Zentrum für Europäische Wirtschaftsforschung

U
Ja està en impremta i a punt de distribuir-se l'Allioli extra per al 8 de març, Dia internacional de les dones treballadores. Són, a penes, huit pàgines però que portem preparant des d'abans de l'estiu passat: quasi un embaràs, que se sol dir. En aquests extres, com va ser el dels 25 anys de la LUEV, és on tinc més llibertat per experimentar amb la maquetació i la tipografia, i eixir-me'n, un poc, de la DIN i la relativa rutina de l'Allioli ordinari. Moltes de les fotos també són meues. Si voleu fer-hi una ulladeta, ací està, en primícia absoluta:

Get your own - Open publication

Dos
Un dels casos més obscens de profecia auto complida és el que ens ofereix l’anomenat índex de confiança en l’economia dels empresaris alemanys. Com ja deveu saber, és un dels indicadors que els gurus de la macroeconomia fan servir per als seus pronòstics i va, més o menys així: si la mitjana de l’empresariat alemany pensa que l’economia millorarà és que l’economia millorarà. Val també a l’inrevés, com en la llei de Murphy: si cau l’índex de confiança dels empresaris alemanys, malament.
D’ordir l’acudit s’encarrega el Zentrum für Europäische Wirtschaftsforschung, ZEW per als entesos, presidit per l’eminent Wolfgang Franz, com aquell doctor Franz de Copenhage, el dels invents del TBO, el mateix que fa poc més d’un any deia que la crisi era un problema dels Estats Units i que, si de cas, només afectaria a les exportacions alemanyes per la pèrdua de poder adquisitiu dels consumidors estatunidencs.
L’índex de confiança, que es tradueix a l’anglès amb el poètic nom de Indicator of Economic Sentiment, es confegeix en base a una enquesta sobre 350 experts financers als quals se’ls demana com anirà l’economia alemanya els propers sis mesos: actualment, com era d’esperar, es troba per sota de la seua mitjana històrica, tot i haver remuntat en els darrers mesos com a conseqüència dels plans contra la crisi del govern alemany.


Les mesures consisteixen, com no podia ésser d’altra manera, en reduir impostos i flexibilitzar les recidivants rigideses del mercat laboral: ja sabeu com es resisteixen a ser despatxades les persones currants.
Com que els sentiments que puguen tindre els treballadors i les treballadores no interessen a ningú, ni sembla que tinguen cap influència en el desenvolupament econòmic, no mereixen cap institució que elabore un índex, ni una enquesta, ni que s’hi pare atenció.
Res més allunyat de mi que posar en dubte les bondats del sistema econòmic capitalista: l’edat m’ha fet realista i sé que els amos no amollaran, per ara, les regnes del carro sobre el que se sustenta la convivència –o malvivència– planetària, l’organització social i, fins i tot, la intimitat del personal. Hi ha massa en joc, molts beneficis acumulats i posats a bon recer en calcetins amagats ves i busca on. Són molts anys i molt de talent invertits en elaborar un sofisticat discurs que deslexicalitza mots com cobdícia, usura, abús, furt, i els substitueix per valors més digeribles per la cristiandat, com ara lliure iniciativa, creació d’ocupació, modernitat, progrés. Moltes les tanques alçades per protegir als millors de la visió de la misèria i la injustícia que exigeix la manera com entenen ells i elles que han de viure.
Conec persones que es passen els matins recorrent bancs que els avancen, durant una setmana, el sou de les persones assalariades en les seues empreses, mentre cobren els treballs que ja han fet. Sé que hi ha gent que malgrat no obtindre el benefici dels últims anys, aguantarà perquè li agrada la feina que fa i per responsabilitat social. Però en conec també, de deprimides, perquè enguany no podran canviar de cotxe, amb la conseqüent pèrdua d’estatus en el seu cercle social. Potser una reducció de plantilla alleugeriria la seua situació. O despatxar a dos que cobren mil euros i contractar-ne un que cobre huit cents i faça la mateixa feina.

Tres
Una petita troballa: el web Collaterages.
No sé qui ho fa, però m'encanten els collages, patafísics i humorístics quasi sempre:



Altres vegades més poètics i torbadors:




Quatre
Un dels meus darrers entusiasmes musicals: el Princess de Gang Gang Dance i el grime de Tinchy Stryder.


Encara no està a l'Spotify, però no pot tardar.