divendres, 28 de març del 2008

A la platja de Chesil

M’he mercat una lampareta minúscula amb una gafa en un extrem. La gafa es col·loca mossegant el perfil superior –o lateral, si hom vol, però aleshores molesta un poc– i tens una llumeneta que et permet llegir a les fosques sense pertorbar el repòs de les persones amb què comparteixes el llit o la cambra. Fins ara feia servir la de la tauleta de nit, que té una bonica pantalla de paper artesà blanc, d’aquells de textura grossa i amb petites fulles de falaguera i brins de safrà, adquirit, ja fa temps, en una botigueta que hi ha a la part alta de Conca, potser la coneixeu, i que fan un vistós efecte d’ambient de llum difusa, si, però que resulta potencialment generadora de conflictes si algú dels concurrents vol dormir-se ja, al bell mig de la sisena elegia de Duino, que si floreix la figuera o si fa fulla o si són figues de cofí, o abans que l’Edward i la Florence consumen, o no, el seu matrimoni. Un, d’aquesta manera, millora la seua vida conjugal i la convivència amb el proïsme, que és higiènica mesura, i pot assabentar-se si, al remat, cardaran o no. O si la cardamenta els és profitosa perquè, com ja deveu saber, perquè ja teniu una certa edat, la qüestió no sempre és haver cardat o no.
Recorde haver llegit, ja deu fer alguns anys, una entrevista amb Bigas Luna en la qual recomanava un exercici als aprenents de cineastes: agafa’t una càmera i conta com es van conéixer els teus pares. No sé si la memòria, aqueixa gran creadora d’apòcrifs, fa exacta l’atribució de l’autoria i la literalitat de la cita però, per al cas, farem com que ja es val perquè, com que sempre conservàvem alguna vel·leïtat literària, alguna vegada hem tingut la temptació de posar-nos a la feina i, amb bona lletra, reconstruir el moment casual de l’encontre, potser gens revelador, gens emfàtic; la primera conversa, insubstancial, però no massa tòpica; el bes, poc destre però preny d’expectatives; el festeig, llarg i frustrant; la boda, què guapa la núvia; la nit de noces, el desencontre brutal dels cossos i la il·lusió, la impossibilitat d’expressar el temor i la vergonya, de defugir l’ortodòxia de la cambra, la sordidesa dels llençols emmidonats d’un hotel baratet en una ciutat estranya; i la tornada a casa, més callats, afanyats a cobrar-se el deute de la dignitat promesa en forma d’ingrés, amb tots els drets, a l’edat adulta.
Amb tanta delicadesa conta Ian McEwan una història semblant al seu darrer llibre A la platja de Chesil, que ja no cal que ens hi posem nosaltres. És clar que hi ha tota una sèrie d’elements que no poden compartir els personatges, ambdós de classe mitjana i amb un petit desfasament temporal i un gran desfasament espacial: l’Anglaterra dels primers seixanta i l’Espanya dels darrers cinquanta. Però l’essencial trobe que està contat, i en a penes cent quaranta pàgines.
De McEwan havia llegit abans Expiació, una obra major, i, en castellà, En las nubes, que posava de lectura als i les alumnes de diversificació i els agradava molt. Dels autors contemporanis que se solen trobar per damunt les taules de les llibreries, i que he pogut anar llegint, els Coetze, Auster, Amis, Barnes… és qui em resulta més convincent i proper de llegir. Barnes també m’agrada molt.

11 comentaris :

Olga Gargallo ha dit...

Mentre alleugeresc el pes de les maletes he llegit el teu delitable article. Me n'alegra tant saber que has représ la lectura de McEwan i que has superat a poc a poc la biblioanorèxia que paties fa unes setmanes! Des que la vas recomanar tinc aquesta novel·la a la llista de lectures pendents per a l'estiu.
Una besada molt gran amb aquests aires nous que porte de L'Empordà!

Àlex Andrés ha dit...

gràcies per la recomanació. Mai no m'he animat a llegir Ian McEwan. Ara ho faré. Comence per aquest? o per l'expiació? Tenen un nombre de pàgines indecents?

Del grup d'autors que esmentes només he llegit l'Auster (la trilogia -i m'agradà molt). Barnes?

La meua infinita i estimada ignorància, que tantes meravelles em reserva!!

Amadeu Sanz ha dit...

Olga, la biblioanorèxia sembla que es fa crònica com més avança la presbícia. No sé si va ser el vent tramuntanal, que em va fer predre la xaveta.
Àlex, pots començar pel que vulgues. Aquest és el més curt, pots llegir-lo en una vespradeta, i Expiació el més llarg dels tres que esmente i que he llegit.
Aquest té una temàtica masculina ben interessant, a més.
Una vegada, no fa molt, vaig llegir al diari una enquesta en què un 40% de les dones serien felices si no hagueren de fer l'amor. La cosa va d'això, un poc.

Begonya Mezquita ha dit...

Que aquest llumet que et vas mercar et desvetlle tant i tantes coses que pugues descobrir secrets recòndits a cada lectura, que pugues nodrir més i més aquestes les teues mil i una teories físiques i químiques.

Olga Gargallo ha dit...

Amadeu pren cura dels teus ulls i d'eixa la malaltia que hi pateixes amb un nom tan poètic.

Em fas enveja amb eixa llumeta.

Begonya Mezquita ha dit...

Mestre, me l'acabe de mercar a l'Fnac! També una de Sandor Márai, L'estranya. I també.... EL MISTERI DE L'AMOR del JM Oliver!!! No podia deixar-lo al prestatge, n'era incapaç, la meua religió no m'ho permetia... Salut i bones lectures!

Begonya Mezquita ha dit...

Fa uns minuts que he acabat de llegira aquesta narració de McEwan. Volia deixar, ni que siga a rajaploma, alguna impressió de primera mà.
Que el teu post guanya sentit, és clar.
Que no havia llegit una novel·la mai en tan poc de temps, d'una tirada com aquell.
Que hi ha dos o tres moments que m'han captivat. A saber: Quan Edwuard descobreix la malaltia de sa mare (amb tota la gràcia que envolta, d'altra banda, aquesta dona despistada i entranyable).
La part final, el desenllaç que es desencadena veloç i apressat (més de trenta anys en un parell de planes) amb tota la càrrega d'estima i un cert penediment per allò que no fou.
Finalment, el minut i mig que el dit polze d'ell roman en l'engonal d'ella al principi de la nit de noces, la nit que ho havia de canviar tot. Em sembla una descripció magnífica.

No li coneixia res a aquest autor. I no m'ha decebut en absolut. Et dec aquest descobriment. Crec que la seua escriptura assoleix una cadència majestuosa, cada moment, cada paraula s'articula perfectament en el conjunt, els retrocesos i els avançaments. Tot molt ben travat.

Amadeu Sanz ha dit...

És un mestre en mesurar el ritme del relat. Expandeix i contrau el temps com si fos un xiclet. Un altre llibre brutal pel que fa a la suspensió del temps és l'Expiació, on la narració d'un dia ocupa mig llibre. No et conte res més: afegeix-lo a la llista i a jalar-la.
Pel que fa a la decisió de l'Edward, que anys després recordarà amb recança, què havia de fer?

Susana ha dit...

He acabat de llegir el llibre aquesta mateixa nit i, ara mentre preparo un post per penjar-lo al meu blog, penso: és a la platja de Chesil on l'Edward va fer que el seu amor per la Florence perdurés per sempre?
No m'extranya que considerin l'Ian McEwan un mestre! El següent llibre: Expiació!
Per cert m'ha agradat molt una paraula que utilitzeu: bliblioanorèxia.

Amadeu Sanz ha dit...

Doncs prepara't, Susana, per a Expiació. Encara que, des que es va publicar aquest articlet, en aquest blos guanyen els admiradors de Dissabte, una altra obra mestra.

Àlex Andrés ha dit...

Dissabte, de totes totes.

http://laparaulaesnostra.blogspot.com/2008/07/un-dissabte-chesil.html