René Char: hermètica transparència

Conec poc la poesia de René Char (1907-1988) i només a través de l'antologia bilingüe francès-castellà Común presencia que fou publicada per Alianza Editorial en 1986 i 2007 sobre la base del llibre que el mateix autor va composar en 1964 i augmentà i revisà en 1978. En Commune présence Char reorganitzà poemes procedents de tretze llibres atenent criteris vagament temàtics en seccions de títols nous aliens a l'ordre cronològic de producció i publicació. Ací es troba, doncs, el que el poeta considerà l'essencial de la seua creació poètica. Vinculat en els seus inicis amb el grup de Breton i Eluard, abadonà aviat la parròquia surrealista. Molt relacionat amb el món de la pintura, fou amic d'artistes com Picasso, Braque, Miró o Matisse. És molt coneguda també la seua correspondència amb Heidegger, que el tingué per un dels millors poetes del seu temps. La imatge que tenim de Char ens parla d'un poeta del camp, dels cicles de la natura i els espais oberts, practicant exquisit del poema en prosa i penseur de la naturalesa de l'art poètic, sobre el qual dóna motius d'inspiració inesgotables. Resistent actiu durant la Segona Guerra, l'acompanya una certa fama d'hermètic. Del seu poema “La bibliothèque est en feu” traduïm: “El poeta no reté allò que descobreix: una vegada transcrit, ho perd tot seguit. En això rau la seua novetat, el seu infinit i el seu perill”. Hermètic? Només que els poemes demanen infinites lectures, ja sabem. El poema que proposem al lector pertany a la secció Les frères de mémoire i fou publicat en el llibre Premières alluvions. M'ha captivat la senzillesa de la seua dicció i la disposició narrativa, que fan que l'impacte d'imatges certament contorbadores produesca un gran efecte en el lector. De la tête de mort a la pomme i d'ací al poème. Una transparència, hermètica si es vol, que deixa obert i recreable el misteri. L'escissió entre el poeta i el món, el pou fosc i pregon d'on naixen els poemes. Per exemple.

Je me voulais événement
Je me voulais événement. Je m'imaginais partition. J'étais gauche. La tête de mort qui, contre mon gré, remplaçait la pomme que je portais fréquemment à la bouche, n'étais aperçue que de moi. Je me mettais à l'écart pour mordre correctement la chose. Comme on ne déambule pas, comme on ne peut prétendre à l'amour avec un tel fruit aux dents, je me décidais, quand j'avais faim, à lui donner le nom de pomme. Je ne fus plus inquiété. Ce n'est que plus tard que l'objet de mon embarras m'apparut sous les traits ruisselants et tout aussi ambigus de poème.

Jo em volia esdeveniment
Jo em volia esdeveniment. M'imaginava partició. Era maldestre. El cap de mort que, contra la meua voluntat, reemplaçava la poma que portava sovint a la boca, només per mi era percebut. M'apartava per mossegar correctament la cosa. Com que hom no passeja, com que hom no pot aspirar a l'amor amb una fruita així entre les dents, jo optava, quan tenia gana, per donar-li el nom de poma. Ja no em van molestar més. No fou sinó més tard que l'objecte del meu tràngol se'm va aparèixer sota els traços regalimants i igualment ambigus de poema.

Nota Bene: Aquest escrit fou publicat per primera vegada a la revista Caràcters número 46.


Ací teniu una divertida fotografia del poeta en companyia de Picasso i titulada "Resistència en totes les formes", de 1965