El llenguatge del cos

Una setmana després del pelegrinatge a Alacant, encara injectada de consignes de la vella tribu i de cançons i de rencontres, una sèrie de casualitats m'han fet espectadora privilegiada de tres espectacles de dansa.
Cada any per aquestes dates, a diversos escenaris de la capital del regne se celebra el festival Dansa València. La primavera té una cita amb l'anomenada dansa contemporània que mostra el treball de criatures i altres espècies en moviment constant durant una setmana, pel cap baix. Abril s'acomiadava amb l'alè infatigable d'unes personetes disciplinades i lleugeres com la brisa.
Dels tres espectacles que m'he empassat quasibé per pura xamba, potser fou el primer el que més em va impressionar. Es tractava de El privilegio de morir de Provisional Dansa, una recreació de quadres d'Edward Hopper, de caire realista i alhora trencador, que investiga les diverses maneres de poder viure i morir lliurement a través d'infinitat de possibilitats del gest, de l'equilibri del desequilibri. Sota la mà ensinistradora de Carmen Werner, el públic descobreix mil maneres d'ocupar i desocupar l'espai, de dir o d'insinuar. Una proposta d'acostar l'art del moviment a la dramatització. Podeu veure ací algunes fotos i un fragment del bolo.
Dimarts -dia mundial de la dansa, vés per on- vingué Shubert in love i Folavi (un divertit joc de paraules, aquest segon títol: il faut la vie, una capriciosa barreja a la manera de Dario Fo, Emile Zolà i Antonio Vivaldi?) del Ballet d'Europe, de tall més clàssic. Elegants i correctes, una dotzena de joves molt joves assajava encontres i desencontres en escena, una proposta de la nova fornada d'artistes provinents de les més diverses Europes.
I dimecres 10 años solos, espectacle amb què el Centre Coreogràfic de la GV celebrava el seu desé aniversari. Deu intervencions breus que ens permetien establir un joc de comparacions i votacions com si es tractés d'un concurs. Propostes tan variades com irreverents.
Tres dies immersa en la frontera del ball, lliscant entre els cossos que parlen, absorbint pels ulls tot un festival per als sentits.

Recorde Vianants Dansa com una de les primeres companyies de dansa contemporània que vaig conéixer. He oblidat els títols dels seus muntatges però sí que seria capaç de reproduir alguns dels moviments que Gracel Meneu (a qui per cert vaig reconéixer dimarts entre el públic al Principal) i les seues xiques escometien amb la convicció de qui està articulant un nou llenguatge.
Eren els darrers huitanta. Han passat més de vint anys. Al llarg de dues dècades he anat veient diverses actuacions de manera esporàdica (em ve ara al cap l'energia d'Ananda Dansa, la fúria de Mòmix) i sempre m'han provocat la mateixa sensació: l'expressió dels sentiments humans a través del cos, la soledat, l'amor, el pas del temps, la mort. Tot plegat, aquells moviments amb doble sentit, braços i cames d'anada i tornada; seqüenciació i ritmes trencats, la traïció de la línia recta, el pas de la rigidesa més extrema a la fluïdesa i l'ondulació més flexibles; la imitació de la naturalesa, tot evocant el model primigeni d'Isadora Duncan, aquella ballarina descalça i lliure que imitava les ones i els arbres mentre estimava els homes i les dones.
Ara, però, gosaria dir que la dansa ha fet un pas endavant (la direcció en aquest cas no crec que siga rellevant): en diria deconstrucció del moviment, a la manera d'un Ferran Adrià i una truita de creïlles, posem per cas. Hi he vist actuacions que busquen més enllà de la dansa mateixa: la incorporació del diàleg, l'expressió de versos enregistrats o de viva veu, la presència a l'escenari del músic-ballarí (imagineu-vos una violinista cap per avall que toca i no para de riure), l'escenografia, el vestuari. Buscar i trobar noves vies per on esfilagarsar uns músculs impecables. Ressons orientals, bombolles transparents que omplin l'espai, surant tan ingràvides com el dansaires, insinuacions d'espills i fotografies, recreacions d'obres pictòriques fàcilment identificables, referències cinematogràfiques, sofisticació de robes i cromatisme. Multidisciplinarietat.
I el cos nu -quin goig ballar sense vestit!- que ara prioritza el moviment d'uns braços que no s'acaben mai, el gest corporal seqüenciat i grotesc, l'horitzontalitat a través dels murs que limiten l'escena. Tot un món per descobrir i que, com tantes altres manifestacions -artístiques de mena o reivindicatives de carrer-, freturen urgentment de suport econòmic (més escoles i espais de dansa, concerts i autobusos gratuïts) i reconeixement social.