La Fura a Burjassot

Fa un parell de setmanes va ser el meu aniversari i Vera em va regalar una entrada per veure La Fura al festival de Burjassot: Imperium. No només em regalà aquesta entrada sinó que es quedava amb la descendència comuna mentre jo hi anava. Regal doble. O triple.

L’entrada responia a una inquietud que Vera sap que em ronda últimament. A partir de la meua experiència operística, he pogut viure de primera mà com és això de la recepció de les obres d’art. I a partir d’ací, he passat a reflexionar sobre què esperem com a públic quan ens enfrontem a una obra artística (òpera, teatre, literatura...). No cal dir que no he arribat a cap conclusió definitiva. Ni provisional. Però sí em sembla que en moltes ocasions no acudim a una creació per veure què ens diu, quines tecles interiors –que desconeixíem tenir- ens fa sonar. En massa ocasions hi busquem allò conegut. Volem retrobar-nos-hi. És difícil desproveir-nos de romanços i anar nus. És allò del “li falta...”. Al meu parer una obra té o no té, t’arriba o no, t’interessa o no...

El cas és que Vera em regalava una entrada d’un grup que sap que està a les antípodes de la meua creació. Vosaltres mateixos, que molts heu vist ALES, sabeu que La Fura i jo compartim ben poca cosa. Però em va fer una il·lusió tremenda. Volia anar a veure una obra que sabia que, amb molta seguretat, no m’agradaria. I no ho entengueu com a masoquisme. Tenia més a veure, al meu entendre, amb una manera més madura de “veure”. Què em pot dir/donar una obra tan diferent al que jo faig, tan diferent a les coses que m’agraden?

Vaig fer la meua supercua al pavelló d’esports del poble de l’estellés. Hi havia dues cues llarguíssimes. Just en entrar hi havia un cartell “una vez dentro, no se podrá salir hasta fin del espectáculo”. En fi...

A dins hi havia: gent, andròmines metàl·liques fureres, molt d’staff de suport, fum i quatre torres de llum i so en ple funcionament. Tot això dins del recinte esportiu. Les grades quedaven inaccessibles per unes tanques d’aquelles d’obres municipals. A mi em feia molta il·lusió assistir a una representació que trencava el teatre habitual en U. No ho havia fet mai. Vaig veure farà quinze anys a la Fura a Barcelona, però en un muntatge estàndard: amb escenari i pati de butaques. He llegit moltes experiències musicals dels seixanta sobre la simultaneïtat sonora i visual i tenia moltes ganes de veure una producció sense un centre clar i veure quina seria la meua resposta i la de la resta de públic. I veure la famosa interacció furera, que a imperium es produeix amb les actrius “trencant l’espai de l’espectador”.

Amb un retard de gairebé tres quarts d’hora però amb la gent excitada, van tancar –de manera cerimonial- la porta d’accés. Tota la gent va aplaudir, va xisclar, emocionada. A partir d’ací: molt de moviment d’aquestes andròmines metàl·liques i de les actrius, i del públic, tot de crits, unes pantalles mòbils que ara les posaven en un costat, ara al centre, molt de joc de llums... I sobretot, molts decibels. Em vaig adonar que el setanta per cent del poder de la proposta de la Fura depén directament de la música. I no parle del tipus, de la qualitat... És pura potència sonora. I punt. Es tractava de música, diguem-ne, “tecno”. Sense cap melodia, ni harmonia, però amb uns subgreus que t’alteraven el cor independentment del que et fera sentir l’obra. És el que José Nieto anomena la influència secreta. Si bé ell parla de les bandes sonores a les pel·lícules i com t’afecta sense que te n’adones. A Imperium no era ben bé secreta. Era clara, contundent. Tramposa?

Total, que, com no podia ser d’una altra manera, no em va agradar gens. Però em va resultar molt interessant assistir-hi.

L’espectacle es ven com una reflexió sobre les dominacions i la violència. Dir-li reflexió és un excés. A mi em va sobtar la simplicitat de la reflexió. De fet, em va semblar tan bàsica... Us en pose un exemple.

Una de les escenes és una dona poderosa muntada en un pulpitmòbil seguida per dues dones que li demanen menjar. Dona poderosa els llança arròs i, alhora, els pega –fortíssim- amb un pal (devia ser de goma... espere). Però els pega amb ganes. Així van traslladant-se tot el llarg del camp de bàsquet. A ritme tranquil. I a més, tot doblat. És a dir, a l’altra banda del camp, esdevenia la mateixa escena. Quan arriben al costat contrari, uns ajudants posen uns arnesos a les dues dones i aquestes comencen a arrossegar, tirant amb el seu propi cos, el pulpitmòbil amb dona poderosa al damunt. Fent un esforç portentós, aconsegueixen arribar al punt de partida.

Aquesta escena degué durar vora els cinc minuts. Era necessària? Què ens deia? Una paràbola del pal i la carlota? Si no fóra per tot el muntatge futurista (i els crits, les cares, i els decibels!), no s’aguantaria de cap manera.

De fet, aquesta escena resumeix perfectament la meua recepció d’imperium. És una obra que necessita de tota la parafernàlia. És parafernàlia. Si, a més, ets una persona com jo, a qui avorreix profundament aquests artificis tecnològics, no s’aguanta de cap de les maneres.

La resta de l’obra és igual. Les dones es rebel·len, aconsegueixen el poder, lluiten entre elles fins que, finalment, moren totes. Com a epíleg, apareixen uns homes que lleven les armes als cossos morts –els mateixos homes que havien aparegut els primer minuts de l’espectacle repartint-les-.

En fi...

Però com a experiència va ser molt interessant. En molts moments vaig bescanviar la meua posició de públic a metapúblic. Anàvem movent-nos d’un lloc a un altre, s’espentàvem, ens espentaven, dirigíem la mirada a diverses accions simultànies, etc. Tot amb no gaire trellat, però interessant. El que no tinc jo tan clar és que aquest trencament de l’espai de l’espectador puga servir per a gaire cosa. Quan les dones lluiten per veure qui tindrà el poder, ho fan corrents al teu voltant, t’obliguen a moure’t si no vols que et caiguen damunt. En fred pot semblar que això et fa “entrar” més en l’obra. Però la realitat és que la gent reia moltíssim: “corre que et pilla” o “suca-li a Vicent”. Tot això mentre les actrius se colpejaven de valent. I tot això en una obra amb voluntat reflexiva.

No cal dir que, en acabant, la gent es tornà boja aplaudint i esperà –en va- que isqueren les actriu, o els autors (o qui fóra).

Fum.

Malgrat tot el que he explicat, La Fura m’ha servit per seguir reflexionant sobre la creació i la seua percepció. Per enfrontar-me a un estil de fer teatre que no m’agrada gens, però que agrada a molta gent. Per poder analitzar quines són les raons per les quals no m’agraden aquests espectacles. I quines són les coses que sí m’interessen en les altres obres. Si sempre anara a veure les coses que m’interessen no podria ser-ne conscient.

I tornant a la idea del principi de l’escrit... això és el que Imperium em va donar: m’ha permés conéixer-me, ni que siga per oposició, una mica més.