Ser accessible vol dir ser generós

Passejàvem per davant del Mercat Central de València mentre a l'OCCC la Laura Borràs xarrava sobre la Literatura i la Pedagogia en un món virtual: “Llegir en l'era digital”. El V Encontre Carles Salvador obria una finestra a la blogosfera i proposava una reflexió sobre l'articulació de les noves tecnologies de la informació i la comunicació a l'aula. Es tractava de compartir experiències i d'encetar, potser, noves vies de coordinació. Nosaltres, però, havíem d'aprofitar l'avinentesa per fer una reunió express i així refrescar memòria, reconduir temes i veure què. Feia temps que no ens trobàvem, que no ens torbàvem. Calia que la nostra paraula tornara a fluir en directe i en assemblea sabàtica. En pocs minuts havíem de presentar-nos com a blocaires i explicar per què fem el que fem. Com que el més complicat era posar-nos d'acord en com aniria la cosa nostra i això ja s'entreveia pels ferros de les baranes dels antics magatzems El Siglo mentre ens féiem unes fotos per al facebook in blue, finalment hi vam entrar i vam enganxar la nostra baula a la cadena que tot just s'havia instaurat en aquella sala. Tots quatre, a l'espera del Manel que havia d'aparéixer a l'hora de l'àpat, vam dir-hi la “nostra” conscients que, mentrestant, nous blocs es creaven a la xarxa com polsim d'estrelles, milions d'internautes rimadors s'iniciaven en aquest món en constant expansió, amb vertigen, amb curiositat, amb desfici. En realitat, la nostra presència era una pinzellada de tonalitat diversa: l'interés educatiu amb què potser va nàixer ha anat canviant de fesomia i ara per ara, més creatiu que mai, caldria parlar més aviat de publicació virtual amb finalitats literàries. Ser accessibles, ser generosos i oferir aquelles propostes que ens vinculen a un pensament de caire humanista, literari, lliure i necessari en un món més aviat desvirtuat. Aquest és, ara per ara, el nostre projecte.
Ara bé, com que de directors de centres de secundària, de tipògrafs, de poetes, de pares i mares, de compositors, de mestres, d'amics, d'homes i de dones, de comunicadors, d'escriptors en fi, ja actuem cada dia, em preguntava qui de tots, què de tot som? Quan som més o menys nosaltres? En quina paraula, en quina lletra ens veiem reflectits? En la a o la o? Què volem dir i a qui ho volem dir quan publiquem a LPN?
Com que l'Isidre Crespo, mestre de cerimònies, l'home del barret, engrescador i disciplinat, volia que tothom hi diguera la “seua”, el temps volava com les paraules nostres. Vam fer un reset i vam visitar minuts abans de dinar la llibreria Carácteres, un lloc de llibres ben net i polit. Una llibreria com un vaixell, de fusta cruixent i noble. Hi vaig trobar la poesia completa d'Ingeborg Bachman i vaig fer gasto.



El dinar va transcórrer amablement, entre plats i gots ben presentats i un merlot-ull de llebre que féu les delícies dels bloquejats com nosaltres. Amb gust de xocolate i un fred de cal déu, vam reiniciar el camí cap a casa, vam posar en marxa la maquineta i vam escriure aquest post. Aquesta és la nostra notícia d'avui.