sigut, en general, un desconsiderat amb les dones, ni he comés contra elles cap acte monstruós.

Aleshores, què?

Aleshores, el que passa és que no tinc ganes, no m'ix parlar i expressar el que la Marçal posa en els seus poemes. Potser perquè durent massa temps ho he fet és que n'estic cansat i ja no tinc ganes de dedicar-ne més energies. Em sembla molt bé que les dones es reunisquen i celebren els seus rituals d'afirmació; és collonut que reivindiquen el seu espai i les seus emocions. Però jo no tinc ganes de participar-hi més. I crec que els hòmens faríem bé de seguir l'exemple de les dones i d'afanyar-nos en crear un espai nostre on poder desplegar i afirmar la nostra condició masculina.