Poesia a l'Horiginal

Hi ha un proverbi italià que diu: 'els temps són durs, però moderns'. Com en una exhalació, el viatge a Barcelona per presentar Una illa m'ha fet bé, ha fet bé. En una tarda muda de fred i tren, canvie d'escenografia i d'atrezzo a la velocitat de l'Euromed o en l'interval de temps que hi ha entre un parpelleig i un altre. Novembre madur. Em mude, rode per la ronda Universitat i m'hi acoste al Raval, el carrer Vistalegre a vessar d'estudiants, l'ombra del Macba blanc es transforma en fosc escenari d'skaters sorollosos. Sabia que sabia on era l'Horiginal. Les passes i els pensaments m'hi van portar mentre es tenyien de vermell els arços de la tardor. Poca audiència, una presentació de no sé quin altre llibre i un partit del Barça ens va deixar sense quorum, deien els amfitrions. L'acte de la lectura o el recital -tant se val- s'inaugurava amb unes imatges de l'Ovidi, l'home de negre cantant amb el Toti Soler versos d'Estellés, de Papasseit. I el vi de Batea, purita garnatxa, boníssim. El seu roig destil·lava versos com el llibre roig del Badal, l'O pedra que també s'hi presentava. Un llibre important. Heus ací que el magraner té raó, fa l'anònima i egípcia citació que l'encapçala. Dues parts. Poema de Mezquita, poema de Badal. Enmig, un vals preciós, paraules de més poetes. Finalment, després de proses inèdites i de poemes llargs, Pessoa i Bach. La màgia de la poesia, que no cal explicar. Un salt d'isard, país meu. Lliure, entre lliris. Ara silenci.

Comiat

Arriba una fulla de l'alzinar.
Aigua, ara em veus. No sé preguntar.
Com mullaré aquesta saba hivernada,
fàmula tòtila del casal: mare.
Xipolla la rebava com un llavi,
pigota de la llum sobre la molsa.
Un altre alzinar s'espera, arriba.
Ensenya'm, aigua.
I aquest cuir cru de l'arbre de tardor
ennegreix com el peix, la fruita i l'alga:
la callada del gorg i la capçada
a la congesta de la llum. El silenci
inèdit. Neda.
No sé preguntar. Qui arriba, aigua?

Comiat. La poesia no s'explica. Cap al sud es va fent clar, torna el fred més intens encara. Ara cal escriure. Entre rapsodes i públic, llum blanca de l'escenari que ultrapassem amb un joc:

Si ens fos donat: rememorar amb una minuciositat infinita la lluminositat de tal o tal altre matí, de tal o tal altre vespre; o tornar-los a viure, inconscients de la repetició i amb la mateixa desmemòria que abans quan ressuscitéssim de l'experiència, què triaríem?

Els temps són durs, però moderns, què triaríeu?