dimecres, 13 de juny de 2012

Arxipèlag

Divendres passat vam entrevistar, Rafa “Panxo” Miralles i un servidor, al periodista grec Yorgos Mitralias, de gira europea per a explicar en Europa allò que els mitjans de comunicació dominants amaguen en tot el continent: que existeix una alternativa a les polítiques econòmiques de l’austeritat i que aquestes, en realitat, no són sinó l’experiment arbitrari que s’ha proposat dur a terme un grup poderós afincat en el seu particular espectre ideològic. El partit de Mitralias, Syriza, és el primer partit a l’esquerra de la socialdemocràcia que té possibilitats reals de governar un país europeu des de fa més de quaranta anys, especialment des de la caiguda del Mur. Si arriba diumenge al poder, i és el favorit en les enquestes, promet posar en marxa una política econòmica alternativa i viable a la crisi del deute que no passe per sacrificar les expectatives de benestar de les classes mitjanes i dels treballadors i treballadores. Un dels seus líders, Alex Tsipras, va prometre ahir dues mesures d’abast simbòlic: restaurar el salari mínim als 751 euros anteriors a la rebaixa del febrer de fins un 32%, en el cas dels menors de 25 anys –ací és de 641,40 euros i està congelat des de 2011–; també va comprometre’s a rebaixar l’elevat sou dels ministres. Però, sobretot, el que provoca la icterícia dels alts funcionaris de la UE, el BCE i l’FMI és el seu compromís de no fer pagar la crisi a un poble que no l’ha provocada i denunciar el Memoràndum d’Entesa (Memorandum of Understanding), com és conegut l’acord de rescat grec i que imposa, segons ens contava Yorgos Mitralias, destinar un 95% dels ingressos de l’estat grec al pagament del deute amb la banca europea, alemanya i francesa. Aquest deute el va contraure l’estat grec no per a subvencionar els serveis públics i l’estat del benestar, com ens volen fer creure els mitjans, sinó a finançar la compra d’armament a la indústria militar francesa, alemanya i britànica. També a l’espanyola. Per a justificar eixa despesa, s’ha alimentat durant quasi un segle un conflicte prebèl·lic amb la veïna Turquia. La classe dirigent grega, és clar, ha sucat bona cosa a base de comissions per les transaccions.
Yorgos Mitralias a València
Yorgos ens confessava també el seu temor a les possibles represàlies contra Grècia i contra el seu partit si els grecs i les gregues s’agosaven a “no votar correctament”, és a dir, si no votaven a Nova Democràcia –el PP d’allà– o al PASOK –el PSOE–.
¿Ho consentiran, que un partit que aglutina feministes, gais i lesbianes, ecologistes, sindicalistes, antics troskistes i dissidents del Partit Comunista grec i del PASOK, el moviment dels i les indignades governe un estat de la UE i no acate les directrius dels gran capital, la banca i els mercats? De moment, despús ahir començaven les traïcions: a Nikos Hanias, candidat de Syriza a Corint, se li va aparéixer la Mare de Déu i va publicar una carta, quatre dies abans de les eleccions, on afirma que s’ha adonat que “la presa del poder per Syriza, ni que siga una hora, serà catastròfica per a Grècia i per als nostres fills”. No sé si demana el vot per a Alba Daurada, l’emergent partit neonazi, en un panorama polític de descrèdit dels partits que s’alternen en el poder en tota Europa.
Hi ha algunes dades molt preocupants, com la infiltració en la policia grega de militants de Amanecer Dorado. i Yorgos MItralias ens expressava els seus temors a una resolució violenta del conflicte.
El mateix Tsipras publica avui un article en el Financial Times on intenta contemporitzar amb el gran capital a base d’argumentar que, en realitat, Syriza no és l’autèntica amenaça sinó, més aviat, l’única eixida possible ara mateix perquè és l’única formació que no carrega amb la trajectòria de corrupció i mala gestió que han portat al país a la ruïna. Assegura també que aportarà estabilitat social a través d’una política fiscal més justa –fins ara, els ingressos de l’estat per impostos són d’un 4% del PIB– i una despesa pública que pujarà al 44% –a l’estat espanyol és d’un 22%, segons Vicenç Navarro.
Vergonyosament, l’única manera d’informar-se sobre un esdeveniment que de la transcendància d’aquestes eleccions és a través del Twitter d’alguns periodistes grecs que escriuen en anglés, com  Efthimia Efthimiou o d’alguns articles de The Guardian o, coses de la vida, del Financial Times. Un procés que podria resultar exemplar per a l’estat espanyol i, mot particularment per al País Valencià, no mereix cap cobertura per part dels diaris ni televisions espanyoles.

4 comentaris :

Manel Rodríguez-Castelló ha dit...

M'agrada la precisió de la informació, l'escletxa que obri en la nostra illa (tan dejuna d'aquestes referències) i l'elecció holderliniana de l'etiqueta, tan adient: un alemany enamorat de Grècia. Estaria bé que els grecs ens tornaren a inventar. Veurem cap a on naveguen/m.

Sif ha dit...

Molt interessant l'article. El compartisc!

Josep ha dit...

Molt interessant.

Diria que el nom del partit d'extrema dreta que apareix referenciat al text (en castellà), s'ha traduït al català com "Alba Daurada".

Amadeu Sanz ha dit...

Josep, en efecte, en el text se'm va colar el nom en castellà. Efectes de la colonització mental. Ho esmenaré. Gràcies per l'avís.