A la platja de Chesil

M’he mercat una lampareta minúscula amb una gafa en un extrem. La gafa es col·loca mossegant el perfil superior –o lateral, si hom vol, però aleshores molesta un poc– i tens una llumeneta que et permet llegir a les fosques sense pertorbar el repòs de les persones amb què comparteixes el llit o la cambra. Fins ara feia servir la de la tauleta de nit, que té una bonica pantalla de paper artesà blanc, d’aquells de textura grossa i amb petites fulles de falaguera i brins de safrà, adquirit, ja fa temps, en una botigueta que hi ha a la part alta de Conca, potser la coneixeu, i que fan un vistós efecte d’ambient de llum difusa, si, però que resulta potencialment generadora de conflictes si algú dels concurrents vol dormir-se ja, al bell mig de la sisena elegia de Duino, que si floreix la figuera o si fa fulla o si són figues de cofí, o abans que l’Edward i la Florence consumen, o no, el seu matrimoni. Un, d’aquesta manera, millora la seua vida conjugal i la convivència amb el proïsme, que és higiènica mesura, i pot assabentar-se si, al remat, cardaran o no. O si la cardamenta els és profitosa perquè, com ja deveu saber, perquè ja teniu una certa edat, la qüestió no sempre és haver cardat o no.
Recorde haver llegit, ja deu fer alguns anys, una entrevista amb Bigas Luna en la qual recomanava un exercici als aprenents de cineastes: agafa’t una càmera i conta com es van conéixer els teus pares. No sé si la memòria, aqueixa gran creadora d’apòcrifs, fa exacta l’atribució de l’autoria i la literalitat de la cita però, per al cas, farem com que ja es val perquè, com que sempre conservàvem alguna vel·leïtat literària, alguna vegada hem tingut la temptació de posar-nos a la feina i, amb bona lletra, reconstruir el moment casual de l’encontre, potser gens revelador, gens emfàtic; la primera conversa, insubstancial, però no massa tòpica; el bes, poc destre però preny d’expectatives; el festeig, llarg i frustrant; la boda, què guapa la núvia; la nit de noces, el desencontre brutal dels cossos i la il·lusió, la impossibilitat d’expressar el temor i la vergonya, de defugir l’ortodòxia de la cambra, la sordidesa dels llençols emmidonats d’un hotel baratet en una ciutat estranya; i la tornada a casa, més callats, afanyats a cobrar-se el deute de la dignitat promesa en forma d’ingrés, amb tots els drets, a l’edat adulta.
Amb tanta delicadesa conta Ian McEwan una història semblant al seu darrer llibre A la platja de Chesil, que ja no cal que ens hi posem nosaltres. És clar que hi ha tota una sèrie d’elements que no poden compartir els personatges, ambdós de classe mitjana i amb un petit desfasament temporal i un gran desfasament espacial: l’Anglaterra dels primers seixanta i l’Espanya dels darrers cinquanta. Però l’essencial trobe que està contat, i en a penes cent quaranta pàgines.
De McEwan havia llegit abans Expiació, una obra major, i, en castellà, En las nubes, que posava de lectura als i les alumnes de diversificació i els agradava molt. Dels autors contemporanis que se solen trobar per damunt les taules de les llibreries, i que he pogut anar llegint, els Coetze, Auster, Amis, Barnes… és qui em resulta més convincent i proper de llegir. Barnes també m’agrada molt.